Les misterioses voltes d’un món de llibres

La realitat de casa: no tinc massa espai per emmagatzemar llibres, així que sóc dels que fa un ús reincident i amb traïdoria de les biblioteques de la meva ciutat o de la ciutat on eventualment m’instal·lo. Una segona anomalia de comportament és que sovint compro llibres en les parades de fires de segona mà o en llibreries de vell i després els allibero fent ús del club de llibres global anomenat BookCrossing. Imprimeixo etiquetes i els deixo anar que facin la seva vida, en un dels punts d’intercanvi que freqüento. Curiosament, la meva mare de 86 anys és usuària del punt d’alliberament de la plaça del mercat de Maó. Ara a casa hi ha un llibre recollit en aquest punt i el penso alliberar al meu enclavament preferit de Palma.

Fins aquí tot sembla normal i pacífic, però la realitat pot arribar a superar a la ficció i a l’inrevés. En un viatge recent a la capital d’Espanya, vaig adreçar-me a una de les llibreries de vell que acostumo a visitar. Després de consumir una bona estona fent voltes i remenant caixons, vaig sortir sense comprar-ne cap. De fet aquest cop vaig entrar amb una vacil·lant decisió provocada per la calor que regnava sobre l’asfalt madrileny. El cos em demanava més aviat entrar a una cafeteria climatitzada i prendre unes canyes ben fredes. Així ho vaig fer. En sortir una hora després em vaig trobar amb una espècie de centre cultural popular on hi havia una prestatgeria a tall d’expositor ple de llibres lliures. Vaig donar una ullada. Sovint no trobo res que m’interessi massa, però de cop un llom que em resultà estranyament familiar va captivar la meva atenció. Era una antiga edició en tapa dura de “Tras una noche de espanto” de W. Somerset Maugham; la vaig agafar i obrir. L’estava fullejant i vaig veure que hi havia una dedicatòria. Els meus ulls no donaren crèdit a allò que acabava de descobrir: la lletra inconfusible de mon pare i una data, 1952. Les lletres anaven adreçades a una dona que jo no coneixia llavors, però que ara ja tinc identificada. La signatura de joventut del meu pare no havia canviat massa.

somerset_maugham_2-aW. Somerset Maugham

Vaig pensar a agafar-lo i quedar-me’l com a record, o com a fetitxe. Si hores d’ara el meu pare fos viu igual li hauria portat com a regal sorpresa. Després de pensar-m’ho uns minuts –que se’m varen fer eterns– vaig arribar a la conclusió que no havia d’alterar el destí que el món de llibres tenia reservat a aquest entranyable exemplar. Així va ser, després de donar-li una darrera ullada, el vaig dipositar novament a l’expositor i, sense acomiadar-me ni mirar enrere, allà es va quedar mut esperant tornar a mudar de mans. La inesperada troballa em va omplir de curiositat; volia recrear la singladura inestable que hauria fet el llibre, des d’una remota data a Menorca fins al 2013 a Madrid. La pregunta que em vaig fer unes hores més tard va tenir a veure amb el títol de l’obra. No sabia a què atribuir la tria, però he de reconèixer que maximitzant el sibil·lí sentit de l’humor de mon pare, això d’una nit d’espant tenia algun missatge ocult, una doble intenció. Després d’això un somriure còmplice –accentuat per l’efecte de les canyes preses– va romandre en la meva expressió durant unes quantes hores.

Notes recuperades (i actualitzades) del quadern d’estiu… ara que arriba el fred.

Tras una noche

La mort viole(n)ta

La presentació d’un poemari sempre és una bona notícia: vol dir que, malgrat tot, segueix havent-hi poesia. Com va escriure Gustavo A. Becquer, mentre hi hagi món, hi haurà poesia; en realitat va escriure allò de Podrá no haber poetas; pero siempre habrá poesía.

Motius no en manquen, anem molt necessitats de poesia, de bellesa reflexiva, de paraules esmolades, de radicalitat. Per això llegir i assimilar la poesia hauria de ser una mena de medicina de prescripció obligada per sanar els mals que ens assetgen.
Mentre vivim en una crisi permanent, podem quedar-nos a casa, al caliu d’un programa de televisió sense cap interès, o podem sortir i mirar el món. Ulls oberts, que també hi manquen.

Per això, avui ens podríem trobar en la presentació d’un poemari; és més, no ens hauríem de perdre el darrer poemari de Maria Victòria Secall, La mort viole(n)ta, que avui es presenta a la llibreria Lluna.

La mort viole(n)ta (Poemari)
Maria Victòria Secall

DIA 5 DE NOVEMBRE, dimarts
HORA: 19.30h.
LLOC:LLIBRERIA LLUNA (Palma)

Presenten: Pau Vadell i Àngels Cardona, amb la col·laboració de les il·lustracions de Javier Vellé.
Clourà l’acte: un glop de vi antihistamínic.

Imatge

Lluna Negra. Presentació dramatitzada.

La cosa estarà molt negra…

Imatge

el dimarts 22.10 a les 19.30 a la Llibreria Lluna, C. General Riera, 68 i és què el Fiscal Sr. ADRIÁN SALAZAR presentarà el primer lliurament de la sèrie LLUNA NEGRA, un projecte editorial de la Llibreria Lluna que ha aparegut com a resultat dels cursos de novel·la negra que organitzen Maria i Miquela de la llibreria Lluna i imparteix l’escriptor SEBASTIÀ BENNÀSSAR, especialista en aquesta branca, i que també hi dirà la seva.

Els autors d’aquest primer tom són DORA MUÑOZ, JOSEP MANUEL VIDAL-ILLANES i un tal PEER YERØMSSON, un cosí suec de PERE MOREY.

Per dramatitzar més la presentació, els alumnes de segon curs de Batxiller de l’Institut Medina Mayurka, dirigits per la seva professora LENA SERRA representaran diverses escenes de les narracions contingudes al llibre.

Tot seguit hi haurà un petit piscolabis que, amb total coherència, consistirà en botifarrons ben negres, vi negre, cervesa negra de Sóller, paté d’olives negres, morcilla d’albergínia i… galetes d’Inca (ens sap greu, no n’hem trobades de negres).

No us ho podeu perdre!

Imatge

Perdut en el temps

T’aixeques amb esforç i no recordes què has vingut a fer a aquest racó polsós de món. Fas olor de whisky i pólvora i avui és massa tard. Al carrer la llum del sol esclata en mil bocins, com a llamps que trenquen les vidrieres d’esveltes catedrals gòtiques. Et trobes recolzat en la barra d’un antre portuari, a milers de quilòmetres de casa teva. El nou món deixa en evidència la decrepitud grisa de les llambordes de Calais.

No saps quin any és, per tant encara importa menys el dia i l’hora. Segueixes pensant, intentes que la lògica es presenti davant teu amb una mena de mapa del tresor que t’indiqui les coordenades de la teva sobrietat. Has begut massa i tot just comencen a aparèixer records esvaïts i fragmentats. El cap et fa molt de mal. Veus que tens sang als pantalons.

Sents com algú comenta a l’amo del bar que la policia ha mort Garnier el “apache”. De sobte una mena de clatellada fa que inclinis el cap i intentes recuperar l’equilibri. Garnier era la persona amb qui havies d’establir contacte, no ho tens clar, però calcules que això s’havia de produir demà migdia. Enormes canvis que fan que la direcció dels esdeveniments canviï com ho fa el vent de la tarda allunyant-te del port.

Ara no saps massa bé quin és el sentit de tot per a tu en terra estranya i demanes un altre whisky. Observes el teu rostre al mirall de l’aparador com si fos d’una persona que mai haguessis vist abans, un vell de barba blanca i ulls desgastats. Et passes la mà dreta pels llargs cabells despentinats i palpes la butxaca interior de la jaqueta buscant diners per pagar. Treus un bitllet i una peça desgastada de paper que mires sense saber d’on ha sortit, i veus algú molt jove que recordes vagament.

Imatge

Les cobertes

La portada de “Lluna Negra”: Una mica d’història.

Quan decideixes publicar un llibre mai saps en quin moment imagines les cobertes: com seran, quina il·lustració incorporarà, quin títol durà. En ocasions la portada la visualitzes en una fase molt embrionària, però el més normal és que comencis a preocupar-te per elles al final del procés.

Les cobertes de Lluna Negra varen sorgir espontàniament, de fet varen ser un regal sorpresa de Sofia Rigo Llabrés (Palma, 1989), que es va oferir a fer-nos uns dibuixos molt “negres” per il·lustrar els relats. En veure el resultat la decisió va ser unànime, i la portada triada és ara una realitat en paper ja disponible a les llibreries.

El motiu central és la Lluna esquinçada que brolla sang, amb la imatge del sempre solitari investigador que se suposa que ha de resoldre els crims amb les seves capacitats deductives magistrals. La il·lustració és original i efectiva, senzilla i neta.

Moltes gràcies Sofia! Un magnífic regal per al llibre, per a la “Lluna Negra”, una mica més nostra.

Imatge