Quan les coses es torcen (venen corbes)

road2

De corbes i revolts

De vegades veiem la vida com una carretera de pel·lícula americana, recta fins a l’horitzó, amb alguns canvis de rasant que ondulen les hores. Conduïm una Harley mentre sona Riders On the Storm, The Doors deixen caure una pluja de ritme amb llampecs de guitarra mentre el sol declina darrere nostre i allarga l’ombra que projectem sobre l’asfalt. Llavors tot és perfecte, tot és lineal, tot és poètic. En aquest precís instant mirem al davant i veiem el futur a llevant.

Quan mirem les estrelles estem veient el passat. Descansem després d’una llarga jornada i ens aturem a contemplar la nostra insignificança. Creiem que estem observant objectes que envien llum en línia recta i en realitat tot es converteix, abans o més tard, en una el·lipse infinita. Per contra, a la carretera veiem una recta que sembla perfecta amb aquestes ratlles discontínues que dibuixen la velocitat, són com les perforacions del cel·luloide, pel·lícules mai no viscudes, vides d’altres. Continua llegint

El secret del contingut

Imatge

Vius perillosament, però confies en l’instint

Si mai has sentit la necessitat d’escriure res, sabràs a què es refereix el títol. Jo encara no ho tinc clar, per això em semblaria bé que deixessis un missatge al contestador explicant-m’ho. No truquis a la nit que desconnecto el telèfon, odio que em despertin quan somio que l’al·lota canària em convida a un moscatell mentre li dedico una cançó d’adolescents, com ara Love Is On The Radio. Canto pitjor del que toco la guitarra (i en aquesta art sóc un desastre), però quan dormo això no té cap importància (crec).

Així doncs: què és el contingut i quin secret amaga? Mireu, hi ha coses que no han de semblar mai el que són; Ernest Hemingway ho tenia molt clar, era el rei del colador: mai era massa explícit, tot ho filtrava delicadament o amb exabruptes, però ho matisava com qui deixa caure un imperceptible plugim. Conec autors que escriuen com si deixessin anar galledes fredes d’aigua, a cada pàgina en llencen una, però sense oblidar que el secret està en el contingut. Per mi, quan es tracta d’escriure, forma i contingut són objectes inseparables. Bé, sí, jo em sé la teoria, altra cosa ben diferent és assimilar-ho fins al punt de practicar-ho de manera natural. Filtrar és un camí que sé que trobaré un dia de tardor: res ha de semblar el que és, tot ha de tenir l’aparença d’un accident. Això em recorda l’ordre que Morgan Freeman dóna a Bruce Willis (Goodkat) a El cas Slevin. Poc podia imaginar El Cap que res era el que semblava i tot adoptava una dimensió més complicada del que ningú no podia entendre fins al desenllaç: aquest és el veritable secret. Continua llegint

La relativa mirada a través d’un dònut

Imatge

Les mirades ens fan créixer

Treballo molt a prop del psiquiàtric, un lloc enorme, rodejat d’espais lliures, d’un gran jardí, d’un solar sospitós de corrupció i d’un parc amb el nom d’una riera. Els dies de carrers mullats l’entorn es dibuixa gris i fred, molt en consonància amb el perfil dramàtic d’un espai de reclusió. Per contra, els dies de sol africà els voltants són inhòspits i recorden la follia de l’estranger de Camus (necessitem amb urgència un camió d’arena per completar la platja del desencís). L’edifici blanc i de formes anguloses, a més, hostatja allò que una època es deien bojos i ara són malats mentals; jo crec que només són persones amb mala sort que han ensopegat amb un motiu per ser descrits com a malats i entrar-hi per una porta de casualitat. La majoria de les persones amb tares mentals juguen pel carrer a ser normals, ostenten càrrecs de responsabilitat i prenen decisions que destrossen les nostres vides.

Si voleu viure una experiència curiosa, us recomano anar un dia a la cafeteria del psiquiàtric. De fet n’hi ha dues, una pels interns i l’altra pels treballadors i visitants. Si us confoneu, no patiu, tot d’una sabreu a quina us trobeu (o potser, no), tot és qüestió d’atzar: la diferència essencial és que els interns despleguen la seva bogeria en veu alta, amb més cridòria que la resta d’éssers bojos que poblen els recons de les nostres vides. Observo que alguns interns prenen molt cafè amb llet, que els operaris de la cafeteria serveixen d’amagat sense cafeïna, i els agrada mullar galetes maria amb la mirada buida i un somriure plàcid. La realitat demostra que els estats mentals de follia són relatius, sovint els grans genis han fet  molt de soroll quan mastegaven galetes. Continua llegint

Coses inservibles que algú et manlleva

guitarra_1_edited-1

Sé que m’esperes en algun lloc… no tardis

En algun lloc de la xarxa amb un nom que no puc recordar –paral·lelisme casual–, he vist escrita una frase que deia quelcom semblant a això: «Déu no ha perdut el control de la teva vida, només està llevant allò que és inservible per donar pas a allò que és realment bo». No estic del tot segur que la frase en qüestió fes massa fortuna en un auditori de desnonats, d’expulsats de l’esperança, en la cua de l’atur, o en un funeral. Puc imaginar la cara del tele-predicador amb posat d’autoajuda i les mans movent-se en estudiats gestos de confiança –coses de la programació neurolingüística–, però no puc imaginar la cara del receptor del missatge. Continua llegint

Això és antic, per això torna a ser actual

En algun lloc de la xarxa amb un nom que no puc recordar –paral·lelisme casual–, he vist escrita una frase que deia quelcom semblant a això: «Déu no ha perdut el control de la teva vida, només està llevant allò que és inservible per donar pas a allò que és realment bo». No estic del tot segur que la frase en qüestió fes massa fortuna en un auditori de desnonats, d’expulsats de l’esperança, en la cua de l’atur, o en un funeral. Puc imaginar la cara del tele-predicador amb posat d’autoajuda i les mans movent-se en estudiats gestos de confiança –coses de la programació neurolingüística–, però no puc imaginar la cara del receptor del missatge.

En un continu temporal, les forces dels anys ens estan manllevant referents, alguns d’ells massa joves per partir. Una vegada vaig pujar al Mont Perdut amb la meva guitarra, perquè volia dedicar una cançó d’adolescent a aquella al·lota canària que aterrà casualment en la classe d’una altra al·lota que m’agradava. El resultat va ser patètic i no puc recordar qui va acabar per lligar amb l’amor de la meva vida, el que recordo perfectament és que no vaig ser jo –i, a més, l’al·lota que m’agradava inicialment em va tirar una cervesa per sobre, i se’n va anar per sempre–. Quan tens setze anys tot es configura com inevitable i adquireix una dimensió definitiva. Anys més tard la memorable frase «Too Old to Rock ‘n’ Roll Too Young to Die», s’obre pas al teu ventre com un afilat escalpel d’un metge forense, mentre intentes recordar totes i cadascuna de les passes donades amb extrema torpor per aconseguir perdre-ho tot. Ara, havent llegit la frase tranquil·litzadora del predicador, entenc que l’al·lota canària em sobrava i l’altra no era prou bona –no sé quina de les dues era inservible–, conclusió que s’aproxima a la idea de merda que qualsevol persona mitjanament informada es pot imaginar.

I és que un dia qualsevol baixes mig adormit a recollir la premsa a la bústia de l’entrada, i et trobes amb la notícia de què ha mort un d’aquells referents –no m’agraden els ídols–, que havies admirat. Fa unes setmanes va marxar Pete Seeger i, pel que veig a les fotografies, se’n va anar dins una senzilla urna de terrissa. El cantautor americà va ser autor de moltes cançons, d’aquelles de foc de camp i de borratxera de terrassa d’estiu. Els anys de festa contínua a la casa de s’Ullastrar, amb vespres interminables i multitudinaris, deixen testimoni del què vull dir i no acabo d’encertar. No hi ha temps que no torna, però el viscut aquells anys ho ignorà absolutament i es quedà penjat d’un esgrogueït full de calendari.

Déu ens lleva el que és inservible, però oblida els nostres polítics illencs capaços de dur un ‘sí’ a la sabata esquerra i un ‘no’ a la dreta –o a l’inrevés, que pel cas és igual–, un #lonostro i un #saMoMa… Crist! Quina creu! La curtedat no té límits, però qui maneja la llista del que queda i el que se’n va, utilitza uns criteris amb els quals estic completament en disconformitat. Dubto molt que tinguem allò que ens mereixem: ¿què he fet jo per merèixer això? Algú, en sentir el meu clam, s’ha aixecat de la cadira i ha anat directe cap el tele-predicador que ara jeu a terra amb un ull marcat. La violència verbal pot despertar el salvatge que duem dins: hi ha coses que no poden pronunciar-se en públic, és millor reservar-les per a quan estem davall la dutxa i el soroll de l’aigua no deixa sentir els pensaments desafortunats.

Guitarra, Pete Seeger, canària, s’Ullastrar… Coses inservibles que algú et manlleva. Sort de les fotografies, perquè quan ens manqui la memòria els records quedaran incrustats al paper. Ara, com qui llença pedretes blanques per indicar el camí de tornada a casa, deixo aquestes coses escrites al blog; un dia em seran útils, tot i que ara són només com agulles perdudes que busquen l’aguller.