Quan les coses es torcen (venen corbes)

road2

De corbes i revolts

De vegades veiem la vida com una carretera de pel·lícula americana, recta fins a l’horitzó, amb alguns canvis de rasant que ondulen les hores. Conduïm una Harley mentre sona Riders On the Storm, The Doors deixen caure una pluja de ritme amb llampecs de guitarra mentre el sol declina darrere nostre i allarga l’ombra que projectem sobre l’asfalt. Llavors tot és perfecte, tot és lineal, tot és poètic. En aquest precís instant mirem al davant i veiem el futur a llevant.

Quan mirem les estrelles estem veient el passat. Descansem després d’una llarga jornada i ens aturem a contemplar la nostra insignificança. Creiem que estem observant objectes que envien llum en línia recta i en realitat tot es converteix, abans o més tard, en una el·lipse infinita. Per contra, a la carretera veiem una recta que sembla perfecta amb aquestes ratlles discontínues que dibuixen la velocitat, són com les perforacions del cel·luloide, pel·lícules mai no viscudes, vides d’altres. Continua llegint

El camell de llibres

leyendoencamino

Llibreadictes

Un dia lluminós qualsevol entres a una biblioteca i et quedes sepultat per l’ombra de la certesa: mai podràs llegir tots aquests llibres; és més, en termes relatius, només podràs llegir uns pocs llibres en la vida. En aquest moment prens consciència de la petitesa humana i voldries ser etern, pactar amb el diable un purgatori on llegir en l’eternitat. Pots viure vuitanta anys amb capacitat lectora i dedicar moltes hores al dia llegint, però a tot estirar abastaràs una ínfima part dels llibres que s’han escrit al món, la resta romandran ignots, fins i tot hi ha llibres que gairebé no seran llegits per ningú. Agafes la calculadora, pitges les tecles numèriques i arribes a la conclusió de què, de mitjana, a un bon ritme, podries llegir un llibre a la setmana. Si ets capaç de mantenir aquesta capacitat al llarg de la vida, aconseguiries llegir entre 3.500 i 4.000 llibres; més és gairebé impossible. Milions d’exemplars t’esperaran en va, i mai arribaràs a conèixer l’existència de centenars de petits tresors impresos que tothom hauria d’haver llegit com a mínim un pic en la vida. Arribat a aquest punt, t’estires els cabells. Continua llegint

La previsió de l’inevitable

Imatge

El món funciona millor en èpoques d’inflació de persones previsores, aquesta estranya raça d’éssers que no surten de casa sense un paraigua, per mínima que sigui l’amenaça de pluja. També hi ha el tipus que mai no es deixa la crema solar, o el que evita llegir diaris —especialment determinats diaris—. Un amic de la universitat sempre sortia de marxa amb una muda i un raspall de dents, les marxes les començava a Barcelona i les podia acabar a Saragossa o a qualsevol lloc inversemblant: era un portent de previsió.

Les persones previsores quan van a patinar sobre gel, s’equipen amb la roba adequada, afegeixen uns bons guants i treuen del fons d’un calaix una bona dosi de valentia. Guardar el valor dins un calaix sempre m’ha semblat una temeritat, però és un fet que adquireix una obliqua dimensió romàntica. Quan has de cometre una imprudència vas al calaix i extreus la valentia com qui treu una valuosa peça de roba interior plena de significat, amb molta delicadesa i una certa tremolor a les mans. Continua llegint

Postergate (monòleg dramàtic de la procrastinació)

Image

La pantalla de l’ordinador roman immòbil, és clar, si no tecleges a bon ritme, el full de píxels no varia. Quan la màquina d’escriure era quelcom més que un recurs per configurar la fotografia de perfil d’un escriptor a les xarxes socials, el fet de deixar d’escriure era delator, sorollós (en el sentit antitètic, per descomptat). Les màquines d’escriure marcaven el ritme, eren improvisats instruments musicals… i si no que li demanin a Jerry Lewis. Jo de petit em vaig dur més d’una esbroncada per imitar-lo amb la Hispano-Olivetti Lexicon 80 del meu progenitor. Continua llegint

Portes

Sempre et sents traït i mai saps quan estan tancades, i encara menys quan hi estan obertes. Podries pensar una estratègia, però en comptes d’això t’impulses amb força i dónes un salt per fugir de la pluja que inunda el paviment, i et mulles amb l’aigua que et colpeja el cap. La fusta també ha s’ha girat d’esquena a la seva història i t’ofereix una imatge equivocada que et farà confondre. Intentaràs entrar per trobar aixopluc i et respondrà que només ets una circumstància temporal. No et pots quedar, no hi ha lloc per a tu en aquest costat i per això hauràs de romandre a cel obert esperant que s’aturi de caure aquest xàfec de desconcert amb el que has ensopegat. Coneixes massa bé la resposta a una pegunta que ja no vols formular, el temps sempre et dona la raó: t’has equivocat un pic més. No entres en els seus plans i així, ara, simplement, mires les ratlles del cel que descriuen trajectòries de destinacions mai visitades, pensant que en algun lloc hauria d’existir una porta oberta que expressi frases amables i et convidi a passar amb el braç estirat.

Al fons sona la veu d’una trompeta silenciada mentre segueixes xop de tristor. Les portes que coneixes són de fusta vella i no et volen. Ara mires el terra on una bassa negra et cobreix les sabates, i sents fred, no als peus sinó al fetge, mentre sents el ridícul que et recorre les venes i enrogeixes d’una barreja de ràbia i desencís. Les portes han estat sempre l’enemic a batre i no encertes a endevinar qui les tanca. Mai no entendràs que ets tu qui té la clau del pany, però no en saps més, o potser t’agrada trobar-te-les tancades per a poder seguir la queixa de la frustració i viure còmode en el fracàs donant la culpa de tot al destí, que és quelcom que mai no has vist però que et resulta d’una gran utilitat per a seguir caminant sense caviar res. A sol post sents la tranquil·litat de que la covardia que hi dus com abric t’ha tornat a salvar la vida; no fer res per evitar-ho també és una opció, mentre et quedes meravellat davant la darrera porta que s’acaba de tancar i sents el fred de la nit en què t’has instal·lat.

J. M. Vidal-Illanes

IMG_0634