Fer molta feina per no haver de treballar

Octubre 15, 2016J. M. Vidal-Illanes Cultura, Narrativa, Relat Breu Etiquetes: Anècdotes, Enginy, Literatura, Muralla, Treball, Vida 2 comentaris

gran_muralla

Així, amb una copa de whisky a les mans i sense moure un múscul de més, miro els colors de tardor a posta de sol. No fer res pot ser un exercici de dificultat extrema pel qual t’has de preparar durant molts anys. Recordo un company d’institut que volia viure sense treballar, em deia que això és el que havia fet sempre son pare i que, pel que semblava, també ho havia fet el seu avi. Dels ancestres més remots, no en tenia gaires notícies, entre ombres de memòria va saber que desaparegueren abandonant les respectives famílies, un a Filipines i l’altre a la França revolucionària: no tenim constància que tingués res a veure amb la invenció de la guillotina.

Viure així implica una ambició desmesurada, gairebé inexistent. Per viure sense fer res, com aspirava el meu amic, la natura ha de dotar la cadena cromosòmica familiar d’una antològica sèrie de característiques essencials: una barra descomunal, una simpatia natural desbordant i una capacitat infinita d’atreviment. El meu amic Ignasi volia seguir les petjades heretades per no trencar aquesta cadena i una de les tasques que més el tenia ocupat la major part del dia, era pensar com trobar la fórmula que el permetés complir el seu somni. Veure’l planificar ordenadament ardits infinits em semblava tant fascinant com inútil, però jo estava equivocat.

«Es necessita molt temps per ser un geni. Vostè s’ha d’asseure molt, sense fer res,
realment sense fer-ne res».
Gertrude Stein

Realment el xaval treballava molt per empescar-se com no fer feina la resta de la seva vida. Va pensar a casar-se amb la filla d’un industrial del calçat, multimilionari per més senyes (en pessetes, és clar). I durant dies va ordir un elaborat pla que hauria de desplegar al llarg dels anys següents. Va arribar a sortir amb l’al·lota, però el matrimoni no va arribar mai perquè una noia francesa es va interposar al bell mig del pla perfecte. La noia, morena, una mica més gran que ell i d’ulls intimidatoris, era guia turística. Així, que el meu amic va acabar a la Xina, fent de guia a la Gran Muralla per a espanyols despistats. Curiosament va aconseguir el seu objectiu, guanyar una bona remuneració a canvi de no treballar mentre sucumbia a la mirada de Nicole. Per l’Ignasi, això de passejar turistes mentre recitava quatre vaguetats sobre l’enginy de pedra, no era una feina ni res que s’hi assemblés, més aviat semblava una forma de vagarejar a la recerca del no-res absolut, com si el temps s’hagués quedat impregnat en aquelles lloses de l’empedrat de la Muralla i arrossegar les sabates, dia sí i dia també per l’indret, fos un acte revolucionari.

Però com tota història que comença, també té un final. A la Muralla xinesa, la francesa i el no-treball, s’hi va interposar una canadenca deu anys més jove que la Nicole. L’Ignasi ja havia fet els trenta-cinc i ella era una graduada en història de l’art amb moltes habilitats. Evidentment, el meu amic va aconseguir un visat pel Canadà i s’hi va traslladar. Al començament va viure de la noia, que al seu torn vivia dels pares, que hi vivien d’una gegantina explotació de fusta. Passava el temps obtenint permisos d’estudi per a la Universitat de Montreal, una feina burocràtica titànica. Tres anys després va haver de marxar, entre altres motius perquè s’havia matriculat a literatura americana on va conèixer una noia costa-riquenya filla d’un industrial farmacèutic que li ho va posar tot molt fàcil.

«Les meves frases penetren pels porus
i queden sota la pell,
però la gent no s’adona».
Gertrude Stein

A Costa Rica va aprendre a viure aplicant tot el que havia après al llarg d’anys de grans esforços. Així que es va doctorar en fer encara menys que res. Va muntar una escola de surf de vela i es va dedicar a passar els dies bevent cervesa i menjant llagosta. La noia volia ser poeta i el pare la mantenia i la publicava llibres. Un dia, Tatiana, que així es deia ella, li va confessar que no entenia per què la seva poesia tenia tan poc èxit. Ignasi li va recordar una frase que havia llegit en l’època de Canadà. Ella escrivia molt bé i el seu llenguatge tocava a fons, però els lectors no ho entenien. Llavors es va adonar que ell també podria escriure, sense fer res, només esperar que les pàgines s’omplissin full rere full esdevenint llibres publicats i venuts. Un pla perfecte. I va començar a escriure i la seva escriptura el va conduir de tornada a Barcelona, amb la Tatiana. Passats dos anys, es va interposar una nova persona a la seva vida, però en aquest cas va ser un representant d’un laboratori alemany, conegut del pare de Tatiana. La noia va deixar d’escriure i es va traslladar a Munic, on va formar una preciosa família adinerada centreeuropea. Ignasi, sense remei, va haver d’ordir un nou pla per viure sense fer res, i es va fer editor. Va descobrir que escriure, tot i que no era una feina, implicava un cert ordre i disciplina, i ell, el que volia, era navegar en iots de clients, practicar la pesca d’altura i avaluar la qualitat gastronòmica de restaurants caríssims. Avui, l’home és un alt executiu d’una multinacional de l’edició i cada dia de la seva vida l’aplica metòdicament a seguir fent molta feina per no haver de treballar gens.

«S’ha de ser molt dropo per escriure un llibre».
Gertrude Stein

Laberints darrere un Blues

Juny 3, 2016Juny 3, 2016J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Cultura, Literatura, Narrativa, Pensament, Relat Breu Etiquetes: Cafè, Literatura, Pensament, Quotidianitat, Records, Relats, Societat Deixa un comentari

Beggar, New York City. The picture is part of George Grantham Bain Collection, one of America’s earliest news picture agencies. (www.nycbw.com)

Surts. T’alces per damunt l’albada, obrint-te pas entre el fred. Els hipsters dels Badlands romanen amagats entre les pàgines d’un llibre. A la parada de l’autobús uns obrers tussen i esperen. El camí de Jesús es converteix en una desfilada de morts vivents, éssers humans expulsats de la societat, que marxen després de dormir i esmorzar en silenci al Refugi. Caminen d’esma, mirant a terra, molt a terra, amb el coll forçat, amagant-se de la llum que esquerda el cel cobert de núvols de grafit. Un rodamón negre (quina importància té això?) segueix el compàs devora el foc que crema fustes brutes dins un bidó. Canta. Blues. Solca les primeres hores dins un laberint de música. Aquí no encaixa la felicitat perquè ningú no ha llegit mai Bertrand Russell.

Estar mancat d’algunes de les coses que un desitja
és condició indispensable de la felicitat.
Bertrand Arthur William Russell

El pentagrama sempre m’ha semblat un joc laberíntic de notes musicals. Una partitura és la immensitat tancada del discurs. Algú condueix un cotxe mentre escolta una música qualsevol i el laberint alça més i més les parets de molsa i ocre. El violí sona massa fluix per fer-te volar i segueixes el ritme del poema que canta el negre del bidó ennegrit: voldries descansar. I veus uns vells que desfan una tertúlia al bar on atures a demanar un cafè amb llet i un croissant. Les tertúlies ho destrueixen gairebé tot, poden esfondrar països sencers. Fas un glop al cafè i saps que el problema no és de la tertúlia sinó dels tertulians, quan entren en escena o s’acosten als micròfons: ignorants que estan segurs de tot allò que diuen, especialment quan no en tenen ni idea del que estan parlant. L’esquena rep aquelles afirmacions en forma d’encícliques incontrovertibles i sents dolor mentre dubtes.

Gran part de les dificultats per les quals travessa el món es deuen al fet que els ignorants
estan completament segurs i els intel·ligents plens de dubtes.
Bertrand Arthur William Russell

Tornes al carrer, a la parada. Dubtes, sí. I fas voltes entre fulles caigudes en la negror de la nit. El vent alça el terra i el posa en moviment. L’absència té olor de record. La boira, per contra, no sap on va, sempre extraviada, sense sabates. Tu també voldries volar i fugir de les cosses que et proporciona la vida arran de terra, quan caus i no tens forces per aixecar-te. T’han ensenyat a abaixar el cap, a mirar a terra, molt fixament, mentre beses els peus que et torturen. Ets un obrer, tusses i t’escalfes amb el foc d’un bidó de llauna devora un rodamón negre que canta Blues, tristament però amb l’energia de l’indomable. Mires el foc i et demanes en silenci si estava en les teves mans canviar res del que t’ha tocat viure. El sols fet de pensar que tot és fruit de l’elecció d’un altre ja és una derrota. I el Blues parla d’un laberint entre camps de cotó. La parada d’autobús s’ha buidat i no hi has pujat. Demà potser és un altre dia, avui estàs aprenent aquesta cançó de terres llunyanes mentre el rodamón et recita negra la lletra i t’ensenya el seu somriure blanc.

La història del món és la suma d’allò que hagués estat evitable.
Bertrand Arthur William Russell

Hi ha cafès que s’allarguen infinitament

gener 21, 2016J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Articles, Literatura, Narrativa, Novel·la Etiquetes: Dies, Literatura, Música, Quotidianitat, Records, Relats, Societat, Whisky Deixa un comentari

El recó d’un bar qualsevol, i un cafè

[1]

Hi ha cafès que s’allarguen infinitament, tant com el temps que tarden a refredar, que tampoc no és massa. Baixes al bar. De fet, sempre baixes al bar, perquè sostens infructuosament que les grans obres s’han d’arrossegar prèviament per les barres poc il·luminades o pels angles de visió ocults d’una taula de marbre dubtosa. Una vegada vas descobrir que el marbre d’unes taules del teu bar favorit estava gravat per la part de sota, tenien uns estranys solcs que et resultaven inquietants, però vas mantenir el secret. Un dia, armat de tot el valor que se’t suposa, vas deixar caure el llapis delicadament amb la intenció de poder mirar el revers del marbre en el moment d’inclinar-te cap a terra: volies deixar el misteri al descobert. Va resultar que les taules eren làpides reciclades d’algun cementeri ignot, probablement comprades als encants i de procedència sospitosa. Vas anotar amb bona lletra, en una llibreta especialment seleccionada pel cas, els noms allà consignats, com si volguessis aixecar un acta de defunció post-sepulcre, entre la boira de fum i veus confuses del local. I allà escrivies, sobre el que va cobrir la tomba d’un personatge misteriós. Aquelles dates foren prolífiques, impulsat per la força tel·lúrica dels morts oblidats. Totes les taules d’aquell bar estaven lligades al destí dels desapareguts, els teus escrits s’enllaçarien amb les arrels de xiprers infinits.

Moltes obres conclouen molt després del seu final.

Igor Stravinsky

Quan ets un client fix del bar, arribes i saludes, et miren i amb una caiguda d’ulls tot queda sobreentès. El cambrer comença a moure’s i et prepara el cafè sense demanar res, mentre seus al recó de sempre: el teu refugi entre la penombra i la finestra que dóna a la foscor del carrer. Ensumes el cafè (el cafè sempre s’ha d’ensumar abans) i el deixes sobre el platet, protegit, descansant en una sort de zona segura d’aterratge. Baixar al bar, fer un cafè o prendre un whisky, pot ser la millor manera d’atansar-se a una breu història com aquesta. Escoltar jazz a casa, pot ser més confortable, però la vida creativa no pot situar-se mai en una zona de confort que no sigui un simple trànsit a la fase d’esclat: ensumar un cafè conforma la bellesa d’uns segons d’alegria, i a més et treu de sobre el sopor en què sovint s’instal·la la sinapsi neuronal. Com va dir Igor Stravinsky: «Moltes obres conclouen molt després del seu final». Sovint el final és just al començament de tot i darrere d’un cafè pot sorgir una mirada d’ulls grisos.

[2]

Hi ha cafès que s’allarguen infinitament, i es refreden abans del que seria de desitjar. Això passa el dia en què baixes al bar buscant pau, i la tranquil·litat del teu recó es veu transfigurada per la veu dura i seca d’un parroquià. Ensumes un cop i un altre el cafè per recuperar el fil dels esdeveniments, però l’alegria dura poc, prens el primer glop i la veu vehement es projecta grollerament contra les parets d’aquest cantó de barra. La demagògia pren la forma d’un home alt, de pell bruna i cabells i barba blancs, despentinat però vestit a imitació d’un burgès de guardapits encoixinat, camisa de quadres i texans planxats. Penses que cal incorporar “bronques” al diccionari amb una accepció que inclogui els individus com aquest. Intentes no fer-ne cas i comences a llegir el llibre de D. F. Wallace que t’acompanya mentre fas un segon glop de cafè. Voldries que aparegués una densa boira que convertís el teu recó en una illa escocesa amb olor de malta i turba. Però l’aire del bar és net i transparent des que no es pot fumar, i el to de veu del tertulià improvisat puja de volum i s’accelera amb arítmies. Sempre has pensat que la tertúlia és un dels invents més nefastos de la idiosincràsia ibèrica i que s’ha convertit en una gran estratègia d’alteració dels estats de la intel·ligència que amb la televisió hi ha trobat la forma de contaminar ràpidament amples capes de l’opinió pública.

Baixes al bar i veus el rostre de la intolerància violenta, mai no saps en quin moment la verborrea es pot convertir en una passa més, en un cop de puny, en una agressió. Creus que aquesta actitud d’odi al món és només una reacció contra l’auto-odi, una espècie de sorollosa vacuna. El raonament d’alguns individus és desconcertant i manifesta una clara tendència al suïcidi social: un treballador assalariat a l’atur amb l’edat justa per no tornar a trobar feina en la vida, confessa, amb veu ronca d’alcohòlic no rehabilitat, votar els seus botxins; i desplega molt d’odi a tot allò que té flaire a fracàs: més auto-odi que caracteritza un clar perfil de víctima idònia segrestat per tot allò que no té.

La literatura és sempre una expedició a la veritat.

Franz Kafka

Però, a la fi, el tertulià ha marxat a fer una cigarreta i demanes un altre cafè que voldràs allargar infinitament. El teu recó torna al silenci, amb imatges de pau i guerra, d’alteracions simples i complexes, d’equilibri inestable, i comences a escriure sobre aromes. Al teu darrere queda la televisió on algú mou els llavis i escampa ignomínia. Beus cafè i penses que al cap i a la fi la zona de confort del jazz tampoc no està tan malament, allargaràs el cafè el temps just per preparar mentalment l’escena següent construïda amb un vinil i un got d’Islay. L’ésser humà és un immens creador d’atrocitats i a la vegada és capaç de concebre la bellesa més sublim, i això et consola. En el teu cas, com en el de Cioran, un nou llibre és un suïcidi ajornat, per això t’afanyes a oblidar l’escena del suïcida social per endinsar-te en el teu quadern de cobertes negres on pren forma una nova idea que arrenca en unes taules fetes amb el marbre de cementiris ignots.

Els bons propòsits

gener 1, 2016febrer 12, 2016J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Cultura, Literatura, Narrativa, Novel·la Etiquetes: Dies, Inspiració, Literatura, Llibres, Novel·la, Quotidianitat, Records, Relats, Societat, Temps, Whisky 1 comentari

Fotograma de la pel·licula “Algú va volar sobre el niu del cucut”

Tota vida hauria de tenir, com a mínim, un dia memorable, com aquell en què marcares el primer gol al pati de l’escola, simplement perquè la pilota et va rebotar involuntàriament al genoll: tu eres allà, movent-te com una papallona descompassada i la resta es convertí en una celebració multitudinària, amb tota la classe abraçant-te i aixecant-te com un heroi grec. Et va sorprendre que tothom tingués consciència del fet que mai n’havies marcat cap, va ser un moment breu de cel clar. Les cruïlles són trampes imprevistes i aquella va ser una casualitat memorable. Hi ha vides llargues buides i n’hi ha de curtes plenes de moments per retratar, però podria ser a l’inrevés, o no. El més sublim és que no importi el fet amb què hagis deixat empremta, sinó el resultat. Les coses petites poden convertir-se en magnífiques.

Ken Kesey va viure memorablement i quan va morir el varen enterrar amb un tribut a la vida, una celebració pel que va fer i ser: mai sabrem quin dia va ser el primer en què va materialitzar un home run, o la primera cistella decisiva. El recordem per One Flew over the Cuckoo’s Nest, pels seus experiments amb LSD, els Merry Pranksters, el Furthur i quantes altres genialitats. La memòria és transparent i n’hi ha tantes versions com focalitzacions: no sempre conservem els mateixos records d’una persona ni sempre ens recorden per allò que voldríem. Segur que això també passa amb aquest geni d’Oregon.

Comença un nou any i ho faig precisament llegint una versió en castellà de Alguien voló sobre el nido del cuco, definida lacònicament per l’editor com un clàssic de la novel·la underground. Feia dos anys que ens havia deixat el dictador i publicar Kesey degué ser una aventura, tot i que Milos Forman l’havia popularitzat a Espanya amb la seva pel·lícula, precisament el 1975. No puc recordar l’impacte que em causà la novel·la el 1977, motivat per un extraordinari professor de literatura quan jo era un tímid adolescent inquiet que estudiava batxillerat, molt lluny del nen que havia marcat de casualitat amb un genoll al pati de l’escola, però ara, des de les primeres pàgines sento que és impossible no considerar l’obra com un text definitivament memorable.

Primer de gener de 2016, penso que jo també voldria ser un autor radical, un pensador audaç, algú que escrivís coses rellevants pel gaudi de persones que mai no coneixeré. Penso –també– que un pensament com aquest és pretensiós, immodest, gratuït i merdós. Al meu costat el meu amic invisible em diu que és només un bon propòsit, però que mentre no arriba el dia –deu mil hores després– m’he de limitar a embrutar paper i omplir pantalles d’ordinador d’escombraries prescindibles. Volem evitar entreforcs i construïm ponts: tot és una trampa impossible. Un bon propòsit d’any nou, res a veure amb anar al gimnàs, fer ioga o ser bo.

Faig un cafè i prenc un whisky, i després un altre. Necessito uns auriculars per aïllar-me d’aquest soroll que fa el món quan els humans decideixen enterbolir la netedat d’un horitzó vora la mar, un primer de gener de matinada freda que m’ha impulsat a escriure en trobar un moment de memòries. Ahir va ser un dia memorable, gairebé com el del pati de l’escola. Avui és un dia de bons propòsits. Ara començaria a pitjar sostingudament la tecla d’esborrat i us estalviaria el tràngol d’odiar-me un primer de gener, però així perdria l’oportunitat que em recordéssiu pel meu primer gol. La realitat penetra en la ficció per convertir-la en retalls memorables. Només això.

…one flew east, one flew west, one flew over the cuckoo’s nest.

Paraules de comiat

Desembre 30, 2015J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Cultura, Literatura, Narrativa, Relat Breu Etiquetes: Creació, Cultura, Literatura, Llibres, Novetats, Relats, Societat 3 comentaris

Campanades de cap d’any de 1962 (TVE)

Un dia vols acomiadar l’any que es perd per la cantonada i decideixes fer un avançament editorial. La teva agent t’ho prohibeix i et proposes un petit experiment.

Juntes frases inconnexes del llibre i les uneixes, com si res, només buscant la concordança de gènere, persona i temps. Hem fet un avançament encobert.

Sempre havies somrigut a la vida. Ella passava per davant teu, deixant un rastre d’hores esmicolades que tu delectaves com un menjar irrepetible. Mai et donaves per vençut, ni quan les engrunes escassejaven. Eres un vianant que fugia del passat. Abans havies estat un navegant del futur, però mai no et vas enlairar massa. Tampoc mai no has estat massa d’acord amb el paper que t’havia assignat la vida, però al final aprens a perdre i a conformar-te. Amb tot, no entens això del rellotge que vas perdent de vista, sembla que una son profunda t’està segrestant, estàs molt cansat. L’eternitat pesa massa.

En arribada a l’extrem de l’escullera agafes fortament la botella amb la mà dreta i la llances el més enfora que ets capaç. El vidre verd vola dibuixant cercles fins a esclatar contra l’aigua tranquil·la. I en aquell moment casual el trobares, cara a cara, era el vent, el primer vent. Un vent que arribava net, sense obstacles terrestres, només mar, només salobre i ales de gavines. I l’escoltares. I el vent parlà, i començà a ordenar els records que amagaven bona part de les respostes que no aconseguies trobar, recloses en l’altell polsós on romanien presoneres. Totes les portes caigueren fetes miques de serradís i desaparegué l’atordiment provocat per la manca de llum en la fotografia del teu passat. Tanques els ulls i tornes a imaginar com et creixen ales noves, que esperaran una altra oportunitat d’elevar-te sense sabates mentre deixes anar el cap enrere.

Fotograma de “Criss Cross”, dirigida per Robert Siodmak (1949)

Gires lentament les pàgines del diari. Comences sempre pel darrere, per les escasses planes de cultura. Busques infructuosament un article que parli del teu darrer llibre, aquella novel·la intimista que va durar tres setmanes als aparadors, uns centenars d’exemplars venuts els primers dies, i després el silenci que castiga l’esperança de viure d’allò que més estimes. Des del teu lloc veus entrar un home que es dirigeix lentament a l’interior del bar. S’asseu a la barra sense mirar enrere. És una persona elegant, no sembla del barri, d’uns quaranta-cinc anys. De pell morena i cabells castanys. Creueu les mirades. Ell té una caiguda serena d’ulls. Veus com es gira lentament i mira cap a l’entrada.

––Tots viurem un dia en una estrella… ––fa l’home amb una veu que es consumeix ––com l’Anna, com l’Alba…

Penses en silenci la diferència entre dormir i somiar, i recordes quan has llençat la carta al foc, cercant les darreres espurnes d’escalfor. No t’han importat les conseqüències. Uns dies més tard veuràs el teu fill que desapareix per la cantonada i et llança una mirada disconforme. Llavors sentiràs el fred de les manilles i les mirades de tothom clavades com sagetes, que dolen com les gotes de pluja que cauen lentament.