Enormes canvis inesperats i senyals de fum

Març 5, 2015Mai 29, 2015J. M. Vidal-Illanes Cinema, Cultura, Literatura, Narrativa, Relat Breu Etiquetes: Cinema, Creació, Cultura, Literatura, Llibres, Novel·la, Pensament, Quotidianitat, Relats, Societat, Whisky Deixa un comentari

Fotograma de la pel·licula “Perseguit per la mort”.

Tothom hauria d’experimentar el plaer de canviar coses al llarg de la vida. Fins i tot de desprendre’s d’aquell jersei de llana de jacquard comprat en un viatge a Hèlsinki i que comença a demanar la jubilació vint-i-tres anys després. El pots substituir per una malla de runner fosforescent, una decisió molt pràctica, és clar. Canviar és aixecar el vol, jo he canviat sovint de casa i a cada mudança he perdut llibres, discos, i amics. Les meves parelles també han canviat sovint de parella. Però tot això conforma un univers de canvis previsibles, no inesperats.

Quan es parla de metamorfosi sobtada ens referim a una altra cosa. Grace Paley (Nueva York 1922- Vermont 2007) va escriure una novel·la titulada Enormous Changes at the Last Minute (Grans canvis en el darrer minut), una col·lecció de disset contes, publicada originalment el 1974, que creen un món de ficció sòlida i vital, amb històries de tensions urbanes, de relacions entre pares i fills, amb referències creuades sobre la vida quotidiana i l’esdevenir a l’avantguarda del combat. No puc recordar si els canvis, a més de ser enormes, també eren inesperats, però la cosa anava de sorpreses en el llindar vital, com els que viu de forma atzarosa Roger O. Thornhill (Cary Grant) a North by Northwest (altrament coneguda com “Perseguit per la mort” o “Con la muerte en los talones”).

Un canvi inesperat és aquell que pots planificar però surt diferent. Sovint la febre de canviar-ho tot té conseqüències funestes, un canvi de plans pot fer que el cap que odies tant perdi un avió que pateix un accident; sents una frustració doblement dolorosa: una, per haver entretingut l’home perquè perdés l’avió, i dos, per sentir-te culpable pel fet d’haver concebut la possibilitat de preferir que hagués agafat el vol. Estem carregats de doble moral i altres hòsties.

Per mi, els canvis inesperats són aquells que succeeixen i no sabem ni quan, ni com, ni per què. Són les ondulacions de l’esdevenir. Són transformacions invisibles: parlo de l’ocell que va a menjar un cuc del terra i que aixeca el vol al nostre pas, espantat. El destí del cuc ha canviat decisivament, el de l’ocell també: hem provocat enormes canvis tan sols en un instant. El fet que ens entretingui un amic pot canviar el nostre destí. Arribarem cinc minuts més tard del previst a prendre el nostre cafè de mitja tarda i això ens privarà d’un encontre casual amb aquell editor que podria impulsar la novel·la que estem acabant de corregir, perquè, simplement, l’editor ha sortit del bar tres minuts abans de la nostra aparició.

Els canvis sobtats no envien senyals, són imprevisibles. Un senyal de fum és una estratègia d’anticipació, s’anuncia un atac, una metamorfosi momentània al guió. Però aquella frase pronunciada en calent, que veus sortir de la boca mentre penses que ja és massa tard és un enorme canvi. La conseqüència pot adoptar forma de dues maletes a la porta de casa amb una lacònica nota que diu: «Ja passaràs un altre dia a recollir la resta». Que no som res, que et trobes tranquil·lament nedant dins una peixera i apareix Quentin Tarantino i et fa un vestit nou. Aquests són els canvis inesperats, passes de ser un peix a convertir-te en una despulla esclafada.

És dijous. Envies el mecanoscrit a l’editor que no et trobares casualment al bar, i en tornar de correus t’atures a fer un whisky per celebrar-ho. Agafes el diari i l’obres per les pàgines de cultura. L’enorme canvi apareix en forma de necrològica, l’editor va morir la nit passada d’un infart. A fora, la cambrera fa senyals de fum mentre exhaureix la cigarreta. Enormes canvis, sí. Demanes un altre whisky.

Músics, aristòcrates i ferroviaris

Juny 26, 2014Mai 29, 2015J. M. Vidal-Illanes Cultura, Literatura, Narrativa, Relat Breu Etiquetes: Cervesa, Contrabaix, Creació, Llibres, Música, Records 1 comentari

Músics de capçalera

Tothom hauria de tenir un veí músic, un que fos un virtuós amb el violoncel, amb la flauta travessera o amb el triangle. Un músic en les nostres vides ens elevaria la categoria existencial i ens permetria marcar un pis més en l’ascensor social, o fins i tot dos. Haig de confessar que fa lustres que busco l’ascensor aquest sense èxit. Fins ara només he trobat escales que sempre indiquen el descens i no aconsegueixo endevinar què hi ha al fons de tot, què ens espera darrere la foscor de l’últim graó. De ben segur que amb un músic agafat de la mà la realitat no desafinaria tant. Continua llegint →

El liquidador

Mai 4, 2014Novembre 16, 2014J. M. Vidal-Illanes Cinema, Literatura, Narrativa, Relat Breu Etiquetes: Cinema, Literatura, Música, Relats Deixa un comentari

Exèrcit de salvació

Hi ha records que conserven olors especials, fins i tot quan se suposa que no n’haurien de fer. No sóc massa partidari de desordenar les escasses neurones que conservo, per això, paradoxalment, construeixo variables de cadenes seqüencials en un intent de recuperar un passat que juga a amagar-se entre les etiquetes que pengen dels dits gruixuts dels peus dels cadàvers dels anys. El piano de l’avi el recordo amb olor d’humitat. Els llibres clandestins amb rastres de pólvora. La casa de Galícia amb una flaire de fàrmacs. La pell de la mare amb una evanescència de pols de talc. El pare i el fum de tabac de pipa.

Quan era petit cada dia u de tots els mesos compareixia un senyor baixet, calb i amb la cara molt redona. Tenia un esguard sinistre i mai parlava, només mirava i obria una cartera arxivador amb papers esgrogueïts. La meva mare baixava les escales amb un bitllet a la mà, li lliurava en silenci i a canvi l’home rar li’n donava un paper. Molts anys després, el mateix senyor seguia compareixent puntual a la cita, però llavors era jo qui baixava amb el bitllet, li’n donava en silenci i ell em lliurava el rebut amb una mà tremolosa; el que s’havia esgrogueït era la seva mirada i l’alè delatava solitaris gins en els bars sòrdids del barri xinès. El record d’aquella figura retallada pel contrallum esmorteït de la porta de casa fa olor de morgue, de mort. Sempre tocava la porta quan al carrer ja era fosc. Continua llegint →

Pleniluni

gener 11, 2012gener 17, 2012J. M. Vidal-Illanes Literatura, Narrativa, Relat Breu Etiquetes: Relats Deixa un comentari

Assegut en un recó d’un bar solitari de la ciutat vella, entre la humitat que puja des d’un trespol ple d’història, et miro mentre llegeixes un llibre. Em moro de curiositat, però no puc veure el que tens entre les mans i no estic segur de voler imaginar la forma de les paraules que captiven la teva atenció: sento una certa gelosia. Et miro de reüll, la llum és escassa i sona molt fluixa una cançó de música de frontera. Crec que és He Lays In the Reins però segueixo sense saber que llegeixes. Avui és un dia de mixtures, de Calexico i Iron & Wine, de mestissatge i sentiments plens de confusió.

Escalfo les mans amb la tassa de te, una barreja anomenada Somnis d’Orient on la vainilla sobresurt per damunt qualsevol altre aroma. L’ensumo i et torno a mirar furtivament. Sé que ets alt i amb un cos ben format, t’he observat altres vegades, sempre d’amagat. Els teus ulls negres em van captivar el dia que et vaig veure entrar per primer pic. Per això m’he assegut aquí, per això et miro d’amagat, per això sento una tremolor difícil de descriure.

Ensumo novament el te i imagino que aquesta és la teva olor, fusta i vainilla: fortalesa i tendresa. Just allò que vull d’un home. I segueixo espiant els teus moviments suaus. L’aire que agites en girar les pàgines del llibre m’envia un lleu perfum a tu, i el prefereixo al del te que estic bevent que només n’era una imitació imaginària de mala qualitat.

Aixeques la mirada i el tòrax em sotraga; alguna cosa ha rebentat al meu interior. Crec que he retirat l’esguard a temps, que no has pogut interceptar-me ni observar el meu plaer secret. Estàs bevent cava i jo, amb el meu te de vainilla, em sento una mica ridícul. L’elegància del teu rostre, dels cabells ondulats i la camisa negra, m’expulsen del teu horitzó. Ara alces el llibre i per un instant he pogut veure la portada: llegeixes uns contes de Flannery O’Connor i intento recordar quelcom d’aquesta escriptora al sud del nord.

Voldria aixecar-me i seure al teu costat, i bescanviar el te per una copa de cava i brindar sense cap motiu. Voldria que m’expliquessis que sents en llegir aquests relats i viure-los lliscant entre les paraules de la teva narració. Voldria acabar la nit amb el teu cos sobre l’estora de la meva sala, al davant de la llar de foc. Voldria sentir-me posseït, sentir l’escalfor del teu regal final. El cor s’accelera quan veig que t’aixeques, però no vens cap a mi, de fet ni m’has mirat i els meus somnis s’han esmicolat entre les parets que ens observen en silenci. Abans que pogués reaccionar has pagat a la noia de la barra i t’has vist engolit per la foscor del carrer només travessar la porta.

Tant se val, la meva covardia no hauria suportat el ridícul d’haver-te abordat de nou, d’intentar el fracàs conegut de seduir-te per acabar assumint la teva torbació i desconcert; de sentir com amb tot el respecte la teva veu serena però ferma em diu que ho sents, que “no hi entens”. De fet això és el que record de tu, la teva amable invitació a que desistís de l’intent quan per primera i darrera vegada em vaig armar de valor i en apropar-me vaig intentar fer tot això que ara estic imaginant febrilment. En tinc prou amb un desengany tot i que no renunciï al somni. No sembla en cap cas que avui tot hauria pogut sortir d’una altra manera.

Avui és lluna plena, i ja saps que jo no soc un home llop. Avui és lluna freda, i penso dormir amb la finestra oberta per a sentir-me inundat per la teva indiferència, mort de fred, banyat en plata i abraçat a no res damunt el llit: un immens espai massa buit quan el penso ple de la teva absència.

La part dels àngels

Desembre 7, 2011gener 17, 2012J. M. Vidal-Illanes Literatura, Misteri, Narrativa, Relat Breu Etiquetes: Relats Deixa un comentari

A fora feia fred i començava a enfosquir; llavors va ser quan entrares per primera vegada al celler on madurava el conyac dins oloroses botes de roure francès i la cava et semblà un lloc molt acollidor. Darrera teu entrà una bafarada d’aire fresc i tancares immediatament la porta. Encara no sabies que el que volies deixar a fora ja era a l’interior des de feia temps. Mirares i caminares entre les rengles, impressionat pels càlculs mentals que anaves realitzant: en aquella estança hi havia prou conyac com per omplir milers de nits d’escriptura en solitari. Aline és devora teu, tot i que tu no la veus. La paradoxa consisteix en què has entrat amb el sentit de la vista amatent mentre marginaves les essències de l’olfacte. Necessites els cinc sentits per connectar completament. El pas lent no t’ajuda a discriminar la informació: estàs perdut.

Al cap d’una estona sents el flaire característic del concentrat d’alcohol que roman a l’estança impregnant-ho tot, com una pàtina invisible que ocupa tots els racons físics i espirituals de l’indret. Esperit evaporat. T’han ensenyat que en tot procés de maduració d’una beguda espirituosa es produeix l’evaporació d’una part del volum d’alcohol. Aline et comenta sense que la puguis sentir que aquest volum evaporat és La part des anges, és el tribut pagat als missatgers de Deu i et recomana la lectura d’una novel·la policíaca de Hubert Monteilhet escrita l’any 1990. Aline et diu imprecisament des de l’altre costat que aquesta obra documenta un crim alhora que recrea l’entorn i els ambients que envolten la fabricació del conyac. Recordes lleument Monteilhet com autor de novel·la negra i també de gènere històric, però no n’havies sentit parlar d’aquest llibre.

T’atures a especular i poc a poc comences a evocar quelcom que romania amagat en algun doblec de la memòria, i relaciones La part dels àngels com a un recurs poètic que ha donat lloc a diversos usos. El primer que et ve al cap és la compra de vins francesos en el local del mateix nom a Barcelona; després recordes haver sopat amb Aline anys enrere en un restaurant de la Ville de Joliette en Quebec on promocionaven tapes espanyoles. Però també l’associes amb l’exposició de la instal·lació d’Esther Ferrer que veieres al Casal Solleric de Palma el 2009, ella va ser la primera que et va explicar la versió francesa del significat de La part dels àngels, perquè a Quebec et varen parlar –si ho vas entendre bé– que el nom procedia de la fabricació de rom cubà. Res de tot això et posa sobre la pista d’allò que has vingut a cercar.

La curiositat desperta i consultes les teves notes on comproves a més que al nostre país La part dels àngels també s’ha obert camí com a recurs literari amb una novel·la i que musicalment és una cançó que no recordes en absolut. Creus que tot això són indicis falsos, cortines de fum que en res il·luminen la recerca fatigosa d’Aline. Sents el batec d’unes ales, penses en un colom presoner dins la cava, però no encertes a albirar res que no sigui la teva ombra projectada en mil direccions contra el buit format pels passadissos de dipòsits alcohòlics. Aline t’ha acaronat amb un ala, però no ho has pogut sentir; ara t’està assenyalant el lloc on fou assassinada en un cas no resolt de novel·la negra i et mussita a l’oïda el nom de Monteilhet. Desconcertat desfàs el camí i surts al paisatge nevat de l’exterior, tancant la porta i deixant darrera teu a Aline, que recull incessant la part que li pertoca de l’alcohol evaporat.