COMENÇAR A OBLIDAR

El rellotge parla de silencis,

i la pols que em cobreix

dulcifica el contacte fred amb la realitat

mentre el paper esquinçat esborra el dibuix

de la sang que vessares per mi.

Estic equivocada

mai no sabré volar,

perquè les ales te les emportares tu

el dia que volgueres fugir

part damunt la reixa de filferro espinós.

Ni el port que em dóna empara,

ni els somnis que volen entre les plomes

d’aquella gavina grisa,

serviran per arrencar-me del terra

on em mata el fred del glaç.

Tu em robares les carícies

que durant anys havia preparat

com a subtils regals vellutats,

esperant un instant d’ambre il·luminat

que recorregués el teu desig.

Ara pico la paret, sense mirar enrere.

El carrer és hostil perquè conté el teu fantasma.

Cap embornal rovellat podrà engolir l’oblit,

però les esquerdes entre llivanyes

deixaran traspassar l’absència.

El dany de l’agulla,

la recta de l’horitzó.

La sang vessada era meva

i les ferides seguiran obertes

fins que llegeixi que en algun lloc

has caigut baix el cop de la mort marró.

Tu que has viscut massa ràpid per privar-te de res,

al final la reixa serà massa elevada,

i ni les ales de pols d’heroïna

et permetran aixecar el vol.

Només mossegar la corda que et prem el braç.

El rellotge i el silenci

desplegaran un camí de fulls en blanc,

com la neu que es desfà entre els meus llavis,

com els records que juguen furtius

entre els llençols on tot començà.

PEDRA

Com a pedra de riu arrodonida, per un trist viarany

avançant lentament,

vinc a cercar el lloc on tancar els ulls,

un revolt sense domesticar, un indret on esquinçar la memòria.

Tu em disparaves paraules, subtils sagetes de foc,

que encenien el desànim, que esmorteïen els sentiments,

mentre el poema es dissolia en estavellar-se contra la mar.

La derrota m’esquitxava com la sang del vençut

vessada sense sentit en un mar de cossos nus.

Com totes les esperances,

les meves també moren

en esvanir-se en una abraçada que s’enfonsa en el record

d’un comiat inesperat ple d’alcohol a mitja nit.

Sento que la llunyania s’aproxima i que es desdibuixa l’horitzó,

que es perd en la foscor,

mentre t’engoleix la cantonada en un adéu silenciós

que s’esvaeix tristament davall el llum feble d’un atuït fanal

que tanca per sempre el teu pas

entre les ombres de la metròpoli impersonal.