El liquidador

chernobil3-e1403700446919

Exèrcit de salvació

Hi ha records que conserven olors especials, fins i tot quan se suposa que no n’haurien de fer. No sóc massa partidari de desordenar les escasses neurones que conservo, per això, paradoxalment, construeixo variables de cadenes seqüencials en un intent de recuperar un passat que juga a amagar-se entre les etiquetes que pengen dels dits gruixuts dels peus dels cadàvers dels anys. El piano de l’avi el recordo amb olor d’humitat. Els llibres clandestins amb rastres de pólvora. La casa de Galícia amb una flaire de fàrmacs. La pell de la mare amb una evanescència de pols de talc. El pare i el fum de tabac de pipa.

Quan era petit cada dia u de tots els mesos compareixia un senyor baixet, calb i amb la cara molt redona. Tenia un esguard sinistre i mai parlava, només mirava i obria una cartera arxivador amb papers esgrogueïts. La meva mare baixava les escales amb un bitllet a la mà, li lliurava en silenci i a canvi l’home rar li’n donava un paper. Molts anys després, el mateix senyor seguia compareixent puntual a la cita, però llavors era jo qui baixava amb el bitllet, li’n donava en silenci i ell em lliurava el rebut amb una mà tremolosa; el que s’havia esgrogueït era la seva mirada i l’alè delatava solitaris gins en els bars sòrdids del barri xinès. El record d’aquella figura retallada pel contrallum esmorteït de la porta de casa fa olor de morgue, de mort. Sempre tocava la porta quan al carrer ja era fosc. Continua llegint

El tren o la vida

Imatge

La vida passa… en tren

Voldria ser un vell maquinista, un jubilat que complís el somni de tancar un cercle complet entre locomotores. Ha de ser inigualable el fet de recordar el dia de la inauguració d’una preciosa màquina de vapor, negra i brillant: pujar amb un uniforme curosament planxat,  posar-se a regular la pressió, alliberar els frens, sorprendre’s amb la suavitat del trajecte entre Monforte de Lemos i la Corunya. Més inigualable ha de ser el fet d’acomiadar-se a vuitanta-sis anys, després de pilotar durant uns minuts un AVE en un tram entre Madrid i Sevilla. Assolit el cicle perfecte, l’endemà de tornar a casa des de l’aeroport de San Pablo, em llevaria com cada dia, aniria a prendre el tallat al bar de la cantonada explicaria als contertulians de dos quarts de deu del matí l’experiència de volar sobre vies polides. I els parlaria del vent, que es podia veure però no sentir. Em fumaria la darrera cigarreta entre estossegades i ensumaria la copa buida de brandi mentre vaig prenent la decisió de guardar silenci per sempre-més. L’endemà m’enterrarien amb el meu vell uniforme de ferroviari i un somriure enigmàtic. Continua llegint

La relativa mirada a través d’un dònut

Imatge

Les mirades ens fan créixer

Treballo molt a prop del psiquiàtric, un lloc enorme, rodejat d’espais lliures, d’un gran jardí, d’un solar sospitós de corrupció i d’un parc amb el nom d’una riera. Els dies de carrers mullats l’entorn es dibuixa gris i fred, molt en consonància amb el perfil dramàtic d’un espai de reclusió. Per contra, els dies de sol africà els voltants són inhòspits i recorden la follia de l’estranger de Camus (necessitem amb urgència un camió d’arena per completar la platja del desencís). L’edifici blanc i de formes anguloses, a més, hostatja allò que una època es deien bojos i ara són malats mentals; jo crec que només són persones amb mala sort que han ensopegat amb un motiu per ser descrits com a malats i entrar-hi per una porta de casualitat. La majoria de les persones amb tares mentals juguen pel carrer a ser normals, ostenten càrrecs de responsabilitat i prenen decisions que destrossen les nostres vides.

Si voleu viure una experiència curiosa, us recomano anar un dia a la cafeteria del psiquiàtric. De fet n’hi ha dues, una pels interns i l’altra pels treballadors i visitants. Si us confoneu, no patiu, tot d’una sabreu a quina us trobeu (o potser, no), tot és qüestió d’atzar: la diferència essencial és que els interns despleguen la seva bogeria en veu alta, amb més cridòria que la resta d’éssers bojos que poblen els recons de les nostres vides. Observo que alguns interns prenen molt cafè amb llet, que els operaris de la cafeteria serveixen d’amagat sense cafeïna, i els agrada mullar galetes maria amb la mirada buida i un somriure plàcid. La realitat demostra que els estats mentals de follia són relatius, sovint els grans genis han fet  molt de soroll quan mastegaven galetes. Continua llegint

Perdut en el temps

T’aixeques amb esforç i no recordes què has vingut a fer a aquest racó polsós de món. Fas olor de whisky i pólvora i avui és massa tard. Al carrer la llum del sol esclata en mil bocins, com a llamps que trenquen les vidrieres d’esveltes catedrals gòtiques. Et trobes recolzat en la barra d’un antre portuari, a milers de quilòmetres de casa teva. El nou món deixa en evidència la decrepitud grisa de les llambordes de Calais.

No saps quin any és, per tant encara importa menys el dia i l’hora. Segueixes pensant, intentes que la lògica es presenti davant teu amb una mena de mapa del tresor que t’indiqui les coordenades de la teva sobrietat. Has begut massa i tot just comencen a aparèixer records esvaïts i fragmentats. El cap et fa molt de mal. Veus que tens sang als pantalons.

Sents com algú comenta a l’amo del bar que la policia ha mort Garnier el “apache”. De sobte una mena de clatellada fa que inclinis el cap i intentes recuperar l’equilibri. Garnier era la persona amb qui havies d’establir contacte, no ho tens clar, però calcules que això s’havia de produir demà migdia. Enormes canvis que fan que la direcció dels esdeveniments canviï com ho fa el vent de la tarda allunyant-te del port.

Ara no saps massa bé quin és el sentit de tot per a tu en terra estranya i demanes un altre whisky. Observes el teu rostre al mirall de l’aparador com si fos d’una persona que mai haguessis vist abans, un vell de barba blanca i ulls desgastats. Et passes la mà dreta pels llargs cabells despentinats i palpes la butxaca interior de la jaqueta buscant diners per pagar. Treus un bitllet i una peça desgastada de paper que mires sense saber d’on ha sortit, i veus algú molt jove que recordes vagament.

Imatge

Avia. Boira.

Imatge

En ocasions no saps què estàs cercant, i malgrat tot ho trobes. Llavors davant teu s’aixeca el dubte, com un edifici abandonat amb els vidres de les finestres trencats, que espera mut un enterrament amb explosius. L’edifici cau, però el dubte roman com un espectre burleta. Tu mires més enllà, amb ulls cansats, part darrera l’horitzó, on saps que no hi ha res, tampoc la resposta que estàs esperant. Llavors tornes a buscar. Tot seria més fàcil si poguessis recordar, tenir la certesa de que a la fi tens un motiu per convèncer el bosc d’interrogants que et deixi passar a l’altra costat. Penses que quan els niguls grisos, quasi negres, s’escampin deixant dibuixat un cel de plexiglàs, la llum del sol et cegarà i seguiràs sense definir els contorns de la qüestió que et tenalla els pulmons, que dificulta la respiració i la converteix en una crepitació angoixosa.

Sents el teu cos com avança en caiguda lliure, si és que caure és una forma d’avançar. Tanques els ulls i tornes a oblidar. La memòria ha alterat l’ordre de prioritats i desenterra la casa de l’estació, on vivies quan eres molt petita, i de sobte sents que el teu enorme pastor alemany, que fa més de seixanta anys que és mort, salta alegre al teu costat, però és el meu Cocker qui et fa reverències. El port és un riu crescut i demanes pel pont vell. Tampoc nosaltres tenim respostes perquè som incapaços d’interpretar l’alteració del teu ésser, que torna a la infantesa dins d’un cos d’anciana bondadosa que ha oblidat allò que estava buscant i que s’acomiada educadament del presentador del noticiari de la televisió i el convida a tornar en un altre ocasió.

Avui has emmudit, no tens un bon dia. Mires per la finestra, però dóna la sensació de que no estàs veient res, només mires. Agafo la guitarra i et toco unes peces clàssiques. No et gires, ni tan sols sé si ho estàs sentint, només la finestra o el que estigui més enllà captiva la teva atenció absent. La bromassa ocupa tots els recons de l’habitació i ens separa, engolint les notes que surten queixoses de l’instrument. Llavors m’aixeco en silenci i vaig cap a la porta on espero uns minuts dret, amb la ma darrera de coll i el colze aixecat i estalonat contra el marc. Segueixes mirant i em demano que veuen els teus ulls que no saps interpretar. No trobes respostes, ni jo tampoc. Demà hi tornaré i em confondràs amb el teu germà petit i em canviaràs el nom i jo et demanaré a què vols jugar, esvaint la boira temporal durant unes hores mentre ens trobem a cada pas coses que no estem cercant.

J. M. Vidal-Illanes