Vides robades (a propòsit dels assassinats masclistes)

gener 3, 2017gener 3, 2017J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Articles Etiquetes: Articles, Assassinats, Estadística, Filosofia, Masclisme, Política, Premsa, Vida, Violència 2 comentaris

Imatge de la campanya «Teen Dating Violence» a la Web de Erie County

Sovint transitem per les notícies d’un diari com si travesséssim una platja amb botes de trekking: arribats al final, ens traiem la sorra amb cara fastiguejada i continuem el nostre camí com si res hagués passat, oblidant el significat de cadascun d’aquells grans minúsculs. Avui llegia la premsa digital i un enllaç m’ha conduït a un altre i d’aquest segon a un tercer fins a arribar al sistema estadístic que m’indicava que a 31 de desembre s’havien comptabilitzat quaranta-quatre assassinades per violència masclista, set més si es confirmen altres tantes investigacions de casos sospitosos. Faig un càlcul mental i em surt una mitjana aproximada d’una dona morta a la setmana a Espanya. El pes de la sorra és avui insuportable i em quedo mirant les botes.

Una mica més tard, entre el fred del dia gris i un cafè al meu bar habitual, s’ha obert una frase de Maria Lejárraga: «Gran parte de la impunidad masculina radica en la ignorancia femenina», una idea lògica en el context en què es va escriure, ara fa vuitanta anys. El pitjor de tot és que no sembla que hàgim evolucionat massa en aquest sentit. Avui potser ja no és la ignorància femenina el motiu sinó el demolidor pes de la cultura patriarcal i el dèficit educatiu global. Els diaris segueixen essent eines insuficients per sacsejar consciències per allò que he escrit al començament: tenim una gran capacitat per esborrar tot allò que ens molesta a la consciència, això en el supòsit de les persones que en tenen, els psicòpates esperen amagats en qualsevol recó del trajecte de les nostres vides i sovint són lladres d’ànimes. Potser hi ha més assassinats masclistes dels que fem entrar dins l’anomenada violència domèstica.

Caminant pel carrer faig un gest que em recorda que la premsa en paper acaba al contenidor blau cada cap de setmana. Però per sort, o no, la premsa digital és una gran hemeroteca que ens permet constatar que passem d’un any a altre llegint llistes de dones assassinades per un estrany i injustificable convenciment patriarcal de propietat. M’estalviaré aquella dita estúpida que es refereix a la propietat d’una vida: la vida de ningú no pertany a ningú, un assassinat és un robatori irreversible, el més abjecte i injustificat dels robatoris, prendre una vida és l’acte més salvatge que pot cometre un ésser humà. Fa uns dies llegia que un magistrat del Tribunal Suprem, Antonio Salas, afirmava que la violència masclista es podia atribuir a la «maldat de l’ésser humà» i a la major força de l’home; el jutge va oblidar parlar del pes social i econòmic més gran de l’home dins una societat patriarcal asimètrica i injusta. Curiosament el mateix senyor nega que el maltractament masclista sigui un problema d’educació. Crec que seria bo recordar al tal Salas la frase atribuïda a Winston Churchil que diu: «We are masters of the unsaid words, but slaves of those we let slip out», aquesta esclavitud, a més, palesa pertànyer al poder patriarcal i a l’exoneració de responsabilitats.

Abandono les paraules de l’home de lleis dins la paperera, perquè em semblen injustificables i potser és el lloc històric que li corresponen. No, a més de rebutjar que qualcú recondueixi el problema a un genèric de maldat humana, que resulta un recurs de descàrrega estúpid, crec que és necessari deixar clar que gairebé tot és un problema d’educació, especialment d’educació en valors amb el respecte per damunt de tots. La manca de respecte és un mal que creix fomentat per la dimissió dels pares en l’educació dels fills i pel descontrol en les xarxes socials i alguns continguts televisius i radiofònics, on l’insult és el camí més planer. L’educació dels nostres fills també rau en la manera en què parlem en públic i en privat amb el proïsme, amb el nostre cònjuge o amb els mateixos infants; també és educació l’escala de valors que donem al respecte vers les persones i els espais comuns; i és educació, en definitiva, treballar a casa un model igualitari i inclusiu: eradicar el masclisme també és cosa de l’educació i de normes de comportament, no només de Lleis destinades a esborrar la «maldat de l’ésser humà».

Les estadístiques ens mostren que a Espanya es comptabilitzen a l’any prop de mig milió de casos de violència masclista, tot i que només uns cent cinquanta mil arriben als jutjats, amb una mitjana de quatre-centes vint-i-sis denúncies diàries. El pitjor de tot és que el nostre sistema estadístic encara no és perfecte ni complet, ni que sigui pel fet que molts casos no són denunciats mai. Encara més, els observatoris internacionals denuncien que només unes desenes de països realitzen recomptes fiables de víctimes de violència masclista, una clara minoria al món. Per contra, entres a les versions digitals de la premsa i fas una cerca amb l’etiqueta violència masclista i apareixen notícies continuades, desenes diàries, un llarg llistat amb forma de sanguinària via fèrria sense destinació. Alguns estudis realitzats per aquests observatoris apunten a un dèficit cultural, a un domini del patriarcat i a la manca de mesures legislatives que ataquin de forma efectiva aquest problema. Com afirmava Hannah Arendt: «Power and violence are opposites; where the one rules absolutely, the other is absent», si el poder patriarcal és violent, se sumen dues forces invencibles, perquè les regles de convivència desapareixen completament.

Lamentablement els assassinats masclistes no són simple estadística: parlem de vides robades (irreversiblement).

Mireu també: http://elpais.com/elpais/2016/12/19/media/1482147953_506663.html

Llegint diaris de segona mà al banc d’una plaça freda

Desembre 29, 2016Desembre 29, 2016J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Articles, Cultura, Narrativa Etiquetes: Articles, Diaris, Exclusió, Pobresa, Vida Deixa un comentari

L’exclòs i els diaris

Els diaris que llegeixes et serveixen després per combatre el fred de la nit. Has après a col·locar curosament el paper entre les teves robes, per davall l’abric, que és com millor t’allibera de la humitat de la condemna. També els diaris et serveixen per combatre l’evidència de la realitat que t’ha segrestat, llegeixes que el teu perfil és el d’una persona en risc d’exclusió i tot plegat et desconcerta perquè consideres que la notícia és producte d’una errada des del moment en què fa temps que et consideres al marge d’aquesta maquinària de compartiments estancs d’èxit i de fracàs. Llegeixes i aprens que algunes paraules són escrites amb la lleugeresa de l’anticipació. Mires les teves mans i sents soledat. En un moment donat, una força de parets humides t’ha foragitat d’un lloc on mai no hauries volgut entrar, però t’hi vas trobar travessant de la pobresa al no-res el dia que et feres un assidu a la cua del menjador comunitari.

Cada paraula és com una innecessària taca en el silenci i en el no-res.
Samuel Beckett

Llegeixes diaris que trobes a les papereres de la plaça i penses en com s’arriba al moment en què el mecanisme es deteriora i res torna a funcionar com abans, simplement se sent una espècie de descàrrega i el món deixa de girar i les jornades transcorren a estrebades. Un dia trobes una pàgina on et veus dibuixat i decideixes guardar-la dins la vella cartera amb les teves exigües pertinences, com a document d’identitat o com a epíleg. Durant anys has fet creure que tot anava bé, que et senties feliç, que cada dia naixia amb una mena de llum lluent, quasi encegadora, i mentre et creies les teves mentides perdies de vista el deliri que et desplaçava a gran velocitat per la vida. Malgrat tot, saps que no es pot ser culpable i víctima a l’hora.

M’interrompo per assenyalar que em sento extraordinàriament bé. Potser és el deliri.
Samuel Beckett

Els diaris no parlen dels motius pels quals la societat et girà l’esquena quan vares entrar en un estret túnel i mai no trobares la sortida; no en diuen res dels dies que pensaves veure un tentinejant llum al fons de la foscor, i tampoc no expliquen que allò no era res més que un equívoc, un miratge del teu optimisme gastat. L’evolució de l’espècie humana en el segle XXI ha culminat en un escenari de deserts i oasis, però és difícil entendre quin mecanisme acciona la possibilitat que neixis en un o en l’altre lloc: darrere la sortida només hi ha fred. Els diaris també et serveixen per amagar els brics de vi barat o per encendre el foc de la desesperació. Només amb la ment carregada de boira pots romandre pacíficament a l’espera d’un senyal, d’un àngel que t’abraçarà per portar-te a casa, a la casa que ja no tens. Quan cau l’oblit perdem de vista el crepuscle i els turons ens semblen massa llunyans. Arriben les primeres veus i descobreixes que un dia es fa més curt que els anteriors i que se’ns escapa la darrera oportunitat.

Hi va haver moments en què no només em vaig oblidar de mi, sinó també del que sóc.
Samuel Beckett

Llegeixes diaris de segona mà al banc d’una plaça freda, però ja no llegiràs demà en un diari el breu obituari d’un exclòs, perquè lamentablement hi parlarà de tu. Fora de l’oasi hi ha el desert i més enllà el fred glacial. Demà et vindré a buscar i carregaré amb la teva ànima immòbil i lleugera, deixant les despulles al terra del caixer on dormiràs, entre els clams del personal de neteja de l’entitat bancària que descobrirà que no alenes, que has tancat el rostre per sempre. Hi haurà corregudes, policies i comissions judicials, serveis forenses i aixecaments de cadàver, però el breu obituari només ocuparà unes poques ratlles dins una notícia a una columna i sense fotografia. Tanmateix ràpidament desapareixerà el teu rastre i és que els perdedors en aquesta societat de compartiments estancs són ràpidament oblidats pel temor al contagi que causen.

(Robat d’una notícia caducada, en un diari qualsevol, al terra d’una plaça freda)

No hi ha pau pels infants

Desembre 10, 2016Desembre 11, 2016J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Articles, Cultura, Fotografia, Guerra, Pensament Etiquetes: Drets humans, Fotografia, Guerra, Infància, Siria 8 comentaris

pulitzer-ap-photo-manu-brabo_ediima20130416_0187_13

La guerra a Siria vista pel Pulitzer Manu Brabo. © AP / Manu Brabo / Web de Manu Brabo

El valor d’una fotografia és directament proporcional a l’efecte que ens provoca vísceres endins. Aquesta imatge va presidir una primera plana a la premsa internacional i ara la miro i veig un cap que penja dolorós, colpejant a martellades l’esventrada porta de la consciència. Veiem moltes fotografies com aquesta, però la presència sol ser més forta quan la víctima té la mateixa edat que el nostre fill, perquè l’egoisme és així d’irracional. Miro les mans del pare i veig les meves mans. Miro les meves mans i veig les del pare de la imatge que tremolen buides de vida. El dolor dibuixa l’horror i ens estimba l’expressió de l’esclat: uns segons determinants que trenquen el moviment i deixen que la sang perfili els contorns. Les cames primes ja no s’obriran pas cap enlloc, els braços bruts mai no tornaran a prémer amb força a ningú estimat. Ens omplim la boca de drets humans i davant nostre s’obre un cercle de guanys obscens. La guerra com a negoci s’alimenta de la sang que esbossa la maledicció d’una terra tan antiga com el fracàs de tot intent de viure en pau.

Aquest infant sostingut pel desesperat home no va tenir temps d’acomiadar-se de ningú, ni de res, però involuntàriament s’ha vist arrossegat pel protagonisme d’una explícita fotografia d’agència. La portada del diari es converteix en una muda necrològica incessant que accentua un drama no buscat. Enrere hauran quedat els somriures còmplices de noi innocent que en un altre lloc del planeta correria darrere una pilota de futbol o perseguiria en bicicleta un somni daurat. Podríem imaginar les dues imatges i pensar que un esclat té el poder de trencar per sempre la infantesa robada. Torno a mirar i veig la sang que dibuixa el drama d’un maleït joc molt real on els infants no haurien de participar.

A molta distància dels fets damunt una taula descansa una tassa, un diari i un telèfon que interromp l’escena com una intromissió sorda. Potser en ensumar el flaire del cafè la sang penetri durament cos endins. De ben segur que l’alt executiu venedor d’armes ni ha vist la fotografia perquè en aquest moment juga a pàdel tranquil·lament. Jo sí que l’observo mentre al meu voltant tot segueix igual, impertorbable, insensible. La gran diferència és que jo escric això encara que els ulls no em deixen veure més enllà de la pantalla, humitejats per la llàgrima espontània i impotent que llisca ara sobre el rostre tancat del fillet.

#diadelsdretshumans / Dia dels drets humans (ONU)

Crònica de Sheik Kondewa

Novembre 20, 2016Novembre 27, 2016J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Articles, Cultura, Literatura, Narrativa, Pensament Etiquetes: Guerres, Història, Infància, Soldats, Vida 4 comentaris

Sobre nens soldats al món: no són les seves guerres

El primer record de Sheik Kondewa era que no recordava res del seu pare —ni tampoc de la mare—. El segon record, per contra, encara era massa present per a ell: l’existència és una constant fugida al llarg d’un prim fil de seda entre la vida i la mort i pesa el que un AK 47 li pot pesar a un infant de deu anys. Un tercer record: les belles postes de sol des dels turons de la serralada dels Monts Tinga, assegut en un socó, pensament que el va acompanyar cada vespre des que va ser segrestat a Sefadu el 1995, llavors les sigles del FRU no significaven res per a ell, ara ho són tot i costa d’oblidar-les.

Sheik només era un infant més d’entre els milers d’innocents atrapats en una incomprensible guerra civil d’orígens estranys i revenges personals. Un infant obligat a caminar centenars de quilòmetres com a mercenari barat al servei d’algú i de quelcom que ell ignorava. Un infant que fins a complir els vuit anys només podia defensar-se amb una vella pistola Makarov i un matxet. Quan va ser capaç de brandir un Kalàixnikov ja hi sumava dotze morts al seu macabre compte personal. En conèixer a “Killer” i el seu sac amb la calavera de la primera víctima, que transportava com a amulet de la bona sort, Sheik no recordava una altra vida que la de nen soldat, que la d’un sanguinari irracional que no es reconeixia com a persona quan s’observava en un mirall, víctima d’una parestèsia lògica si capbussem en el seu perfil humà d’una gosadia sorgida en un inframón.

Ara, l’adolescent Sheik Kondewa intenta fugir de les estadístiques que l’inclouen entre el seixanta per cent d’analfabets homes de Sierra Leona —si hagués nascut dona, s’hi trobaria entre el setanta-nou per cent d’analfabetes—. Ara, un Sheik de rostre dur, inusualment adult per a un infant, intenta reprendre el camí de les postes de sol; cansat de guerra, anhelat de pau, busca trencar el jou que l’uneix a un passat vessat de vermell. Com l’home tranquil que substitueix la boxa per les verdes praderes d’Irlanda, Sheik vol reprendre el camí de l’adolescent pacífic que no li deixaren ser els adults, reingressant en una tensa normalitat, buscant un lloc al món on acabi la irrealitat. Però el jove Kondewa resulta massa dur per a una pel·lícula de John Ford i excessivament irreal per a un guió de Frank Nugent; el seu passat no donaria ni per una pel·lícula de denúncia: ningú no se la creuria.

Ahir em vaig assabentar que Sheik ha trobat una via per reconciliar-se amb l’avenir, de segellar les ferides sagnants de les víctimes que comparteixen amb ell un espai de futur. En veure’l per la televisió jugant futbol en un centre de rehabilitació de nens soldats, vaig creure que Sheik m’hi aclucava l’ull, va ser en l’instant quan, en marcar un gol amb les seves gastades espardenyes de tela, es fongué breument en una celebració on víctimes i botxins s’abraçaren per un instant, en un contacte d’una humanitat escarrufant. En acabar el partit, en aquell racó perdut d’una oblidada terra, el sol, aquella tarda, els va dedicar —a les víctimes-botxins i als botxins-víctimes— una prodigiosa posta amb més colors dels que mai no havien contemplat. Aquella nit Sheik Kondewa dormiria esgotat acceptant el paper d’adolescent pacífic, desitjant que el demà arribés amb el sentit de la vida que una mala tarda va perdre a Sefadu quan només tenia cinc anys.

#DiaUniversalDelNiño

Nota: Aquest és un escrit molt antic, però he preservat l’essència del que vaig publicar el seu dia llevat d’alguna correcció puntual.

Laberints darrere un Blues

Juny 3, 2016Juny 3, 2016J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Cultura, Literatura, Narrativa, Pensament, Relat Breu Etiquetes: Cafè, Literatura, Pensament, Quotidianitat, Records, Relats, Societat Deixa un comentari

Beggar, New York City. The picture is part of George Grantham Bain Collection, one of America’s earliest news picture agencies. (www.nycbw.com)

Surts. T’alces per damunt l’albada, obrint-te pas entre el fred. Els hipsters dels Badlands romanen amagats entre les pàgines d’un llibre. A la parada de l’autobús uns obrers tussen i esperen. El camí de Jesús es converteix en una desfilada de morts vivents, éssers humans expulsats de la societat, que marxen després de dormir i esmorzar en silenci al Refugi. Caminen d’esma, mirant a terra, molt a terra, amb el coll forçat, amagant-se de la llum que esquerda el cel cobert de núvols de grafit. Un rodamón negre (quina importància té això?) segueix el compàs devora el foc que crema fustes brutes dins un bidó. Canta. Blues. Solca les primeres hores dins un laberint de música. Aquí no encaixa la felicitat perquè ningú no ha llegit mai Bertrand Russell.

Estar mancat d’algunes de les coses que un desitja
és condició indispensable de la felicitat.
Bertrand Arthur William Russell

El pentagrama sempre m’ha semblat un joc laberíntic de notes musicals. Una partitura és la immensitat tancada del discurs. Algú condueix un cotxe mentre escolta una música qualsevol i el laberint alça més i més les parets de molsa i ocre. El violí sona massa fluix per fer-te volar i segueixes el ritme del poema que canta el negre del bidó ennegrit: voldries descansar. I veus uns vells que desfan una tertúlia al bar on atures a demanar un cafè amb llet i un croissant. Les tertúlies ho destrueixen gairebé tot, poden esfondrar països sencers. Fas un glop al cafè i saps que el problema no és de la tertúlia sinó dels tertulians, quan entren en escena o s’acosten als micròfons: ignorants que estan segurs de tot allò que diuen, especialment quan no en tenen ni idea del que estan parlant. L’esquena rep aquelles afirmacions en forma d’encícliques incontrovertibles i sents dolor mentre dubtes.

Gran part de les dificultats per les quals travessa el món es deuen al fet que els ignorants
estan completament segurs i els intel·ligents plens de dubtes.
Bertrand Arthur William Russell

Tornes al carrer, a la parada. Dubtes, sí. I fas voltes entre fulles caigudes en la negror de la nit. El vent alça el terra i el posa en moviment. L’absència té olor de record. La boira, per contra, no sap on va, sempre extraviada, sense sabates. Tu també voldries volar i fugir de les cosses que et proporciona la vida arran de terra, quan caus i no tens forces per aixecar-te. T’han ensenyat a abaixar el cap, a mirar a terra, molt fixament, mentre beses els peus que et torturen. Ets un obrer, tusses i t’escalfes amb el foc d’un bidó de llauna devora un rodamón negre que canta Blues, tristament però amb l’energia de l’indomable. Mires el foc i et demanes en silenci si estava en les teves mans canviar res del que t’ha tocat viure. El sols fet de pensar que tot és fruit de l’elecció d’un altre ja és una derrota. I el Blues parla d’un laberint entre camps de cotó. La parada d’autobús s’ha buidat i no hi has pujat. Demà potser és un altre dia, avui estàs aprenent aquesta cançó de terres llunyanes mentre el rodamón et recita negra la lletra i t’ensenya el seu somriure blanc.