El teu fill et mira paralitzat. L’aire fa olor de densitat infinita i el cor li batega amb un so continu. Tu t’has assegut al passadís, devora la porta d’entrada, entre ombres i respiracions intenses. Dus l’escopeta a les mans, la subjectes amb força i ancores la culata entre les sabates. La mà esquerra premsa la canya, la mà dreta té el polze a tocar del gallet. Tanques els ulls, introdueixes el canó calent amb sabor de pólvora dins la boca. Els tanques amb més força, els ulls, mentre tenses els músculs i no penses. Simultàniament es produeix un llampec i un tro, mentre se succeeixen els esdeveniments des del primer record. Et veus néixer i passes en fraccions de segon a ser testimoni de la mort de la teva dona. Davant teu, el fill, de quinze anys, paralitzat, mirant el que queda del teu cervell escampat a la paret del passadís. Quan res no importa, quan ho has destruït tot, quan s’apaga el soroll, quan s’esvaeix el crit; llavors arriba el crepuscle i el teu fill abraça la mare, morta, a qui acabes d’arrabassar l’existència. I el noi mira horroritzat els ulls pàl·lids de la dona que el va donar llum, mira sense entendre què ha passat. Només són quinze anys i ja ha viscut l’esclat d’horror més immens que se’l podria haver infligit. El món s’ha aturat, el rellotge no avança, la foscor s’ennegreix mentre espera que algú escrigui la crònica, notícia d’un dia, mentre espera que un funcionari anoti la dada a la rengla de l’estadística més abjecta que existeix, mentre el noi s’endinsa en les profunditats d’una llarga nit.

J. M. Vidal-Illanes © 2015

#violènciamasclista #NO