Quan fas tard

reloj

Tempus fugit

El dia que descobreixes que tens un contrincant acostuma a ser gris. Obres la finestra i la llum és plom. Sents la remor de la mar que arriba atenuada per la força del vent. Decideixes fer un cafè, asseure davant l’ordinador i contestar uns correus. Abans d’abandonar la taula del despatx, decideixes escriure alguna cosa al Facebook i adjuntes la fotografia de la tassa plena de crema marró clar. Et reafirmes: ets cafeter, que queda molt bé. Començar el dia abraçat a la flaire d’una cafetera t’espolsa el fred interior mentre s’encenen les llums de l’horitzó. Les del carrer fa uns minuts que s’han apagat, just quan passava una motocicleta americana. És en aquest moment que veus l’hora: fas tard.

Et disposes a davallar a l’aparcament, però l’ascensor està ocupat. Fa estona que no sents que es mogui. Esperes. Pitges el botó tres vegades més. Fas una passa enrere i una endavant. Pitges un pic més. Et grates el coll. Gires noranta graus i enfiles les escales, són 12 pisos. Arribes a l’aparcament de l’edifici, però el cotxe no hi és. Ara recordes que ahir no anava la porta automàtica i el vas deixar al carrer. Surts. Puges les escales, els dos trams, i arribes al carrer. Ara plovisqueja i t’aixeques el coll de la jaqueta. La grisor et cobreix lentament. Corres en direcció al cotxe. T’atures. Fas mitja volta. T’atures. Penses. Mires. On vas deixar ahir el cotxe? Era tard i fosc i estaves cansat. Penses. T’atures, fas mitja volta. Recordes.

Arribes al cotxe, té una multa. Els operaris de l’ORA no perdonen ni deu minuts. Penses que has de treure el passi de resident, però no tens temps. Temps. Mires el rellotge: fas tard. El dia que descobreixes que tens un contrincant és un dia llunyà que es repeteix cada matí. Puges al cotxe i arrenca a la primera. Somrius. Comença a fer-se de dia. Recorres mig quilòmetre amb semàfors que es posen en verd quan t’acostes. Somrius més i poses música. Entres a la via de cintura. T’endinses. Avances mig quilòmetre. Rebaixes la velocitat. Frenes lentament. Atures. Arribes puntual a l’embós. Mires el rellotge. Fas tard. Encens una cigarreta. Mires el cel. El dia que descobreixes que tens un contrincant tot sembla més gris, i lluites, des de fa anys. Voldries redreçar-ho tot, però no trobes el moment. Apagues la cigarreta. Penses. Quan fas tard, sempre et falta temps.

J. M. Vidal-Illanes © 2015

Quan tanquen part de la nostra vida

disc-de-vinil

Escoltàvem vinils

Vaig a tallar-me els cabells i el meu estilista, el mateix que abans en dèiem perruquer, m’anuncia que tanca el local però no el negoci, que surt més a compte tallar els cabells a domicili, que amb les pujades de lloguer no hi ha qui sobrevisqui. Em dóna una preciosa targeta negra amb lletres blanques i m’anuncia que espera que el truqui per concertar la propera visita. Em diu que anoti el número a l’agenda del mòbil, que les targetes de cartolina mai sabem on poden acabar. Un autèntic filòsof amb la ironia més esmolada que recordo.

Tanquen bars, llibreries, billars i boleres. Tot tanca perquè el plantejament del negoci es va fer sobre uns números determinats submergits en una economia obsoleta. Tot tanca perquè la personalitat s’està diluint en estètiques globals. Tot tanca perquè obren nous caus de negoci, diferents, “moderns”, efímers. No importa si fidelitzen o no la clientela. Obren i tanquen locals, el paisatge muta en un continu heraclitenc. Fa mesos que no passes per un carrer i en tornar no el reconeixes. Intentes anar aquell bar i ja no hi és, al seu lloc hi ha un establiment de iogurt gelat, frozen, en diuen. Cerques una botiga de discs i a la porta penja un anunci de traspàs, que evoca la mort.

El ritme és insostenible. Quan era adolescent passava hores a la botiga de discs, remenant vinils, examinant les cobertes, els interiors, la informació. Sovint extreia el disc i mirava els solcs, segons els dibuixos que deixaven, anava al dependent i demanava que em permetés escoltar-lo. De vegades el posava perquè el sentís als auriculars, però si el trobava interessant, el connectava a l’àudio de la tenda. Escoltàvem embadalits. Els discs que vaig comprar durant aquells anys de lentitud, amb els estalvis de les setmanades, encara són perfectament vigents. Ara la filosofia de l’slow és només postureig, a la meva adolescència era l’única forma de vida que coneixíem. Tot transcorria segons les regles del temps: pausadament, per gaudir cada minut com si fos el darrer, sense un elogi a la lentitud, perquè la lentitud era la regla. A més, una tarda dins una botiga de discs, sortia gratis.

En aquells anys profundament de blanc i negre o de colors destenyits, sentir que a una cançó se li acoblaven sorolls de fons com efectes especials, era una experiència revolucionària. Els udols d’un gos fet amb sintetitzadors sonava avantguardista. La fressa del trànsit als carrers de Nova York, els càntics dels hooligangs en un partit del Liverpool, tot allò era una frontera que ens llançava a mons clandestins. Escoltàvem música en equips estèreo comprats per components amb lletres de canvi signades pels pares amb l’estilogràfica de l’avi. Alguns, els amics més rics, tenien a casa autèntiques joies que superaven en preu el de l’R5 de la meva germana gran, nou de trinca. Quan, ja de gran, les coses em començaren a anar bé, em vaig fer amb un magnífic conjunt adquirit sota la supervisió de l’amabilíssim tècnic-venedor de Werner: giradiscs heretat, reproductor de CD alemany, un DAC artesanal de marca francesa, previ japonès, etapa de potència americana, parella d’altaveus anglesos de fusta natural muntats sobre un suport de fosa amb claus regulables. Encara sona.

Un dia va arribar l’MP3 i la música es va convertir en una part del que era. Molts enginyers de so van anar a l’atur i la distorsió passà a ocupar un lloc protagonista a les nostres vides. Els equips HiFi desaparegueren. La generació dels meus fills és la de l’Spotify, la dels suports mòbils en format comprimit, els auriculars barats i la música del moment. Mentrestant, jo seia a la sala, a escoltar les meves peces predilectes, i em demanaven «Què fas?». Jo contestava: «Escolto música»; i ells em deien: «Només? Tan sols escoltes la música? Sense fer res més?». I en venien al cap les lletres del You’ll Never Walk Alone: «Quan caminis a través de la tempesta, Mantingues el cap alt, I no tinguis por de la foscor…». Em sentia molt sol. Miraven el CD que escoltava i deien: «Però si això és del 1979! Una cançó de més de tres mesos ja no l’escolta gairebé ningú». «Era de quan somiaven en un món sense nuclears», dic. Avui, quan un disc o un llibre desapareix de les llistes, traspassa el llindar de l’oblit: deixa d’existir.

Sóc al bar El Camioner. Acabo el cafè, tanco el diari. Miro la targeta del perruquer i introdueixo el número a l’agenda del mòbil. Tot és efímer. Enyoraré el seu local antic, que ara és, simplement, vintage. Observo els meus cabells blancs al mirall de la barra del bar. Pago i corro a casa a seure al sofà a escoltar música. Només escoltar, sense més, abans que arribi la resta de la família i em mirin com un fòssil. El pròxim 31 d’octubre tanca una part de la meva vida, a canvi miraré de demanar un pressupost per començar a renovar l’equip de música: m’agrada nedar contra corrent, ho faré lentament, sense pressa i tornaré a la darrera botiga de música clàssica de Palma –on només venen discs i no té bar, ni floristeria–, a passar-me hores remenant prestatges. Ho faré. Tinc la sensació que d’aquesta forma m’allunyaré lentament del futur.

J. M. Vidal-Illanes © 2015

La mirada és un símptoma

Mirades i símptomes

Mirades i símptomes

La mirada és un art, una forma de descobrir històries en el color vermell d’un esportiu descapotable conduit per una senyora de mitjana edat. Una vegada vaig imaginar una novel·la sencera arran la melodia esgarrapada d’una mena d’instrument indescriptible tocat per un home amb part dels dits de les mans mutilats; llàstima que en comptes d’escriure-la em vaig posar a beure cerveses amb ell i aquí va acabar tot, ell va desaparèixer per sempre després de convidar-lo i deixar-me el pressupost del sopar d’aquella nit. La novel·la també se’n va anar per l’engolidor d’idees, un artefacte al qual no t’hi has d’acostar mai, especialment si ets, o vols ser, escriptor.

En les barres dels bars es compten històries increïbles, només s’ha de mirar, observar, imaginar i anar una mica begut. Si vas massa begut, en veus dues històries pel mateix preu. Quan em passa això sento que es produeix una connexió gairebé mística i escric amb mala lletra a un dels meus inseparables quaderns de cobertes negres. La tinta ha de ser negra, les anotacions al marge en blau, les correccions en vermell i les idees associades al llindar més estratosfèric en verd. La imprescindible mirada de l’escriptor, com la de l’escultor, la del caça talents o la de l’astronauta, ha d’estar dotada d’un sentit especial i una connexió directa amb la neurona que controla la capacitat d’estar una mica boig. D’aquesta subtil follia se’n diu desplaçament i és l’element que dóna originalitat i sentit creatiu a la feina d’escriure. Després arriba la feina d’ajuntar paraules i crear bellesa o lletjor, això és el de menys mentre sigui obra de la mirada.

Escriure per guanyar-se la vida és, avui, com pensar que et faràs ric amb els invents del professor Franz de Copenhaguen. Escric perquè la mirada em crema i m’obliga a treure aquella història, com qui extreu un queixal corcat, la mirada s’enfila i es converteix en una història que s’accelera i crea personatges i dota de vida a un univers pervers que cal controlar. Si no ho trasllado al paper, la història no fa més que créixer i ressonar per dins del meu cap de manera descontrolada. El pitjor moment és a l’hora de la dutxa, on la mirada, la història que es dispara i el soroll de l’aigua amb efecte pluja et transporta a un cementeri irlandès. Escriure no em permet sobreviure, per això he de treballar, però em manté viu, per ara, que és una cosa ben diferent.

Un dia obriré els calaixos on guardo centenars de pàgines escrites i els col·locaré ordenats dins una capsa de cartó. Em prendré un whisky i baixaré en sabatilles al carrer. Després d’una reverència imperceptible abandonaré la caixa amb la confiança que sigui trobada per una deïtat grega. Mentre passa la dona del descapotable vermell, un MG dels anys setanta, pensaré en què va camí de la casa del seu amant, un pintor neuròtic d’una població del nord de l’illa tancada dins una vall humida, que s’ha intentat llevar la vida en dotze ocasions i té la mirada d’un infant; tot es complica quan la dona atropella el músic de carrer sense dits i jo en sóc testimoni. La neurona s’activa i escric al quadern de cobertes negres amb plomes de tintes variables. La mirada és un símptoma.

J. M. Vidal-Illanes © 2015