Quan tanquen part de la nostra vida

disc-de-vinil

Escoltàvem vinils

Vaig a tallar-me els cabells i el meu estilista, el mateix que abans en dèiem perruquer, m’anuncia que tanca el local però no el negoci, que surt més a compte tallar els cabells a domicili, que amb les pujades de lloguer no hi ha qui sobrevisqui. Em dóna una preciosa targeta negra amb lletres blanques i m’anuncia que espera que el truqui per concertar la propera visita. Em diu que anoti el número a l’agenda del mòbil, que les targetes de cartolina mai sabem on poden acabar. Un autèntic filòsof amb la ironia més esmolada que recordo.

Tanquen bars, llibreries, billars i boleres. Tot tanca perquè el plantejament del negoci es va fer sobre uns números determinats submergits en una economia obsoleta. Tot tanca perquè la personalitat s’està diluint en estètiques globals. Tot tanca perquè obren nous caus de negoci, diferents, “moderns”, efímers. No importa si fidelitzen o no la clientela. Obren i tanquen locals, el paisatge muta en un continu heraclitenc. Fa mesos que no passes per un carrer i en tornar no el reconeixes. Intentes anar aquell bar i ja no hi és, al seu lloc hi ha un establiment de iogurt gelat, frozen, en diuen. Cerques una botiga de discs i a la porta penja un anunci de traspàs, que evoca la mort.

El ritme és insostenible. Quan era adolescent passava hores a la botiga de discs, remenant vinils, examinant les cobertes, els interiors, la informació. Sovint extreia el disc i mirava els solcs, segons els dibuixos que deixaven, anava al dependent i demanava que em permetés escoltar-lo. De vegades el posava perquè el sentís als auriculars, però si el trobava interessant, el connectava a l’àudio de la tenda. Escoltàvem embadalits. Els discs que vaig comprar durant aquells anys de lentitud, amb els estalvis de les setmanades, encara són perfectament vigents. Ara la filosofia de l’slow és només postureig, a la meva adolescència era l’única forma de vida que coneixíem. Tot transcorria segons les regles del temps: pausadament, per gaudir cada minut com si fos el darrer, sense un elogi a la lentitud, perquè la lentitud era la regla. A més, una tarda dins una botiga de discs, sortia gratis.

En aquells anys profundament de blanc i negre o de colors destenyits, sentir que a una cançó se li acoblaven sorolls de fons com efectes especials, era una experiència revolucionària. Els udols d’un gos fet amb sintetitzadors sonava avantguardista. La fressa del trànsit als carrers de Nova York, els càntics dels hooligangs en un partit del Liverpool, tot allò era una frontera que ens llançava a mons clandestins. Escoltàvem música en equips estèreo comprats per components amb lletres de canvi signades pels pares amb l’estilogràfica de l’avi. Alguns, els amics més rics, tenien a casa autèntiques joies que superaven en preu el de l’R5 de la meva germana gran, nou de trinca. Quan, ja de gran, les coses em començaren a anar bé, em vaig fer amb un magnífic conjunt adquirit sota la supervisió de l’amabilíssim tècnic-venedor de Werner: giradiscs heretat, reproductor de CD alemany, un DAC artesanal de marca francesa, previ japonès, etapa de potència americana, parella d’altaveus anglesos de fusta natural muntats sobre un suport de fosa amb claus regulables. Encara sona.

Un dia va arribar l’MP3 i la música es va convertir en una part del que era. Molts enginyers de so van anar a l’atur i la distorsió passà a ocupar un lloc protagonista a les nostres vides. Els equips HiFi desaparegueren. La generació dels meus fills és la de l’Spotify, la dels suports mòbils en format comprimit, els auriculars barats i la música del moment. Mentrestant, jo seia a la sala, a escoltar les meves peces predilectes, i em demanaven «Què fas?». Jo contestava: «Escolto música»; i ells em deien: «Només? Tan sols escoltes la música? Sense fer res més?». I en venien al cap les lletres del You’ll Never Walk Alone: «Quan caminis a través de la tempesta, Mantingues el cap alt, I no tinguis por de la foscor…». Em sentia molt sol. Miraven el CD que escoltava i deien: «Però si això és del 1979! Una cançó de més de tres mesos ja no l’escolta gairebé ningú». «Era de quan somiaven en un món sense nuclears», dic. Avui, quan un disc o un llibre desapareix de les llistes, traspassa el llindar de l’oblit: deixa d’existir.

Sóc al bar El Camioner. Acabo el cafè, tanco el diari. Miro la targeta del perruquer i introdueixo el número a l’agenda del mòbil. Tot és efímer. Enyoraré el seu local antic, que ara és, simplement, vintage. Observo els meus cabells blancs al mirall de la barra del bar. Pago i corro a casa a seure al sofà a escoltar música. Només escoltar, sense més, abans que arribi la resta de la família i em mirin com un fòssil. El pròxim 31 d’octubre tanca una part de la meva vida, a canvi miraré de demanar un pressupost per començar a renovar l’equip de música: m’agrada nedar contra corrent, ho faré lentament, sense pressa i tornaré a la darrera botiga de música clàssica de Palma –on només venen discs i no té bar, ni floristeria–, a passar-me hores remenant prestatges. Ho faré. Tinc la sensació que d’aquesta forma m’allunyaré lentament del futur.

J. M. Vidal-Illanes © 2015

La mirada és un símptoma

Mirades i símptomes

Mirades i símptomes

La mirada és un art, una forma de descobrir històries en el color vermell d’un esportiu descapotable conduit per una senyora de mitjana edat. Una vegada vaig imaginar una novel·la sencera arran la melodia esgarrapada d’una mena d’instrument indescriptible tocat per un home amb part dels dits de les mans mutilats; llàstima que en comptes d’escriure-la em vaig posar a beure cerveses amb ell i aquí va acabar tot, ell va desaparèixer per sempre després de convidar-lo i deixar-me el pressupost del sopar d’aquella nit. La novel·la també se’n va anar per l’engolidor d’idees, un artefacte al qual no t’hi has d’acostar mai, especialment si ets, o vols ser, escriptor.

En les barres dels bars es compten històries increïbles, només s’ha de mirar, observar, imaginar i anar una mica begut. Si vas massa begut, en veus dues històries pel mateix preu. Quan em passa això sento que es produeix una connexió gairebé mística i escric amb mala lletra a un dels meus inseparables quaderns de cobertes negres. La tinta ha de ser negra, les anotacions al marge en blau, les correccions en vermell i les idees associades al llindar més estratosfèric en verd. La imprescindible mirada de l’escriptor, com la de l’escultor, la del caça talents o la de l’astronauta, ha d’estar dotada d’un sentit especial i una connexió directa amb la neurona que controla la capacitat d’estar una mica boig. D’aquesta subtil follia se’n diu desplaçament i és l’element que dóna originalitat i sentit creatiu a la feina d’escriure. Després arriba la feina d’ajuntar paraules i crear bellesa o lletjor, això és el de menys mentre sigui obra de la mirada.

Escriure per guanyar-se la vida és, avui, com pensar que et faràs ric amb els invents del professor Franz de Copenhaguen. Escric perquè la mirada em crema i m’obliga a treure aquella història, com qui extreu un queixal corcat, la mirada s’enfila i es converteix en una història que s’accelera i crea personatges i dota de vida a un univers pervers que cal controlar. Si no ho trasllado al paper, la història no fa més que créixer i ressonar per dins del meu cap de manera descontrolada. El pitjor moment és a l’hora de la dutxa, on la mirada, la història que es dispara i el soroll de l’aigua amb efecte pluja et transporta a un cementeri irlandès. Escriure no em permet sobreviure, per això he de treballar, però em manté viu, per ara, que és una cosa ben diferent.

Un dia obriré els calaixos on guardo centenars de pàgines escrites i els col·locaré ordenats dins una capsa de cartó. Em prendré un whisky i baixaré en sabatilles al carrer. Després d’una reverència imperceptible abandonaré la caixa amb la confiança que sigui trobada per una deïtat grega. Mentre passa la dona del descapotable vermell, un MG dels anys setanta, pensaré en què va camí de la casa del seu amant, un pintor neuròtic d’una població del nord de l’illa tancada dins una vall humida, que s’ha intentat llevar la vida en dotze ocasions i té la mirada d’un infant; tot es complica quan la dona atropella el músic de carrer sense dits i jo en sóc testimoni. La neurona s’activa i escric al quadern de cobertes negres amb plomes de tintes variables. La mirada és un símptoma.

J. M. Vidal-Illanes © 2015

Una pedra dins la sabata

Tu ets la pedra

No veure amb ulleres o tu ets la pedra

Hi ha vides en què perdem de vista qui som. Hi ha moments en què la mirada ens abandona i entrem dins la capsa de la impertinència. Hi ha qui gairebé mai aconsegueix connectar amb la realitat que veu. No és que vengui al cas, però diuen que en una trobada de Bioy Casares amb Borges, el de Recoleta li va dir al de Palermo, mentre sostenia un paper entre les mans amb cara contrariada: «Quina llauna això de no veure sense ulleres»; la resposta de Borges en fraccions de segon i mentre assentia amb el cap va ser: «Quina llauna això de no veure amb ulleres». La vista és traïdora, i qui millor que el gran mestre de la ironia per certificar amb girs suaus de bastó l’infortuni quotidià de no veure passar les coses encara que tinguis els ulls oberts i les ulleres posades. La lucidesa de Borges tenia accent de doble mortal, aire porteny i soroll de bala.

Però no ens enganyem, en determinats casos no veure, amb ulleres o sense, pot ser una fugida a la felicitat o a l’infern. Saber no mirar a temps ens pot estalviar més d’una situació lamentable. L’art de desviar la mirada al moment precís pot resultar providencial per no haver de convidar aquell veí de barra pesat que s’enganxa com un xiclet persistent. Una fugida ràpida i un canvi de vorera, ens pot permetre prescindir de saludar una ex-amant a qui devem més d’una explicació. La metàfora de l’anècdota borgiana pot travessar el túnel dels despropòsits si en comptes de parlar de ceguera física, en parlem de l’emocional, com la d’Oscar, aquell amic de joventut que era incapaç d’entendre perquè el seu destí final era acabar parlant amb una gerra de cervesa a la barra d’un bar quan ja havien abaixat la persiana i els llums pentinaven la penombra. En aquell instant entre un no-res i un fracàs de mirada invisible, la cambrera posava una cançó de Lou Red i començava a fumar amb ulls perduts, mentre Oscar, amb el front recolzat a la barra, abraçava l’ombra de la noia amb qui que acabava de trencar. El xaval, que vivia pensant que era un caníbal que es menjava el món, romania durant setmanes emocionalment estabornit sense saber qui havia deixat a qui i quin era el perquè de tot plegat.

Recordo perfectament una vegada especial, quan “ella”, la noia que ell mai no hauria abandonat,  se’n va anar al darrere d’aquell madrileny de camises blanques i rellotge d’aviador. Aquella nit sense lluna, Oscar, que gairebé no se sostenia en peus, va ser expulsat del bar quan la cambrera va acabar les cigarretes i, assegut a la vorera del carrer, va començar a fer punteria amb les pedres de grava que anava trobant. Intentava endevinar la línia blanca discontínua amb el convenciment que si encertava deu vegades seguides, conjuraria la bona sort i Michelle tornaria als seus braços. Li va fallar la punteria i la intuïció i, senzillament, es va trobar amb la sensació d’haver incorporat amb caràcter crònic, una d’aquelles pedretes dins la sabata. En un acte misericordiós el vaig acollir a casa portant-lo a l’esquena. Fou brutal: es passà la vetllada fent i desfent el llit perquè alguna cosa no encaixava en els llençols. Crec que volia que tot allò fos només el títol d’una cançó efímera mentre examinava atentament l’interior del llit sense cap resultat. Recordo que l’endemà, molt tard, visitàrem els llocs on Michelle havia nedat, pres el sol, ballat, begut. Mai els espais tristos li havien semblat tan grans al pobre Oscar.

Aquella nit, buidant una botella de whisky mentre intentava convèncer el noi que el suïcidi era ordinari, ell em digué arrossegant les paraules: «El buit es pot fer immens quan qui agafa l’avió no ets tu. Et quedes buscant el teu lloc en una situació nova on la cadira no l’ocupa ningú, ni tens pèls a la dutxa per retirar, mig armari està buit i sobra la meitat de la cafetera. Al vespre surts tot sol al cinema i mires una pel·lícula traïdora. En tornar, el silenci és sorollós i es replica en un ressò greu amb el llum apagat. Un dia més tampoc no ets capaç de trobar el moment per posar un nom al gat». Jo li aguantava el cap mentre pensava que aquell paio era un puto poeta.

«Mira Oscar —vaig dir—, Michelle no era rica, ni tu tampoc. El teu millor amic era pilot i tu no. Recordo quan vas pronunciar allò sobre que ella era els seus propis límits, que la gàbia era de pell i que mai no podria fugir perquè era impossible abandonar el cos». Oscar em va contestar «Ara és el cos que ha marxat i no trobo cap taxi per refugiar-me de la pluja. Avui també aquí és un dia vermell. No he sabut acceptar la diferència, la imperfecció d’una amiga excepcional, i ara voldria saber interpretar el paper que mai vaig acceptar». Torno a pensar que estic davant un puto poeta mentre miro d’escriure i m’interrogo sobre el model de màquina que feia servir Capote. Amb sort el whisky no s’acaba abans de les tres de la matinada just en el moment en què s’apagarà el llum de neó del bar Casablanca. A la paperera descansen, arrugats, els papers del meu fracàs; ajagut al sofà de la sala Oscar ronca mentre probablement somia amb Michelle.

Oscar tot ho feia sempre diferent, d’una en una i una darrera l’altra, com amb les copes, com amb les cigarretes; consumia les dones lentament i deixava passar un temps de dol entre víctima i víctima mentre es refugiava per reconstruir el seu prestigi. Sempre va voler ser futbolista i va acabar vivint de les rendes familiars. Però va ell i s’enamora de veres justament de la primera dona capaç d’abandonar-lo per un fantasma insuportable. «Ara ho veig tot clar», em va dir. El dolor es fa així més immens. Tothom ho veia menys ell. Al seu voltant els amics li demanaven si era cec o què. Borges no hi era per ajudar-lo.

L’endemà va ser dia de ressaca. De matinada vàrem beure més tard del que ens permetia la música de jazz que sonava a l’estèreo. S’havia acabat el cafè i Oscar em va dir que volia sortir a comprar unes sabates noves, sense pedres a l’interior. El vaig acompanyar. Amb les ulleres de sol ben encaixades vaig veure el meu amic mirant la noia del Bar, la que sempre somreia, la que et mirava als ulls amb la pell bruna. I mentre l’esguardava descaradament, va oblidar que ell era la pedra que no podia deixar enrere, ni que agafés un avió seguint les petjades de Michelle. Li’n vaig dir: «No pots seguir no decidint. No pots fugir de la teva pell ni deixar que el temps t’ompli la vida. Només et queda canviar de pis o de ciutat, deixar de fumar, oblidar qui ets i intentar posar nom al gat». Oscar es va treure les ulleres de sol, em posà una mà a les espatlles, i em mirà condescendent mentre deia movent el cap: «Passo de sabates. Millor fem una cervesa». Somrigué a la noia i quan es va asseure al seu costat es girà arronsant les espatlles i digué: «Per cert, potser Bogart és una bona opció pel gat».

J. M. Vidal Illanes © 2015

Un dia qualsevol pot no ser-ho

Mirant el cel

Res no importa si la cosa funciona. Necessites un cafè i baixes al bar. Et trobes un amic i el cafè deriva en una cervesa que al seu torn es converteix en un gintònic, quan el grup creix fins a omplir una taula de les grans, vas pel tercer. Llavors una pinzellada humida et recorre el clatell i penses en el billar que ja no hi és: anys enrere t’hauries aixecat fugint de la gernació, directe cap a uns dels tres billars francesos del fons de la sala, desapareixent en la penombra silenciosa. Avui al Velòdrom ja no pots fumar en pipa i els dies desapareixen coberts per la pols dels records.

Un dia qualsevol, pot no ser-ho. Et lleves i mires per la finestra, com sempre, i saps que tornaràs a sobreviure en un jornada grisa més. De petit t’agradava obrir les persianes i observar el cel, el moviment dels arbres, la trajectòria dels ocells. Llavors decidies quina roba triar: allò que t’aniria millor per a una aventura particular. Els dies excepcionals et posaves l’abric marró de pèl de camell, o els guants de llana de jacquard, o la bufanda de xeviot. Quan arribava la calor miraves amb desig el mes de novembre i desitjaves sortir només de nit.

El pare t’havia ensenyat a llegir els colors, les formes, la mar arrissada, els avions, l’horitzó i l’olor del vent. El vent s’explica amb aromes, no és el mateix l’aroma del sud que la frescor rocallosa del nord. Per això ensumes la finestra oberta, un matí més, mentre recordes amb desolació el dia que aquella noia que havia passat la nit amb tu, es va aixecar i amb el llum encès i les persianes tancades va córrer a examinar una aplicació al mòbil que li diria el temps que faria i quina roba posar-se. Allò va ser com entrar al teu cafè favorit i veure que les reformes del local s’havien endut els billars. Quin sentit pot tenir la vida sense billar ni persianes que obrir per mirar el cel i tota la resta?

El dia que començares a mirar el temps a les aplicacions del telèfon, es va trencar l’ànima de les jornades qualsevol. Al passadís el silenci era tallat per l’udol del bullidor mentre les finestres romanien tancades. Menjaves torrades de pa de motllo envasat i confitura de multinacional. Més tard, al bar t’esperava el cafè d’una franquícia monòtona, i en trepitjar el carrer ja no miraves el cel, només el mòbil. La vella cançó que s’escampava amb un One of these days, I’m going to cut you into little pieces sortint d’uns auriculars blancs, només et distanciava dels somnis del pare. Un dia qualsevol, podia no ser-ho, perquè, simplement, havies oblidat mirar com un infant, a olorar com un adolescent, a somiar com un jove…

J. M. Vidal-Illanes – © 2015

Obsessions literàries

Calle_nevada_by_ncr

Hi ha dies normals en què et lleves i tot està nevat. Quan això passa la normalitat es confon amb el fum de la primera cigarreta i això evoca records literaris. Mires per la finestra i penses que t’agraden els llibres on neva, de fet tens un projecte de novel·la que es titula «Neu dins el llibre», però només hi conté pàgines fredes, de vegades humides. Si fossis prou hàbil, el reservaràs per quan moris, per complir amb el ritual de la publicació pòstuma, i així donar un blanc motiu de maldecap a la teva vídua i hereus. Neva i decideixes que és un gran dia per escriure, no per esquiar, que seria el més normal, o per refugiar-te en un confortable saló amb catifes i llar de foc, amb un enorme Labrador negre als peus i el whisky a la mà. Només neva. Continua llegint