Novembre | 2015 | aïllat [...a recer de l'abisme]

Els rostres grisos

Quan de sobte apareix un rostre. El mires i saps que és d’algú que has conegut sempre. És una estranya sensació i és només un rostre.

Llegeixes un poema.

Ella te l’ha recomanat. Ella, que fa trenta-cinc anys que va desaparèixer sense girar-se per dir-te a on anava. Però el fet de trobar el llibre i fullejar-lo és un missatge llunyà.

I diu:

“Espectre”

A l’illa del furor una altra illa immensa.
El laberint i el mar. La solitud i el fum.
La mirada és un riu de deliri i enuig.
La cova, el cercle, el doll: el temps en esvair-se.

¿I què, sinó l’absent, perdurarà entre els murs?
L’amortallada llum, jardí de cera i fang,
fou el son d’un desig mancat de nit i somni.
I ara dormen els déus, per preservar-te els ulls.

No toquis, doncs, el cos que, esblanqueït, s’es-
[muny.
El gran enigma fuig en invocar-ne el rostre.

Lluís Calvo [*]

I oblides el poema.

Potser la imatge és d’algú que no has vist mai, però sents que coneixes perfectament cada recó de la geografia que mostra. El coneixes, pots predir els seus moviments, les mirades, una veu. Veus el rostre i el cos i saps com es mourà, com inclinarà el cap, com caminarà. Recordaràs la forma en què deixarà caure els braços i preguntaràs al passat.

No hi trobaràs cap relació amb el present, però la coneixes, és ella, que construeix un enigma desdibuixat. Són records creats en l’oblit i quan mires ara el rostre que s’esvaeix, deixes d’interpretar. Preguntes per ta mare. Parles d’un gos que fa mig segle que va morir. La que va marxar fa trenta-cinc anys era ta filla i ara demanes per ella.

Mires cap al jardí abraçada a una nina de pedaç. Fa fred. L’hivern apaga les llums quan la foscor fa temps que s’ha fet un lloc entre els plecs del teu oblit.

[*] Publicat dins el poemari ‘Al ras’ (Perifèric Edicions, 2007)

El teu fill et mira paralitzat. L’aire fa olor de densitat infinita i el cor li batega amb un so continu. Tu t’has assegut al passadís, devora la porta d’entrada, entre ombres i respiracions intenses. Dus l’escopeta a les mans, la subjectes amb força i ancores la culata entre les sabates. La mà esquerra premsa la canya, la mà dreta té el polze a tocar del gallet. Tanques els ulls, introdueixes el canó calent amb sabor de pólvora dins la boca. Els tanques amb més força, els ulls, mentre tenses els músculs i no penses. Simultàniament es produeix un llampec i un tro, mentre se succeeixen els esdeveniments des del primer record. Et veus néixer i passes en fraccions de segon a ser testimoni de la mort de la teva dona. Davant teu, el fill, de quinze anys, paralitzat, mirant el que queda del teu cervell escampat a la paret del passadís. Quan res no importa, quan ho has destruït tot, quan s’apaga el soroll, quan s’esvaeix el crit; llavors arriba el crepuscle i el teu fill abraça la mare, morta, a qui acabes d’arrabassar l’existència. I el noi mira horroritzat els ulls pàl·lids de la dona que el va donar llum, mira sense entendre què ha passat. Només són quinze anys i ja ha viscut l’esclat d’horror més immens que se’l podria haver infligit. El món s’ha aturat, el rellotge no avança, la foscor s’ennegreix mentre espera que algú escrigui la crònica, notícia d’un dia, mentre espera que un funcionari anoti la dada a la rengla de l’estadística més abjecta que existeix, mentre el noi s’endinsa en les profunditats d’una llarga nit.

#violènciamasclista #NO