Portes

gener 7, 2013J. M. Vidal-Illanes Pensament Etiquetes: Pensament, Quotidianitat, Societat Deixa un comentari

Sempre et sents traït i mai saps quan estan tancades, i encara menys quan hi estan obertes. Podries pensar una estratègia, però en comptes d’això t’impulses amb força i dónes un salt per fugir de la pluja que inunda el paviment, i et mulles amb l’aigua que et colpeja el cap. La fusta també ha s’ha girat d’esquena a la seva història i t’ofereix una imatge equivocada que et farà confondre. Intentaràs entrar per trobar aixopluc i et respondrà que només ets una circumstància temporal. No et pots quedar, no hi ha lloc per a tu en aquest costat i per això hauràs de romandre a cel obert esperant que s’aturi de caure aquest xàfec de desconcert amb el que has ensopegat. Coneixes massa bé la resposta a una pegunta que ja no vols formular, el temps sempre et dona la raó: t’has equivocat un pic més. No entres en els seus plans i així, ara, simplement, mires les ratlles del cel que descriuen trajectòries de destinacions mai visitades, pensant que en algun lloc hauria d’existir una porta oberta que expressi frases amables i et convidi a passar amb el braç estirat.

Al fons sona la veu d’una trompeta silenciada mentre segueixes xop de tristor. Les portes que coneixes són de fusta vella i no et volen. Ara mires el terra on una bassa negra et cobreix les sabates, i sents fred, no als peus sinó al fetge, mentre sents el ridícul que et recorre les venes i enrogeixes d’una barreja de ràbia i desencís. Les portes han estat sempre l’enemic a batre i no encertes a endevinar qui les tanca. Mai no entendràs que ets tu qui té la clau del pany, però no en saps més, o potser t’agrada trobar-te-les tancades per a poder seguir la queixa de la frustració i viure còmode en el fracàs donant la culpa de tot al destí, que és quelcom que mai no has vist però que et resulta d’una gran utilitat per a seguir caminant sense caviar res. A sol post sents la tranquil·litat de que la covardia que hi dus com abric t’ha tornat a salvar la vida; no fer res per evitar-ho també és una opció, mentre et quedes meravellat davant la darrera porta que s’acaba de tancar i sents el fred de la nit en què t’has instal·lat.

J. M. Vidal-Illanes

Oportunitat / Oportunisme

Novembre 28, 2012Març 15, 2013J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Articles, Pensament Deixa un comentari

El primer que ha d’entendre un personatge públic és que ha de preservar la seva imatge. Un polític en actiu, amb responsabilitats de govern, només gaudeix d’un estret marge d’intimitat que ha de procurar mantenir en tot moment. Qualsevol cosa que se li escapi de les mans a qui té projecció pública i repercussió mediàtica, cal atribuir-ho a una errada de càlcul. A això s’ha d’afegir que hi ha qui demostra una absoluta despreocupació respecte de la seva vida íntima pel fet que el seu ego guanya la batalla i prefereix “sortir a totes les fotos”.

Això és precisament el que li ha passat al conseller balears Carlos Delgado. Pels motius que sigui, es va deixar fer unes fotografies sense calcular el valor que poden tenir en un moment donat, oblidant la qüestió de la intimitat preservada. És com allò que sentim dels candidats a la presidència americana quan qualcú els retreu que de joves varen tastar el haixix i llavors ho han de confessar. I és que quan vols dedicar-te a la política de primera línia has de ser i semblar allò que defenses, i la decència i la moderació en són cabdals.

El conseller va decidir fer-se unes fotos abjectes, i algú altre va decidir escampar-les –per motius morbosos–. El mal ja està fet, i ara el conseller és en #delgadodelscollons i ningú no pot mirar-li el cap sense que s’escapi involuntàriament un somriure mordaç.

Però és més interessant de tot això és visualitzar una oportunitat en allò que era una qüestió lamentable. Així sempre hi ha qui aprofita l’ocasió per prendre-s’ho amb humor i intencionalitat artística i treure-hi suc a les inquietuds creatives…

Dit això un deixo amb uns exemples extrets del Twitter de @Potti, @Mayolicus i @ferri61 (i meus). #decorantendelgado

@JMVIDALILLANES

@Potti

@Mayolicus

@ferri61

Setembre

Setembre 6, 2012Setembre 6, 2012J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Pensament Etiquetes: efemèrides, Pensament, Quotidianitat Deixa un comentari

I el setembre va arribar sense previ avís. Feia un any que havia marxat sobtadament i no et va deixar ni una nota de comiat. Ara, i com qui improvisa distret, compareixia així, silenciós, obrint la porta amb cura i amb nocturnitat. Havia esperat fins a les dotze de la nit per entrar amb una salutació en veu molt baixa i tu, que dormies, ni et vares assabentar. Amb molta mala idea va girar la fulla del calendari de la cuina i l’endemà va esperar assegut a la cadira del teu dormitori a que fossin les set, llavors et va despertar rient assenyalant-te la rutina i dibuixant al terra el camí de tornada a la feina.

Oblit (…i la força de la memòria col·lectiva)

febrer 27, 2012febrer 28, 2012J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Articles, Assaig, Pensament Deixa un comentari

Moltes coses, massa, cauen en un oblit injust; llavors és quan apel·lem a la memòria, al conscient col·lectiu, a la força dels records comuns, a la feina tribal d’aixecar les estores o d’obrir de bat a bat les finestres. Però l’oblit és una malaltia social persistent, perseguim el bàlsam d’una amnèsia voluntària com a metodologia per a no fer-nos mal. Mirem cap a un altre costat i saludem al cantó oposat: allò que no es veu no fa nosa. Però l’excusa de no saber, de no recordar, de contradir-se, d’inventar el passat, de reconstruir el futur que encara no hem viscut, i de deformar el present, no millora la situació personal davant la imparable energia de la realitat. T’he sentit dir que la realitat no és un estat absolut, només és una visió consolidada de com percebem allò que vivim o veiem. Les realitats s’obren pas a la mateixa velocitat que les impostures, i així podem viure una vida inventada, plena de falsedats que adornen les mancances dels buits que no omplen els anhels.

Escudar-se en les evasives, tampoc no dóna el resultat esperat a llarg termini, però poden salvar-te la pell si les utilitzes de la forma adient, amb els aliats adequats. No puc suportar les persones que s’escuden en la ignorància per eludir responsabilitats, no puc deixar passar les actituds d’aquells que esquitxen tot allò que els rodeja amb la intenció d’aixecar una boira còmplice que esvaeixi qualsevol tipus d’implicació en la participació d’uns fets. ¡Covards! Si heu estat responsables cal que aixequeu la veu i us mostreu públicament com el que sou: uns estafadors; només així podrem com a mínim valorar la valentia que us farà humans. Persistir en la mentida us convertirà en pedra, perdreu la condició de persones per transformar-vos en una excreció de magma que solidificarà en contacte amb la temperatura de les realitats que podem percebre col·lectivament. Sé que és més fàcil enganyar a un grup de persones rendides a la credulitat que a un individu reflexiu i escèptic, però allò que persegueixen els covards i els manipuladors és el número en front a la qualitat. Quantes més vegades soni una afirmació com a veraç més capaç d’enganyar resulta, però no es pot descuidar un fet: a ningú no li agrada sentir-se enganyat, quan es descobreix l’estafa la reacció contraria acostuma a ser visceral i venjativa.

L’oblit no et farà fort, només et regalarà uns minuts de descompte, perquè el pas del temps acabarà per desenterrar les foses comunes de les realitats amagades durant anys. No importa que aconsegueixis esbucar un baluard, sempre quedaran milers de persones disposades a defensar la memòria, a exposar-te en públic i mostrar-te nu i sense defenses. Per gros que sigui l’enemic, la memòria queda emmagatzemada i la força de la col·lectivitat unida a la intel·ligència és impossible de vèncer a llarg termini.

La força de la memòria: http://socialhistory.org/en

La força del grup: http://www.youtube.com/watch?v=gBnvGS4u3F0&feature=related (Amb una mica d’humor…)

Crònica d’un 23 de febrer: “mai més”… (1981-2012) #primaveravalenciana

febrer 23, 2012J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Articles, Biografia, Educació Deixa un comentari

Caminaves de tornada a casa. Tot semblava normal i gris. Les olors de sempre que esmorteïen el rastre dels tarongers. Els llums del carrer prenent intensitat mentre el cel s’apagava. L’aire fred a la cara. Caminaves distret, com de costum, pensant en els problemes per arribar a final de mes. Només era 23 de febrer i el rebost, com la cartera, el tenies gairebé buit.

Anaves capcot per la penombra de l’avinguda, sense prestar atenció al teu voltant, quan de sobte un soroll que et semblà familiar et tornà a la realitat del carrer. Cercares l’excavadora amb la seva eruga rodant i no la trobares, tanmateix no era hora de feinejar. En comptes d’això un monstre panxut, verd fosc i terrorífic, avançava pesat pel bulevard obrint pas a una desfilada d’artefactes mortífers. Uns cuirassats, uns tancs, amb els canons i les torretes armades, enfilant una destinació canviant, se desplaçaven prenent part de quelcom que ignoraves encara. Esguardares a fons i no veires cap equip de filmació, consultares el rellotge i pensares que eres al 1981.

T’aturares en un bar amb la persiana a mig baixar, alguna cosa no marxava i era evident que no s’estava filmant cap pel·lícula bèl·lica. No entengueres perquè s’havia avançat l’hora de tancament. Pensaves que alguna cosa t’havies perdut en sortir de la feina a caminar per enterrar fantasmes; i els fantasmes varen prendre forma metàl·lica. El bar estava en silenci i mirares a dins. Saludares el propietari que et respongué amb el rostre desencaixat. Un barri obrer, les afores de València, un dia 23. Mirares la televisió encesa, muda, o millor, amb una excepcional música militar que et va fer emmudir a l’instant. En aquell moment t’assabentaren que la Guardia civil s’havia fet amb el Congrés i mantenien com hostatges tots els diputats. El teu carnet del PCE i el del sindicat es remogueren tremolosos dins la cartera. Dubtares si tornar a casa, si refugiar-te en algun lloc, no tenies prevista aquesta possibilitat, la descartares quan abandonares la clandestinitat de vell lluitador antifranquista, cansat de canviar de llit quan la brigada social et trepitjava el clatell.

Els llocs claus presos pels militars, per ara el cop d’Estat semblava endegat en un camí sense retorn. Les vísceres et cremaren l’existència en veure un Jeep de la Policia Militar aturar-se davant la porta del bar. Per sort, el vehicle arrancà uns segons desprès camí de la deserció. En arribar altres habituals del local, tots treballadors de fatigós passat, començàreu a planejar com fer front a l’assonada. Féreu nit seca, atrinxerats al bar. Al matí us dirigíreu al lloc de feina per organitzar la revolta, però l’empresa estava tancada. Acabares per tornar a casa i aferrar l’oïda a la ràdio, temorós dels esdeveniments mentre el teu fill reclamava armes a l’assemblea de la facultat d’història, desafiant l’estat d’excepció.

Recordes com poc a poc les notícies començaren a ser més tranquil·litzadores. El cop d’Estat s’anava consumint com una espelma prima i sense ble. Tanta sort que això només és Espanya, país de quixots. Tot havia quedat en no res, en una mascarada ridícula però incerta; el pas del temps deixaria molts interrogants, molts punts foscos sense resoldre, implicacions amagades entre la veritat de la història que escriuen persones amb els defectes lògics de les veritats canviants. De fet encara avui resten moltes preguntes sense respondre i poques ganes de resoldre-les en veu alta.

Ara ho recordes, jubilat, mentre llegeixes preocupat notícies sobre violència policial que et recordaren els cops de culata rebuts en més d’una ocasió. El teu net guarda el secret d’un hematoma a l’esquena i d’altres tres a les cames. Amb un calfred incontrolable i la memòria dels aldarulls d’aquests darrers dies de violència d’Estat, el 23 de febrer ha tornat a la memòria com feia temps que no passava. Avui, penses en el dolor de ser honest i lluitar per la igualtat, els ideals i la justícia en un mon de taurons insaciables. Avui romans amb l’honor d’haver estat fidel a uns principis i amb la tristor d’haver fracassat en l’intent de deixar un món millor als teus descendents. Avui, has pres el sol d’hivern, esperant la primavera, assegut en un banc de l’avinguda on l’espectre dels ignominiosos tancs d’aquell infortuni desfilen invisibles i en silenci cada 23 de febrer.