Quan tanquen part de la nostra vida

disc-de-vinil

Escoltàvem vinils

Vaig a tallar-me els cabells i el meu estilista, el mateix que abans en dèiem perruquer, m’anuncia que tanca el local però no el negoci, que surt més a compte tallar els cabells a domicili, que amb les pujades de lloguer no hi ha qui sobrevisqui. Em dóna una preciosa targeta negra amb lletres blanques i m’anuncia que espera que el truqui per concertar la propera visita. Em diu que anoti el número a l’agenda del mòbil, que les targetes de cartolina mai sabem on poden acabar. Un autèntic filòsof amb la ironia més esmolada que recordo.

Tanquen bars, llibreries, billars i boleres. Tot tanca perquè el plantejament del negoci es va fer sobre uns números determinats submergits en una economia obsoleta. Tot tanca perquè la personalitat s’està diluint en estètiques globals. Tot tanca perquè obren nous caus de negoci, diferents, “moderns”, efímers. No importa si fidelitzen o no la clientela. Obren i tanquen locals, el paisatge muta en un continu heraclitenc. Fa mesos que no passes per un carrer i en tornar no el reconeixes. Intentes anar aquell bar i ja no hi és, al seu lloc hi ha un establiment de iogurt gelat, frozen, en diuen. Cerques una botiga de discs i a la porta penja un anunci de traspàs, que evoca la mort.

El ritme és insostenible. Quan era adolescent passava hores a la botiga de discs, remenant vinils, examinant les cobertes, els interiors, la informació. Sovint extreia el disc i mirava els solcs, segons els dibuixos que deixaven, anava al dependent i demanava que em permetés escoltar-lo. De vegades el posava perquè el sentís als auriculars, però si el trobava interessant, el connectava a l’àudio de la tenda. Escoltàvem embadalits. Els discs que vaig comprar durant aquells anys de lentitud, amb els estalvis de les setmanades, encara són perfectament vigents. Ara la filosofia de l’slow és només postureig, a la meva adolescència era l’única forma de vida que coneixíem. Tot transcorria segons les regles del temps: pausadament, per gaudir cada minut com si fos el darrer, sense un elogi a la lentitud, perquè la lentitud era la regla. A més, una tarda dins una botiga de discs, sortia gratis.

En aquells anys profundament de blanc i negre o de colors destenyits, sentir que a una cançó se li acoblaven sorolls de fons com efectes especials, era una experiència revolucionària. Els udols d’un gos fet amb sintetitzadors sonava avantguardista. La fressa del trànsit als carrers de Nova York, els càntics dels hooligangs en un partit del Liverpool, tot allò era una frontera que ens llançava a mons clandestins. Escoltàvem música en equips estèreo comprats per components amb lletres de canvi signades pels pares amb l’estilogràfica de l’avi. Alguns, els amics més rics, tenien a casa autèntiques joies que superaven en preu el de l’R5 de la meva germana gran, nou de trinca. Quan, ja de gran, les coses em començaren a anar bé, em vaig fer amb un magnífic conjunt adquirit sota la supervisió de l’amabilíssim tècnic-venedor de Werner: giradiscs heretat, reproductor de CD alemany, un DAC artesanal de marca francesa, previ japonès, etapa de potència americana, parella d’altaveus anglesos de fusta natural muntats sobre un suport de fosa amb claus regulables. Encara sona.

Un dia va arribar l’MP3 i la música es va convertir en una part del que era. Molts enginyers de so van anar a l’atur i la distorsió passà a ocupar un lloc protagonista a les nostres vides. Els equips HiFi desaparegueren. La generació dels meus fills és la de l’Spotify, la dels suports mòbils en format comprimit, els auriculars barats i la música del moment. Mentrestant, jo seia a la sala, a escoltar les meves peces predilectes, i em demanaven «Què fas?». Jo contestava: «Escolto música»; i ells em deien: «Només? Tan sols escoltes la música? Sense fer res més?». I en venien al cap les lletres del You’ll Never Walk Alone: «Quan caminis a través de la tempesta, Mantingues el cap alt, I no tinguis por de la foscor…». Em sentia molt sol. Miraven el CD que escoltava i deien: «Però si això és del 1979! Una cançó de més de tres mesos ja no l’escolta gairebé ningú». «Era de quan somiaven en un món sense nuclears», dic. Avui, quan un disc o un llibre desapareix de les llistes, traspassa el llindar de l’oblit: deixa d’existir.

Sóc al bar El Camioner. Acabo el cafè, tanco el diari. Miro la targeta del perruquer i introdueixo el número a l’agenda del mòbil. Tot és efímer. Enyoraré el seu local antic, que ara és, simplement, vintage. Observo els meus cabells blancs al mirall de la barra del bar. Pago i corro a casa a seure al sofà a escoltar música. Només escoltar, sense més, abans que arribi la resta de la família i em mirin com un fòssil. El pròxim 31 d’octubre tanca una part de la meva vida, a canvi miraré de demanar un pressupost per començar a renovar l’equip de música: m’agrada nedar contra corrent, ho faré lentament, sense pressa i tornaré a la darrera botiga de música clàssica de Palma –on només venen discs i no té bar, ni floristeria–, a passar-me hores remenant prestatges. Ho faré. Tinc la sensació que d’aquesta forma m’allunyaré lentament del futur.

J. M. Vidal-Illanes © 2015

La mirada és un símptoma

Mirades i símptomes

Mirades i símptomes

La mirada és un art, una forma de descobrir històries en el color vermell d’un esportiu descapotable conduit per una senyora de mitjana edat. Una vegada vaig imaginar una novel·la sencera arran la melodia esgarrapada d’una mena d’instrument indescriptible tocat per un home amb part dels dits de les mans mutilats; llàstima que en comptes d’escriure-la em vaig posar a beure cerveses amb ell i aquí va acabar tot, ell va desaparèixer per sempre després de convidar-lo i deixar-me el pressupost del sopar d’aquella nit. La novel·la també se’n va anar per l’engolidor d’idees, un artefacte al qual no t’hi has d’acostar mai, especialment si ets, o vols ser, escriptor.

En les barres dels bars es compten històries increïbles, només s’ha de mirar, observar, imaginar i anar una mica begut. Si vas massa begut, en veus dues històries pel mateix preu. Quan em passa això sento que es produeix una connexió gairebé mística i escric amb mala lletra a un dels meus inseparables quaderns de cobertes negres. La tinta ha de ser negra, les anotacions al marge en blau, les correccions en vermell i les idees associades al llindar més estratosfèric en verd. La imprescindible mirada de l’escriptor, com la de l’escultor, la del caça talents o la de l’astronauta, ha d’estar dotada d’un sentit especial i una connexió directa amb la neurona que controla la capacitat d’estar una mica boig. D’aquesta subtil follia se’n diu desplaçament i és l’element que dóna originalitat i sentit creatiu a la feina d’escriure. Després arriba la feina d’ajuntar paraules i crear bellesa o lletjor, això és el de menys mentre sigui obra de la mirada.

Escriure per guanyar-se la vida és, avui, com pensar que et faràs ric amb els invents del professor Franz de Copenhaguen. Escric perquè la mirada em crema i m’obliga a treure aquella història, com qui extreu un queixal corcat, la mirada s’enfila i es converteix en una història que s’accelera i crea personatges i dota de vida a un univers pervers que cal controlar. Si no ho trasllado al paper, la història no fa més que créixer i ressonar per dins del meu cap de manera descontrolada. El pitjor moment és a l’hora de la dutxa, on la mirada, la història que es dispara i el soroll de l’aigua amb efecte pluja et transporta a un cementeri irlandès. Escriure no em permet sobreviure, per això he de treballar, però em manté viu, per ara, que és una cosa ben diferent.

Un dia obriré els calaixos on guardo centenars de pàgines escrites i els col·locaré ordenats dins una capsa de cartó. Em prendré un whisky i baixaré en sabatilles al carrer. Després d’una reverència imperceptible abandonaré la caixa amb la confiança que sigui trobada per una deïtat grega. Mentre passa la dona del descapotable vermell, un MG dels anys setanta, pensaré en què va camí de la casa del seu amant, un pintor neuròtic d’una població del nord de l’illa tancada dins una vall humida, que s’ha intentat llevar la vida en dotze ocasions i té la mirada d’un infant; tot es complica quan la dona atropella el músic de carrer sense dits i jo en sóc testimoni. La neurona s’activa i escric al quadern de cobertes negres amb plomes de tintes variables. La mirada és un símptoma.

J. M. Vidal-Illanes © 2015

Perseguint somnis

Perseguint un llop

Perseguint un llop

Passes la vida perseguint un somni fins que arriba el dia en què el somni et captura a tu. Et trobes dins una gàbia, presoner, amb el somni fent de vigilant. El somni havia de ser una vida millor, un model determinat, un dia d’èxit, o nou setmanes i mitja; però la persecució adoptà la forma de llop: el riu glaçat aturà la cursa, el rellotge no et va permetre pensar. Els somnis, aquells que en realitat són anhels, estan construïts sobre trampes del destí. Vols tenir allò que té algú altre que admires i no ets capaç d’encendre una cigarreta amb elegància: ell sí, i ella se’n va anar al darrere.

Quan eres jove els somnis tenien forma d’estiu, de pell bruna, de cossos al sol, de contacte furtiu. Et fas gran i els somnis disminueixen en un procés d’inversió proporcional. Llavors comences a matisar el desig amb el color d’un Malta i canvies de lectura. La música també canvia. Arriben les successives crisis. Busques i no trobes, el llop et troba a tu i et mira. El llop pot ser una persona, però també pot ser un llop: Hobbes no sempre tenia raó. Fent voltes sense trobar et perds per carrerons estrets, o en deserts, o en grans avingudes buides, però no trobes, no et trobes, i només ensopegues amb l’absència d’ella. Han tancat aquell emblemàtic bar on et refugiaves i al seu lloc apareixerà el fantasma d’una franquícia vomitiva. Penses en el suïcidi i oblides el que penses. Tenies un somni i mors de realitat.

El passat sempre el recordes millor del que va ser, perquè el present és, simplement, una boja fugida en descapotable. Al passat sempre hi havia horitzó, ara hi ha un túnel que s’enfosqueix. Decideixes creure en la reencarnació, o en del Cel, o en la vida eterna, ni que sigui en els records de qui acabaran per oblidar-te: això és el que més t’angoixa de desaparèixer, l’oblit. Llavors et dirigeixes a la lleixa més alta de la biblioteca i rescates «Doctor Pasavento», que t’inocula el verí de l’escapisme entre carrers de París i castells inexistents. El llop reapareix a la rue Vaneau, però ja no el mires. Entres a refugiar-te a l’Hotel de Suede i demanes una habitació amb vistes a la llunyania, la trobes. Al replà hi ha un quadre amb una imatge desenfocada del cap d’un llop. Creus que un senyal et revela un misteri que creix i penses a tornar a fugir. El present no s’atura, el passat el pots congelar seleccionant les imatges i esborrant equívocs: truques a aquella francesa que et va captivar un llunyà dia d’estiu i amb qui has parlat un o dos pics l’any. La veu que et contesta és del passat i t’observes al mirall: veus un llop i deixes de fugir.

J. M. Vidal-Illanes © 2015

Habilitats en la frontera de la raó

Habilitats en la frontera

Funambulisme

Tanquem els ulls i meditem. Els obrim i una veu ens diu que els éssers humans tenim grans habilitats constructives, que som destres en l’art de crear murs, fronteres, enormes parets sòlides que un dia acabaran cobertes de molsa i olor de corrupció. La paraula ha evolucionat cap a l’estat superior del control de la veritat, un assumpte que podríem considerar simple manipulació. Les barreres més impermeables estan fetes d’idees simples, poc dotades de components d’honestedat, molt farcides de propaganda i demagògia. Volem volar però el llast ens ho impedeix: Goebbels pesa massa. Creiem en els altres fins que descobrim que la majoria de les mentides són més creïbles que la veritat més innocent; llavors arribem a trobar-nos de cara amb la confusió i sospitem que no sabem a quin bàndol pertanyem. Ja és prou ingenu creure en bons i dolents, però les fronteres simples ens faciliten l’existència gairebé tant com les barres dels bars.

Mentir és l’art d’aixecar dics de paraules ordenades per ser repetides en innumerables ocasions, fins que la boira dels dies comença a alterar l’ordre dels mots i les contradiccions s’obren pas a cops de colze. El fum de la cigarreta s’eleva gris. Pronunciem una frase i a l’instant comencem a sentir-nos presoners de les paraules emeses. Les idees projectades al buit estan fetes de sorra. Quan això passa, sorgeixen noves mentides per sostenir els murs amb contraforts que al seu torn requeriran més i més mentides per impedir que tota l’estructura cedeixi i s’escampi per terra, esmicolada. Alterar la veritat és tot un art atribuït a Jonathan Swift, tot i que d’això no hi estem segurs. Quan apliquem les nostres habilitats a elevar la frontera de la raó, un terratrèmol es produeix en la nostra dignitat: tota aparent veritat construïda amb mentides acaba esquerdant-se i quan ens miren a la cara no podem sostenir l’esguard, només estenem evasives com si es tractessin d’un vidre fumat. Prometem amb paraules i oblidem els fets. Mirem per la finestra i fugim convertits en aire glaçat, però abans apaguem la cigarreta.

Volar, navegar, caminar. Cel, mar, desert. Simplement: vivim intentant no perdre la dignitat entre les escletxes de falses promeses. Escrivim drets o asseguts, mirem i bevem construint una ficció que s’assembla massa a realitats ja esteses abans en pàgines que desconeixem. Les habilitats es copien compulsivament, ni que sigui per ignorància: un honor reservat als més lúcids. La raó es perd en el moment que comencem a parlar, en aquest instant tanquem els ulls i deixem de meditar, si mirem dins nostre, apareix el retrat de Dorian Gray. Amb els llums encesos el món comença a adoptar una forma ovalada de realitat deformada, coixa, que travessa la maroma en la frontera de la raó. Les mentides ens poden consolar però només durant un temps limitat, fins que algú les descobreix. Molts suïcidis s’inicien en els graons d’objectius inconfessables i acaben amb la destrucció de proves, l’opció d’una conspiració extraterrestre segueix essent la més afortunada i va acompanyada d’una abducció irreversible o d’un got de whisky. Arribats fins aquí haurem descobert que aquest escrit conté un missatge en clau amb l’esperança que mai ningú el pugui desxifrar. Estem demostrant les nostres habilitats en la frontera de la raó, disculpin les molèsties.

J. M. Vidal-Illanes © 2015

La recompensa pot tenir olor

La recompensa des dels revolts

La recompensa des dels revolts

El món està ple de persones que no gaudeixen amb el que fan perquè només tenen un objectiu: la recompensa que n’obtindran; surts un matí a comprar pa i ensaïmades i te’ls trobes corrent per millorar una marca, perdre uns quilos o justificar que s’han gastat una pasta en un podòmetre, unes malles fosforescents i unes sabatilles amb llums de colors. Obliden que la recompensa és allò que fem mentre ens divertim. Per exemple, escriure. Jo només puc escriure si m’ho estic passant bé, per la qual cosa sempre que escric estic passant una bona estona. Si em dediqués a córrer, hauria de conjugar un verb irregular molt complicat, i ara fa massa calor. Per això escric amb les finestres obertes entre la façana nord i la façana sud. Escriure és una meravella sense comparança possible: el gran mestre Tom Sharpe ho tenia clar, tant que va decidir dedicar-se a la literatura humorística quan es va divorciar de la seva segona esposa, una dona francesa que només volia sexe i que no el deixava escriure.

Gaudir mentre es fa sexe no té massa mèrit, el veritable repte és gaudir mentre es construeixen maquetes de galions pirates amb escuradents plans. Aquest és el valor de les coses. Viure esperant una copa pot resultar desesperant. La copa, en el meu cas, té una doble dimensió: el combustible que fa que la diversió em vingui a visitar i el regal de saber que algú, ni que sigui una única persona, llegeix allò que he escrit mentre m’ho passava bé. Escric sempre sobri, però amb una copa al costat que em recorda que el camí és una estesa de sabors i aromes plens d’històries imaginades per altres. És terrible, però les muses acabaran amb el meu fetge. I és que, sovint, a una bona obra literària s’arriba des de l’aroma d’un Single Malt de molts anys; però tampoc no és necessari: hi ha altres rutes més complexes, com els revolts d’una carretera de muntanya que et condueix a una fantasia sexual amb aquella esquiadora que has dut davant teu mentre lliscaves sobre les traces d’unes pistes d’esquí de fons. Vint-i-set quilòmetres més tard decideixes deixar-ho estar i córrer cap a la cafeteria de l’estació a prendre un conyac.

Les errades ens permeten no perdre la fe en els éssers humans, tot i que sempre ens han volgut fer creure el contrari: no som humans perquè ens equivoquem sinó que ens equivoquem perquès som una anomalia anomenada ésser humà i seguim fent coses equivocades mentre esperem una recompensa. Quan menys t’ho esperes, la recompensa pot tenir olor de llar de foc, d’estora neta, de llibre desitjat, d’hores de feina, d’esquiadora. Només cal esperar l’instant adequat, la frescor que conserva les nostres millors idees. Ingmar Bergman va escriure un dia que «envellir és com escalar una gran muntanya: mentre es puja les forces disminueixen, però la mirada és més lliure, la vista més àmplia i serena». Efectivament, a dalt de tot descobreixes que ets vell però: quina vista! Fins i tot veus coses que fa temps que vols oblidar. El temps és com un camp de concentració que no et permet avançar. Cada edat és per riure com si fos el primer dia en aquest món. Quan busques el moment perfecte, oblides que la millor manera d’obtenir-lo és agafant un moment qualsevol i elevar-lo a la màxima expressió.

Absolutament d’acord: busquem moments perfectes, amb persones perfectes, en llocs perfectes per fugir de la nostra pròpia mediocritat. Els no mediocres saben com fer d’un moment qualsevol l’instant ideal. Escriure no pot representar un exercici de patiment, sinó que s’ha de convertir en una mena de mapa del plaer, el que s’obté quan s’escriu i el que es vol regalar al lector: la copa. No sé en què estaria pensant Schopenhauer quan va afirmar allò de què «els homes vulgars han inventat la vida de societat, perquè els és més fàcil suportar als altres que suportar-se a si mateixos», ho subscric lletra a lletra: els savis no sempre tenen raó, però s’acosten molt. Seguint els grans mestres que moriren pobres, sovint escric gratis amb l’única esperança de ser llegit per persones amb pocs recursos econòmics i molta inquietud intel·lectual. La gent vulgar només pensa a passar el temps, el que té talent… a aprofitar-ho (això no sé qui ho va escriure, però queda bé arribats a aquest punt). Aquí és on m’agradaria seure amb ells, els que tenen talent, i prendre una copa mentre m’ensenyen a trobar la forma de crear el moment ideal, la recompensa amb olor.

J. M. Vidal-Illanes – © 2015