Laberints darrere un Blues

Beggar, New York City. The picture is part of George Grantham Bain Collection, one of America’s earliest news picture agencies. (www.nycbw.com)

Surts. T’alces per damunt l’albada, obrint-te pas entre el fred. Els hipsters dels Badlands romanen amagats entre les pàgines d’un llibre. A la parada de l’autobús uns obrers tussen i esperen. El camí de Jesús es converteix en una desfilada de morts vivents, éssers humans expulsats de la societat, que marxen després de dormir i esmorzar en silenci al Refugi. Caminen d’esma, mirant a terra, molt a terra, amb el coll forçat, amagant-se de la llum que esquerda el cel cobert de núvols de grafit. Un rodamón negre (quina importància té això?) segueix el compàs devora el foc que crema fustes brutes dins un bidó. Canta. Blues. Solca les primeres hores dins un laberint de música. Aquí no encaixa la felicitat perquè ningú no ha llegit mai Bertrand Russell.

Estar mancat d’algunes de les coses que un desitja
és condició indispensable de la felicitat.
Bertrand Arthur William Russell

El pentagrama sempre m’ha semblat un joc laberíntic de notes musicals. Una partitura és la immensitat tancada del discurs. Algú condueix un cotxe mentre escolta una música qualsevol i el laberint alça més i més les parets de molsa i ocre. El violí sona massa fluix per fer-te volar i segueixes el ritme del poema que canta el negre del bidó ennegrit: voldries descansar. I veus uns vells que desfan una tertúlia al bar on atures a demanar un cafè amb llet i un croissant. Les tertúlies ho destrueixen gairebé tot, poden esfondrar països sencers. Fas un glop al cafè i saps que el problema no és de la tertúlia sinó dels tertulians, quan entren en escena o s’acosten als micròfons: ignorants que estan segurs de tot allò que diuen, especialment quan no en tenen ni idea del que estan parlant. L’esquena rep aquelles afirmacions en forma d’encícliques incontrovertibles i sents dolor mentre dubtes.

Gran part de les dificultats per les quals travessa el món es deuen al fet que els ignorants
estan completament segurs i els intel·ligents plens de dubtes.
Bertrand Arthur William Russell

Tornes al carrer, a la parada. Dubtes, sí. I fas voltes entre fulles caigudes en la negror de la nit. El vent alça el terra i el posa en moviment. L’absència té olor de record. La boira, per contra, no sap on va, sempre extraviada, sense sabates. Tu també voldries volar i fugir de les cosses que et proporciona la vida arran de terra, quan caus i no tens forces per aixecar-te. T’han ensenyat a abaixar el cap, a mirar a terra, molt fixament, mentre beses els peus que et torturen. Ets un obrer, tusses i t’escalfes amb el foc d’un bidó de llauna devora un rodamón negre que canta Blues, tristament però amb l’energia de l’indomable. Mires el foc i et demanes en silenci si estava en les teves mans canviar res del que t’ha tocat viure. El sols fet de pensar que tot és fruit de l’elecció d’un altre ja és una derrota. I el Blues parla d’un laberint entre camps de cotó. La parada d’autobús s’ha buidat i no hi has pujat. Demà potser és un altre dia, avui estàs aprenent aquesta cançó de terres llunyanes mentre el rodamón et recita negra la lletra i t’ensenya el seu somriure blanc.