Enormes canvis inesperats i senyals de fum

Fotograma de la pel·licula “Perseguit per la mort”.

Tothom hauria d’experimentar el plaer de canviar coses al llarg de la vida. Fins i tot de desprendre’s d’aquell jersei de llana de jacquard comprat en un viatge a Hèlsinki i que comença a demanar la jubilació vint-i-tres anys després. El pots substituir per una malla de runner fosforescent, una decisió molt pràctica, és clar. Canviar és aixecar el vol, jo he canviat sovint de casa i a cada mudança he perdut llibres, discos, i amics. Les meves parelles també han canviat sovint de parella. Però tot això conforma un univers de canvis previsibles, no inesperats.

Quan es parla de metamorfosi sobtada ens referim a una altra cosa. Grace Paley (Nueva York 1922- Vermont 2007) va escriure una novel·la titulada Enormous Changes at the Last Minute (Grans canvis en el darrer minut), una col·lecció de disset contes, publicada originalment el 1974, que creen un món de ficció sòlida i vital, amb històries de tensions urbanes, de relacions entre pares i fills, amb referències creuades sobre la vida quotidiana i l’esdevenir a l’avantguarda del combat. No puc recordar si els canvis, a més de ser enormes, també eren inesperats, però la cosa anava de sorpreses en el llindar vital, com els que viu de forma atzarosa Roger O. Thornhill (Cary Grant) a North by Northwest (altrament coneguda com “Perseguit per la mort” o “Con la muerte en los talones”).

Un canvi inesperat és aquell que pots planificar però surt diferent. Sovint la febre de canviar-ho tot té conseqüències funestes, un canvi de plans pot fer que el cap que odies tant perdi un avió que pateix un accident; sents una frustració doblement dolorosa: una, per haver entretingut l’home perquè perdés l’avió, i dos, per sentir-te culpable pel fet d’haver concebut la possibilitat de preferir que hagués agafat el vol. Estem carregats de doble moral i altres hòsties.

Per mi, els canvis inesperats són aquells que succeeixen i no sabem ni quan, ni com, ni per què. Són les ondulacions de l’esdevenir. Són transformacions invisibles: parlo de l’ocell que va a menjar un cuc del terra i que aixeca el vol al nostre pas, espantat. El destí del cuc ha canviat decisivament, el de l’ocell també: hem provocat enormes canvis tan sols en un instant. El fet que ens entretingui un amic pot canviar el nostre destí. Arribarem cinc minuts més tard del previst a prendre el nostre cafè de mitja tarda i això ens privarà d’un encontre casual amb aquell editor que podria impulsar la novel·la que estem acabant de corregir, perquè, simplement, l’editor ha sortit del bar tres minuts abans de la nostra aparició.

Els canvis sobtats no envien senyals, són imprevisibles. Un senyal de fum és una estratègia d’anticipació, s’anuncia un atac, una metamorfosi momentània al guió. Però aquella frase pronunciada en calent, que veus sortir de la boca mentre penses que ja és massa tard és un enorme canvi. La conseqüència pot adoptar forma de dues maletes a la porta de casa amb una lacònica nota que diu: «Ja passaràs un altre dia a recollir la resta». Que no som res, que et trobes tranquil·lament nedant dins una peixera i apareix Quentin Tarantino i et fa un vestit nou. Aquests són els canvis inesperats, passes de ser un peix a convertir-te en una despulla esclafada.

És dijous. Envies el mecanoscrit a l’editor que no et trobares casualment al bar, i en tornar de correus t’atures a fer un whisky per celebrar-ho. Agafes el diari i l’obres per les pàgines de cultura. L’enorme canvi apareix en forma de necrològica, l’editor va morir la nit passada d’un infart. A fora, la cambrera fa senyals de fum mentre exhaureix la cigarreta. Enormes canvis, sí. Demanes un altre whisky.