Habilitats en la frontera de la raó

Juliol 3, 2015J. M. Vidal-Illanes Articles, Cultura, Pensament Etiquetes: Actualitat, Articles, Cultura, Filosofia, Pensament, Societat, Veritat Deixa un comentari

Funambulisme

Tanquem els ulls i meditem. Els obrim i una veu ens diu que els éssers humans tenim grans habilitats constructives, que som destres en l’art de crear murs, fronteres, enormes parets sòlides que un dia acabaran cobertes de molsa i olor de corrupció. La paraula ha evolucionat cap a l’estat superior del control de la veritat, un assumpte que podríem considerar simple manipulació. Les barreres més impermeables estan fetes d’idees simples, poc dotades de components d’honestedat, molt farcides de propaganda i demagògia. Volem volar però el llast ens ho impedeix: Goebbels pesa massa. Creiem en els altres fins que descobrim que la majoria de les mentides són més creïbles que la veritat més innocent; llavors arribem a trobar-nos de cara amb la confusió i sospitem que no sabem a quin bàndol pertanyem. Ja és prou ingenu creure en bons i dolents, però les fronteres simples ens faciliten l’existència gairebé tant com les barres dels bars.

Mentir és l’art d’aixecar dics de paraules ordenades per ser repetides en innumerables ocasions, fins que la boira dels dies comença a alterar l’ordre dels mots i les contradiccions s’obren pas a cops de colze. El fum de la cigarreta s’eleva gris. Pronunciem una frase i a l’instant comencem a sentir-nos presoners de les paraules emeses. Les idees projectades al buit estan fetes de sorra. Quan això passa, sorgeixen noves mentides per sostenir els murs amb contraforts que al seu torn requeriran més i més mentides per impedir que tota l’estructura cedeixi i s’escampi per terra, esmicolada. Alterar la veritat és tot un art atribuït a Jonathan Swift, tot i que d’això no hi estem segurs. Quan apliquem les nostres habilitats a elevar la frontera de la raó, un terratrèmol es produeix en la nostra dignitat: tota aparent veritat construïda amb mentides acaba esquerdant-se i quan ens miren a la cara no podem sostenir l’esguard, només estenem evasives com si es tractessin d’un vidre fumat. Prometem amb paraules i oblidem els fets. Mirem per la finestra i fugim convertits en aire glaçat, però abans apaguem la cigarreta.

Volar, navegar, caminar. Cel, mar, desert. Simplement: vivim intentant no perdre la dignitat entre les escletxes de falses promeses. Escrivim drets o asseguts, mirem i bevem construint una ficció que s’assembla massa a realitats ja esteses abans en pàgines que desconeixem. Les habilitats es copien compulsivament, ni que sigui per ignorància: un honor reservat als més lúcids. La raó es perd en el moment que comencem a parlar, en aquest instant tanquem els ulls i deixem de meditar, si mirem dins nostre, apareix el retrat de Dorian Gray. Amb els llums encesos el món comença a adoptar una forma ovalada de realitat deformada, coixa, que travessa la maroma en la frontera de la raó. Les mentides ens poden consolar però només durant un temps limitat, fins que algú les descobreix. Molts suïcidis s’inicien en els graons d’objectius inconfessables i acaben amb la destrucció de proves, l’opció d’una conspiració extraterrestre segueix essent la més afortunada i va acompanyada d’una abducció irreversible o d’un got de whisky. Arribats fins aquí haurem descobert que aquest escrit conté un missatge en clau amb l’esperança que mai ningú el pugui desxifrar. Estem demostrant les nostres habilitats en la frontera de la raó, disculpin les molèsties.

La recompensa pot tenir olor

Juny 22, 2015Agost 10, 2015J. M. Vidal-Illanes Articles, Literatura, Narrativa Etiquetes: Conyac, Cultura, Literatura, Llibres, Novel·la, Pensament, Quotidianitat, Records, Relats, Societat, Whisky 1 comentari

La recompensa des dels revolts

El món està ple de persones que no gaudeixen amb el que fan perquè només tenen un objectiu: la recompensa que n’obtindran; surts un matí a comprar pa i ensaïmades i te’ls trobes corrent per millorar una marca, perdre uns quilos o justificar que s’han gastat una pasta en un podòmetre, unes malles fosforescents i unes sabatilles amb llums de colors. Obliden que la recompensa és allò que fem mentre ens divertim. Per exemple, escriure. Jo només puc escriure si m’ho estic passant bé, per la qual cosa sempre que escric estic passant una bona estona. Si em dediqués a córrer, hauria de conjugar un verb irregular molt complicat, i ara fa massa calor. Per això escric amb les finestres obertes entre la façana nord i la façana sud. Escriure és una meravella sense comparança possible: el gran mestre Tom Sharpe ho tenia clar, tant que va decidir dedicar-se a la literatura humorística quan es va divorciar de la seva segona esposa, una dona francesa que només volia sexe i que no el deixava escriure.

Gaudir mentre es fa sexe no té massa mèrit, el veritable repte és gaudir mentre es construeixen maquetes de galions pirates amb escuradents plans. Aquest és el valor de les coses. Viure esperant una copa pot resultar desesperant. La copa, en el meu cas, té una doble dimensió: el combustible que fa que la diversió em vingui a visitar i el regal de saber que algú, ni que sigui una única persona, llegeix allò que he escrit mentre m’ho passava bé. Escric sempre sobri, però amb una copa al costat que em recorda que el camí és una estesa de sabors i aromes plens d’històries imaginades per altres. És terrible, però les muses acabaran amb el meu fetge. I és que, sovint, a una bona obra literària s’arriba des de l’aroma d’un Single Malt de molts anys; però tampoc no és necessari: hi ha altres rutes més complexes, com els revolts d’una carretera de muntanya que et condueix a una fantasia sexual amb aquella esquiadora que has dut davant teu mentre lliscaves sobre les traces d’unes pistes d’esquí de fons. Vint-i-set quilòmetres més tard decideixes deixar-ho estar i córrer cap a la cafeteria de l’estació a prendre un conyac.

Les errades ens permeten no perdre la fe en els éssers humans, tot i que sempre ens han volgut fer creure el contrari: no som humans perquè ens equivoquem sinó que ens equivoquem perquès som una anomalia anomenada ésser humà i seguim fent coses equivocades mentre esperem una recompensa. Quan menys t’ho esperes, la recompensa pot tenir olor de llar de foc, d’estora neta, de llibre desitjat, d’hores de feina, d’esquiadora. Només cal esperar l’instant adequat, la frescor que conserva les nostres millors idees. Ingmar Bergman va escriure un dia que «envellir és com escalar una gran muntanya: mentre es puja les forces disminueixen, però la mirada és més lliure, la vista més àmplia i serena». Efectivament, a dalt de tot descobreixes que ets vell però: quina vista! Fins i tot veus coses que fa temps que vols oblidar. El temps és com un camp de concentració que no et permet avançar. Cada edat és per riure com si fos el primer dia en aquest món. Quan busques el moment perfecte, oblides que la millor manera d’obtenir-lo és agafant un moment qualsevol i elevar-lo a la màxima expressió.

Absolutament d’acord: busquem moments perfectes, amb persones perfectes, en llocs perfectes per fugir de la nostra pròpia mediocritat. Els no mediocres saben com fer d’un moment qualsevol l’instant ideal. Escriure no pot representar un exercici de patiment, sinó que s’ha de convertir en una mena de mapa del plaer, el que s’obté quan s’escriu i el que es vol regalar al lector: la copa. No sé en què estaria pensant Schopenhauer quan va afirmar allò de què «els homes vulgars han inventat la vida de societat, perquè els és més fàcil suportar als altres que suportar-se a si mateixos», ho subscric lletra a lletra: els savis no sempre tenen raó, però s’acosten molt. Seguint els grans mestres que moriren pobres, sovint escric gratis amb l’única esperança de ser llegit per persones amb pocs recursos econòmics i molta inquietud intel·lectual. La gent vulgar només pensa a passar el temps, el que té talent… a aprofitar-ho (això no sé qui ho va escriure, però queda bé arribats a aquest punt). Aquí és on m’agradaria seure amb ells, els que tenen talent, i prendre una copa mentre m’ensenyen a trobar la forma de crear el moment ideal, la recompensa amb olor.

Moments breus

Mai 29, 2015J. M. Vidal-Illanes Biografia, Cinema, Cultura, Narrativa, Pensament Etiquetes: Cinema, Llibres, Pensament, Quotidianitat, Records, Relats, Societat, Vellesa 3 comentaris

Bruce Dern és Woody Grant

Hi ha moments breus com un flaix, que emeten una llum intensa i que deixen al descobert revelacions que romanien ocultes en la foscor. Només és un instant, però en ell es despulla la realitat irreversible. Com en aquelles pel·lícules de Hitchcock en què un llamp sobtat deixa entreveure el sospitós ocult darrere una cortina. L’oblit pot ser un assassí cruent, vencent la batalla de la vida, practicant l’homicidi de la presència, mirant-te els ulls mentre esbudella la capacitat de recordar qui som. Em puc imaginar Neruda escrivint allò de «És tan breu l’amor i tan llarg l’oblit», mentre mirava el calendari de la vida escampat per terra, mentre un llamp il·luminava el criminal destí.

Avui era a la biblioteca i el llampec ha entrat al meu ordinador. Avui m’ha passat quan he observat una fotografia que s’obria pas des d’una illa veïna, que m’ha enviat un germà, fill teu. He vist la nitidesa i la fragilitat del temps. L’oblit té cara, i arrugues, i el cap inclinat, i la mirada perduda. Potser aquest escrit sigui una espècie de comiat, l’adéu a una dona que desapareix, que s’esvaeix entre una boira que li creix al voltant, que ha començat a no recordar que hi fa en aquest món, a confondre els seus fills amb els pares o germans, a no trobar els noms, a somriure plàcidament mentre perd el control del vaixell de l’existència. Miro la fotografia i veig com la teva pell torna transparent, els teus moviments són lents i, a vegades, sense sentit. Mires tu, però no sé què hi veus. Inicies frases que canvies de sentit fins que oblides el que anaves a dir. Ets una dona que no torna i no podem fer res per evitar-ho.

Potser també ets una dona que se’n va, que perd el perfil i la força, que es converteix en una figura de cristall, fràgil, vulnerable. Tot ha anat massa ràpid. Desconec si entens aquestes paraules, si saps el que volen dir. Marxes i jo tinc una fotografia, una de les darreres, n’hi haurà més, algunes amb els teus néts i besnéts, amb la gent que ha omplert tants cops el menjador de casa els dies de celebracions solemnes, amb els rituals de sempre. Observo el teu rostre eixut, amb els ulls sense profunditat, i sé que comences a representar el final. És com si estigués mirant una pel·lícula, i quan intueixo que arriba el desenllaç, miro el projector amb la bobina que es va acabant, que cada cop és més fina. La que recull la cinta està plena, però ja no es pot tornar enrere, només configura l’acumulació d’imatges que col·leccionà la teva vida. I això és el que ens queda: una fotografia, un llibre, una mirada, una butaca buida, una casa plena, una platja, un cel net, un altre cel ple de núvols de tempesta, una successió d’imatges que anirem deformant amb el temps fins a recrear la realitat segons ens convingui: la constatació dels moments breus.

(Fotograma de Nebraska, de Alexander Payne i fotografia de Phedon Papamichael)

Arrabassant espines

Març 17, 2015J. M. Vidal-Illanes Articles, Cultura, Literatura, Narrativa, Relat Breu Etiquetes: Articles, Creació, Cultura, Inspiració, Literatura, Llibres, Procés, Relats Deixa un comentari

Les obres literàries acaben convertides en espines. Tens una idea, desenvolupes un tema, després enumeres els conflictes secundaris, després elabores un argument, finalment arriba el desplegament de la trama. Necessites els personatges que faran funcionar la història i revises tot. En un moment donat tot comença a créixer i et documentes, revises, millores la trama i la tornes a revisar. Elabores els continguts generals dels capítols. Et documentes. Fas créixer els personatges… Mentrestant, escrius, treballes en el procés creatiu i creixes internament. L’obra es converteix en un embrió que va adoptant forma, guanya pes, comença a ser un ésser amb una aparença que ja podem reconèixer. Atures el procés i el revises. (Text complet a ECLèCTIA)

Llambordes de sorra

febrer 19, 2015Mai 29, 2015J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Cultura, Literatura, Pensament Etiquetes: Actualitat, Cinema, Filosofia, Història, Literatura, Pensament, Records, Societat, Somnis, Whisky Deixa un comentari

De vegades una fotografia pot ser el desencadenant de tot, o un missatge al Watsapp, o un llibre que cau en les mans equivocades, o un propòsit de deixar de fumar. Només és febrer. El whisky també pot capgirar una plàcida vetllada i convertir-la en un deliri, especialment si convides a Fernando Arrabal. En el cas del cambrer de The Party, el desencadenant va ser un seguit de combinacions desenfrenades. Tot s’hi val. Un dia reps una inesperada invitació per assistir a una sofisticada festa i la teva aparició la convertirà en el desgavell més absurd de la història del cinema. Ets un maldestre actor d’origen hindú i fiques la pota amb una seqüència contínua: a tu no et cal la beguda, ets així. L’elefant el posa el productor. Continua llegint →