La mirada és un símptoma

Mirades i símptomes

La mirada és un art, una forma de descobrir històries en el color vermell d’un esportiu descapotable conduit per una senyora de mitjana edat. Una vegada vaig imaginar una novel·la sencera arran la melodia esgarrapada d’una mena d’instrument indescriptible tocat per un home amb part dels dits de les mans mutilats; llàstima que en comptes d’escriure-la em vaig posar a beure cerveses amb ell i aquí va acabar tot, ell va desaparèixer per sempre després de convidar-lo i deixar-me el pressupost del sopar d’aquella nit. La novel·la també se’n va anar per l’engolidor d’idees, un artefacte al qual no t’hi has d’acostar mai, especialment si ets, o vols ser, escriptor.

En les barres dels bars es compten històries increïbles, només s’ha de mirar, observar, imaginar i anar una mica begut. Si vas massa begut, en veus dues històries pel mateix preu. Quan em passa això sento que es produeix una connexió gairebé mística i escric amb mala lletra a un dels meus inseparables quaderns de cobertes negres. La tinta ha de ser negra, les anotacions al marge en blau, les correccions en vermell i les idees associades al llindar més estratosfèric en verd. La imprescindible mirada de l’escriptor, com la de l’escultor, la del caça talents o la de l’astronauta, ha d’estar dotada d’un sentit especial i una connexió directa amb la neurona que controla la capacitat d’estar una mica boig. D’aquesta subtil follia se’n diu desplaçament i és l’element que dóna originalitat i sentit creatiu a la feina d’escriure. Després arriba la feina d’ajuntar paraules i crear bellesa o lletjor, això és el de menys mentre sigui obra de la mirada.

Escriure per guanyar-se la vida és, avui, com pensar que et faràs ric amb els invents del professor Franz de Copenhaguen. Escric perquè la mirada em crema i m’obliga a treure aquella història, com qui extreu un queixal corcat, la mirada s’enfila i es converteix en una història que s’accelera i crea personatges i dota de vida a un univers pervers que cal controlar. Si no ho trasllado al paper, la història no fa més que créixer i ressonar per dins del meu cap de manera descontrolada. El pitjor moment és a l’hora de la dutxa, on la mirada, la història que es dispara i el soroll de l’aigua amb efecte pluja et transporta a un cementeri irlandès. Escriure no em permet sobreviure, per això he de treballar, però em manté viu, per ara, que és una cosa ben diferent.

Un dia obriré els calaixos on guardo centenars de pàgines escrites i els col·locaré ordenats dins una capsa de cartó. Em prendré un whisky i baixaré en sabatilles al carrer. Després d’una reverència imperceptible abandonaré la caixa amb la confiança que sigui trobada per una deïtat grega. Mentre passa la dona del descapotable vermell, un MG dels anys setanta, pensaré en què va camí de la casa del seu amant, un pintor neuròtic d’una població del nord de l’illa tancada dins una vall humida, que s’ha intentat llevar la vida en dotze ocasions i té la mirada d’un infant; tot es complica quan la dona atropella el músic de carrer sense dits i jo en sóc testimoni. La neurona s’activa i escric al quadern de cobertes negres amb plomes de tintes variables. La mirada és un símptoma.