Hi ha cafès que s’allarguen infinitament

B_Abbot_1937

El recó d’un bar qualsevol, i un cafè

[1]

Hi ha cafès que s’allarguen infinitament, tant com el temps que tarden a refredar, que tampoc no és massa. Baixes al bar. De fet, sempre baixes al bar, perquè sostens infructuosament que les grans obres s’han d’arrossegar prèviament per les barres poc il·luminades o pels angles de visió ocults d’una taula de marbre dubtosa. Una vegada vas descobrir que el marbre d’unes taules del teu bar favorit estava gravat per la part de sota, tenien uns estranys solcs que et resultaven inquietants, però vas mantenir el secret. Un dia, armat de tot el valor que se’t suposa, vas deixar caure el llapis delicadament amb la intenció de poder mirar el revers del marbre en el moment d’inclinar-te cap a terra: volies deixar el misteri al descobert. Va resultar que les taules eren làpides reciclades d’algun cementeri ignot, probablement comprades als encants i de procedència sospitosa. Vas anotar amb bona lletra, en una llibreta especialment seleccionada pel cas, els noms allà consignats, com si volguessis aixecar un acta de defunció post-sepulcre, entre la boira de fum i veus confuses del local. I allà escrivies, sobre el que va cobrir la tomba d’un personatge misteriós. Aquelles dates foren prolífiques, impulsat per la força tel·lúrica dels morts oblidats. Totes les taules d’aquell bar estaven lligades al destí dels desapareguts, els teus escrits s’enllaçarien amb les arrels de xiprers infinits.

Moltes obres conclouen molt després del seu final.

Igor Stravinsky

Quan ets un client fix del bar, arribes i saludes, et miren i amb una caiguda d’ulls tot queda sobreentès. El cambrer comença a moure’s i et prepara el cafè sense demanar res, mentre seus al recó de sempre: el teu refugi entre la penombra i la finestra que dóna a la foscor del carrer. Ensumes el cafè (el cafè sempre s’ha d’ensumar abans) i el deixes sobre el platet, protegit, descansant en una sort de zona segura d’aterratge. Baixar al bar, fer un cafè o prendre un whisky, pot ser la millor manera d’atansar-se a una breu història com aquesta. Escoltar jazz a casa, pot ser més confortable, però la vida creativa no pot situar-se mai en una zona de confort que no sigui un simple trànsit a la fase d’esclat: ensumar un cafè conforma la bellesa d’uns segons d’alegria, i a més et treu de sobre el sopor en què sovint s’instal·la la sinapsi neuronal. Com va dir Igor Stravinsky: «Moltes obres conclouen molt després del seu final». Sovint el final és just al començament de tot i darrere d’un cafè pot sorgir una mirada d’ulls grisos.

[2]

Hi ha cafès que s’allarguen infinitament, i es refreden abans del que seria de desitjar. Això passa el dia en què baixes al bar buscant pau, i la tranquil·litat del teu recó es veu transfigurada per la veu dura i seca d’un parroquià. Ensumes un cop i un altre el cafè per recuperar el fil dels esdeveniments, però l’alegria dura poc, prens el primer glop i la veu vehement es projecta grollerament contra les parets d’aquest cantó de barra. La demagògia pren la forma d’un home alt, de pell bruna i cabells i barba blancs, despentinat però vestit a imitació d’un burgès de guardapits encoixinat, camisa de quadres i texans planxats. Penses que cal incorporar “bronques” al diccionari amb una accepció que inclogui els individus com aquest. Intentes no fer-ne cas i comences a llegir el llibre de D. F. Wallace que t’acompanya mentre fas un segon glop de cafè. Voldries que aparegués una densa boira que convertís el teu recó en una illa escocesa amb olor de malta i turba. Però l’aire del bar és net i transparent des que no es pot fumar, i el to de veu del tertulià improvisat puja de volum i s’accelera amb arítmies. Sempre has pensat que la tertúlia és un dels invents més nefastos de la idiosincràsia ibèrica i que s’ha convertit en una gran estratègia d’alteració dels estats de la intel·ligència que amb la televisió hi ha trobat la forma de contaminar ràpidament amples capes de l’opinió pública.

Baixes al bar i veus el rostre de la intolerància violenta, mai no saps en quin moment la verborrea es pot convertir en una passa més, en un cop de puny, en una agressió. Creus que aquesta actitud d’odi al món és només una reacció contra l’auto-odi, una espècie de sorollosa vacuna. El raonament d’alguns individus és desconcertant i manifesta una clara tendència al suïcidi social: un treballador assalariat a l’atur amb l’edat justa per no tornar a trobar feina en la vida, confessa, amb veu ronca d’alcohòlic no rehabilitat, votar els seus botxins; i desplega molt d’odi a tot allò que té flaire a fracàs: més auto-odi que caracteritza un clar perfil de víctima idònia segrestat per tot allò que no té.

La literatura és sempre una expedició a la veritat.

Franz Kafka

Però, a la fi, el tertulià ha marxat a fer una cigarreta i demanes un altre cafè que voldràs allargar infinitament. El teu recó torna al silenci, amb imatges de pau i guerra, d’alteracions simples i complexes, d’equilibri inestable, i comences a escriure sobre aromes. Al teu darrere queda la televisió on algú mou els llavis i escampa ignomínia. Beus cafè i penses que al cap i a la fi la zona de confort del jazz tampoc no està tan malament, allargaràs el cafè el temps just per preparar mentalment l’escena següent construïda amb un vinil i un got d’Islay. L’ésser humà és un immens creador d’atrocitats i a la vegada és capaç de concebre la bellesa més sublim, i això et consola. En el teu cas, com en el de Cioran, un nou llibre és un suïcidi ajornat, per això t’afanyes a oblidar l’escena del suïcida social per endinsar-te en el teu quadern de cobertes negres on pren forma una nova idea que arrenca en unes taules fetes amb el marbre de cementiris ignots.

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Els bons propòsits

Fotograma de la pel·licula "Algú va volar sobre el niu del cucut"

Fotograma de la pel·licula “Algú va volar sobre el niu del cucut”

Tota vida hauria de tenir, com a mínim, un dia memorable, com aquell en què marcares el primer gol al pati de l’escola, simplement perquè la pilota et va rebotar involuntàriament al genoll: tu eres allà, movent-te com una papallona descompassada i la resta es convertí en una celebració multitudinària, amb tota la classe abraçant-te i aixecant-te com un heroi grec. Et va sorprendre que tothom tingués consciència del fet que mai n’havies marcat cap, va ser un moment breu de cel clar. Les cruïlles són trampes imprevistes i aquella va ser una casualitat memorable. Hi ha vides llargues buides i n’hi ha de curtes plenes de moments per retratar, però podria ser a l’inrevés, o no. El més sublim és que no importi el fet amb què hagis deixat empremta, sinó el resultat. Les coses petites poden convertir-se en magnífiques.

Ken Kesey va viure memorablement i quan va morir el varen enterrar amb un tribut a la vida, una celebració pel que va fer i ser: mai sabrem quin dia va ser el primer en què va materialitzar un home run, o la primera cistella decisiva. El recordem per One Flew over the Cuckoo’s Nest, pels seus experiments amb LSD, els Merry Pranksters, el Furthur i quantes altres genialitats. La memòria és transparent i n’hi ha tantes versions com focalitzacions: no sempre conservem els mateixos records d’una persona ni sempre ens recorden per allò que voldríem. Segur que això també passa amb aquest geni d’Oregon.

Comença un nou any i ho faig precisament llegint una versió en castellà de Alguien voló sobre el nido del cuco, definida lacònicament per l’editor com un clàssic de la novel·la underground. Feia dos anys que ens havia deixat el dictador i publicar Kesey degué ser una aventura, tot i que Milos Forman l’havia popularitzat a Espanya amb la seva pel·lícula, precisament el 1975. No puc recordar l’impacte que em causà la novel·la el 1977, motivat per un extraordinari professor de literatura quan jo era un tímid adolescent inquiet que estudiava batxillerat, molt lluny del nen que havia marcat de casualitat amb un genoll al pati de l’escola, però ara, des de les primeres pàgines sento que és impossible no considerar l’obra com un text definitivament memorable.

Primer de gener de 2016, penso que jo també voldria ser un autor radical, un pensador audaç, algú que escrivís coses rellevants pel gaudi de persones que mai no coneixeré. Penso –també– que un pensament com aquest és pretensiós, immodest, gratuït i merdós. Al meu costat el meu amic invisible em diu que és només un bon propòsit, però que mentre no arriba el dia –deu mil hores després– m’he de limitar a embrutar paper i omplir pantalles d’ordinador d’escombraries prescindibles. Volem evitar entreforcs i construïm ponts: tot és una trampa impossible. Un bon propòsit d’any nou, res a veure amb anar al gimnàs, fer ioga o ser bo.

Faig un cafè i prenc un whisky, i després un altre. Necessito uns auriculars per aïllar-me d’aquest soroll que fa el món quan els humans decideixen enterbolir la netedat d’un horitzó vora la mar, un primer de gener de matinada freda que m’ha impulsat a escriure en trobar un moment de memòries. Ahir va ser un dia memorable, gairebé com el del pati de l’escola. Avui és un dia de bons propòsits. Ara començaria a pitjar sostingudament la tecla d’esborrat i us estalviaria el tràngol d’odiar-me un primer de gener, però així perdria l’oportunitat que em recordéssiu pel meu primer gol. La realitat penetra en la ficció per convertir-la en retalls memorables. Només això.

…one flew east, one flew west, one flew over the cuckoo’s nest.

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Peixeres equivocades

Peixeres i mirades cendroses

Peixeres i mirades cendroses

Mentre et recuperes a l’hospital penses que un suïcidi pot adoptar la forma d’una gran equivocació, o la d’un crim, o el perfil d’un revolt massa tancat, o tot alhora. Una situació inicial, un conflicte i un passadís, mirant sense veure i prenent un enorme impuls: tot suma.

Hores abans, molt després de pensar que tot anava bé, t’acomiadaren. Era la darrera passa en una cadena perfectament catalogada d’incertes desfetes. El guionista de la teva vida recent havia marxat precipitadament de la teràpia amb el psiquiatre de Woody Allen. Els ulls de T.J. Eckleburg observaven entre valls de gris infinit i muntanyes de marges desesperats. El costat equivocat no perdona.

Encara hores més tard, després de l’abans, trobares al penja-robes un post-it amb les claus de casa. Sabies que un dia qualsevol el teu home marxaria amb la caixera del pàrquing. Això era nou per a tu. La perruquera vint anys més jove, la secretària de personal, la infermera de la consulta, totes entraven al llistat de la lògica. Però la caixera, sempre tancada dins aquella peixera de vidres bruts. Sempre nedant dins la frontera de la garita. No la podies imaginar fora d’aquella presó. Com va poder succeir? L’endemà del dia després, descobrires que en la fugida havia buidat el compte corrent i ell, com la resta, es va convertir en aire, en una mena de vapor que potser mai no va existir.

I ara això, asseguda al llit, despatxada, despitada. Esperant la miserable compensació per entrar en l’estadística amb forma de dit acusador, que llarga és la cua de l’atur i quanta cendra hi ha abans del bosc, als afores d’una vida que has perdut. Esperes, mentre les festes de Nadal saluden amb un somriure cruel, a casa, al menjador, amb un arbre trencat que s’arrossega pel parquet.

Un dia abans, entrares a casa impulsada per un cúmul de ràbia. Una cursa que semblava una revenja, una acusació contra el món. Woody caminava per un carrer estret i gris, mentre parlava de les desavinences amb el seu psiquiatre. Una llàstima no haver calculat res. Entrares i deixares tot el que duies a les mans. Travessares tota la casa, obrires la porta del balcó mentre l’arbre queia arrossegat per la cortina. La televisió encesa amb la pel·lícula amb perfils de Nova York. No mirares enrere. No t’acomiadares. Només et llançares per damunt la barana i contares els segons fins a caure damunt un pobre ancià de vuitanta-un anys que morí a l’instant. Tu, no. Ni la cuidadora del pobre vell. Morí ell i tu frustrares el suïcidi equivocat, l’errada que es convertí en crim involuntari.

Mentre penses i et recuperes, o no, deixes de ser una desesperada per convertir-te en homicida. Era difícil calcular-ho pitjor. L’hospital serà un mal lloc on passar les festes. Quan creies que tot giraria sobtadament, et trucà el destí. L’instant final sempre produeix enormes canvis, com a Manhattan. Així comença tot de nou, un cop més. Has après que abans de suïcidar-te has de mirar. Que tot és un joc de peixeres equivocades, brutes i amb olor de cendra.

J. M. Vidal-Illanes © 2015

S’esvaeix el rostre

Els rostres grisos

Els rostres grisos

Quan de sobte apareix un rostre. El mires i saps que és d’algú que has conegut sempre. És una estranya sensació i és només un rostre.

Llegeixes un poema.

Ella te l’ha recomanat. Ella, que fa trenta-cinc anys que va desaparèixer sense girar-se per dir-te a on anava. Però el fet de trobar el llibre i fullejar-lo és un missatge llunyà.

I diu:

“Espectre”

A l’illa del furor una altra illa immensa.
El laberint i el mar. La solitud i el fum.
La mirada és un riu de deliri i enuig.
La cova, el cercle, el doll: el temps en esvair-se.

¿I què, sinó l’absent, perdurarà entre els murs?
L’amortallada llum, jardí de cera i fang,
fou el son d’un desig mancat de nit i somni.
I ara dormen els déus, per preservar-te els ulls.

No toquis, doncs, el cos que, esblanqueït, s’es-
[muny.
El gran enigma fuig en invocar-ne el rostre.

Lluís Calvo [*]

I oblides el poema.

Potser la imatge és d’algú que no has vist mai, però sents que coneixes perfectament cada recó de la geografia que mostra. El coneixes, pots predir els seus moviments, les mirades, una veu. Veus el rostre i el cos i saps com es mourà, com inclinarà el cap, com caminarà. Recordaràs la forma en què deixarà caure els braços i preguntaràs al passat.

No hi trobaràs cap relació amb el present, però la coneixes, és ella, que construeix un enigma desdibuixat. Són records creats en l’oblit i quan mires ara el rostre que s’esvaeix, deixes d’interpretar. Preguntes per ta mare. Parles d’un gos que fa mig segle que va morir. La que va marxar fa trenta-cinc anys era ta filla i ara demanes per ella.

Mires cap al jardí abraçada a una nina de pedaç. Fa fred. L’hivern apaga les llums quan la foscor fa temps que s’ha fet un lloc entre els plecs del teu oblit.

J. M. Vidal-Illanes © 2015

[*] Publicat dins el poemari ‘Al ras’ (Perifèric Edicions, 2007)

Quan fas tard

reloj

Tempus fugit

El dia que descobreixes que tens un contrincant acostuma a ser gris. Obres la finestra i la llum és plom. Sents la remor de la mar que arriba atenuada per la força del vent. Decideixes fer un cafè, asseure davant l’ordinador i contestar uns correus. Abans d’abandonar la taula del despatx, decideixes escriure alguna cosa al Facebook i adjuntes la fotografia de la tassa plena de crema marró clar. Et reafirmes: ets cafeter, que queda molt bé. Començar el dia abraçat a la flaire d’una cafetera t’espolsa el fred interior mentre s’encenen les llums de l’horitzó. Les del carrer fa uns minuts que s’han apagat, just quan passava una motocicleta americana. És en aquest moment que veus l’hora: fas tard.

Et disposes a davallar a l’aparcament, però l’ascensor està ocupat. Fa estona que no sents que es mogui. Esperes. Pitges el botó tres vegades més. Fas una passa enrere i una endavant. Pitges un pic més. Et grates el coll. Gires noranta graus i enfiles les escales, són 12 pisos. Arribes a l’aparcament de l’edifici, però el cotxe no hi és. Ara recordes que ahir no anava la porta automàtica i el vas deixar al carrer. Surts. Puges les escales, els dos trams, i arribes al carrer. Ara plovisqueja i t’aixeques el coll de la jaqueta. La grisor et cobreix lentament. Corres en direcció al cotxe. T’atures. Fas mitja volta. T’atures. Penses. Mires. On vas deixar ahir el cotxe? Era tard i fosc i estaves cansat. Penses. T’atures, fas mitja volta. Recordes.

Arribes al cotxe, té una multa. Els operaris de l’ORA no perdonen ni deu minuts. Penses que has de treure el passi de resident, però no tens temps. Temps. Mires el rellotge: fas tard. El dia que descobreixes que tens un contrincant és un dia llunyà que es repeteix cada matí. Puges al cotxe i arrenca a la primera. Somrius. Comença a fer-se de dia. Recorres mig quilòmetre amb semàfors que es posen en verd quan t’acostes. Somrius més i poses música. Entres a la via de cintura. T’endinses. Avances mig quilòmetre. Rebaixes la velocitat. Frenes lentament. Atures. Arribes puntual a l’embós. Mires el rellotge. Fas tard. Encens una cigarreta. Mires el cel. El dia que descobreixes que tens un contrincant tot sembla més gris, i lluites, des de fa anys. Voldries redreçar-ho tot, però no trobes el moment. Apagues la cigarreta. Penses. Quan fas tard, sempre et falta temps.

J. M. Vidal-Illanes © 2015