Sol

Moments finals al principi del dia

It's early in the morning,
and they are doing this thing together.

Raymond Carver

Hi ha moments en la vida en què necessites baixar al bar, fer un cafè i marxar sense dir res, només comunicar-te amb gestos, amb moviments del cap o de les mans. Altres dies necessites no escoltar ningú, especialment mentides, i mirar llargament la sortida de sol des del seient davanter de la dreta del cotxe; poses música de Beirut i esperes, sense més. Si et lleves massa prest, el sol arribarà tard a la cita, per contra si allargues el cafè, potser ets tu qui arribi quan ell estigui massa alt. La música, el cafè i l’albada formen una suma de caiguda lenta. Àngels i caixes, ales i núvols: escrius i t’escalfes les mans mentre esguardes l’horitzó de través.

Busques moments fets de plans seqüència en blanc i negre, com més llargs, millor, a les fosques, entre carrers d’ombres furtives que es mouen silenciosament, com fantasmes canviants i negres. Saludes sense un mot la nit i comença a ploure en diagonal. Gotes llargues i primes et llepen amb delit el clatell mentre traspasses la frontera. Arribat a casa et despulles i mires per la finestra: ha deixat de ploure i comencen a encendre’s les línies del cel. Darrere els ullals de la ciutat una resplendor suau canvia de color. Voldries baixar al bar i parlar amb tothom. Moments en la vida en què necessites fondre la solitud, aquí demanes un whisky i deixes el cafè pel teu amic Francesc. Parles excitat.

Instants de retorn, intermitents: és quan en comptes de baixar al carrer, d’on has regressat fugint dels clar-obscurs, agafes la guitarra. Obres un quadern, el col·loques al faristol i comences a tocar pensant en aquella sortida de sol llunyana assegut al seient de l’acompanyant de la conductora. Aquells cabells curts i ulls com a miralls. Moments de conversa fluida, profunda i suau, amb el fred d’hivern dins i fora dels cossos. Records d’una anatomia flexible i harmoniosa que contrasta amb la duresa de caràcter i l’esclat d’idees clares. Hores d’imperis falsos, de seguretats infinites perdent-se pels engolidors. Aquell dia vàreu ser un al llarg d’una mirada eterna. Tot durà molt, fins que ella sortí del cotxe dient que no la seguissis. Desaparegué per les escales que baixaven al port mentre escoltaves la darrera cançó. Al cap de mitja hora aparcares el seu vell Escarabat i anares al Viena a fer un cafè.

L’endemà, en realitat aquell mateix dia al capvespre, reberes una nota, no estaves convidat a les noces. Esperava un fill i es casava a Sant Sebastià aquella mateixa setmana, un dissabte de pluja llarga i lleugera. No sabies qui era ell. Baixares al bar, sense dir res a ningú, només movent les mans, desconcertat, moments d’un silenci que et cremava les vísceres. Aquell dia prengueres una camamil·la amb anís, la combinació preferida d’ella, i esperares hores i hores la sortida del sol. L’albada arribà coberta de núvols de tempesta.