La recompensa pot tenir olor

Juny 22, 2015Agost 10, 2015J. M. Vidal-Illanes Articles, Literatura, Narrativa Etiquetes: Conyac, Cultura, Literatura, Llibres, Novel·la, Pensament, Quotidianitat, Records, Relats, Societat, Whisky 1 comentari

La recompensa des dels revolts

El món està ple de persones que no gaudeixen amb el que fan perquè només tenen un objectiu: la recompensa que n’obtindran; surts un matí a comprar pa i ensaïmades i te’ls trobes corrent per millorar una marca, perdre uns quilos o justificar que s’han gastat una pasta en un podòmetre, unes malles fosforescents i unes sabatilles amb llums de colors. Obliden que la recompensa és allò que fem mentre ens divertim. Per exemple, escriure. Jo només puc escriure si m’ho estic passant bé, per la qual cosa sempre que escric estic passant una bona estona. Si em dediqués a córrer, hauria de conjugar un verb irregular molt complicat, i ara fa massa calor. Per això escric amb les finestres obertes entre la façana nord i la façana sud. Escriure és una meravella sense comparança possible: el gran mestre Tom Sharpe ho tenia clar, tant que va decidir dedicar-se a la literatura humorística quan es va divorciar de la seva segona esposa, una dona francesa que només volia sexe i que no el deixava escriure.

Gaudir mentre es fa sexe no té massa mèrit, el veritable repte és gaudir mentre es construeixen maquetes de galions pirates amb escuradents plans. Aquest és el valor de les coses. Viure esperant una copa pot resultar desesperant. La copa, en el meu cas, té una doble dimensió: el combustible que fa que la diversió em vingui a visitar i el regal de saber que algú, ni que sigui una única persona, llegeix allò que he escrit mentre m’ho passava bé. Escric sempre sobri, però amb una copa al costat que em recorda que el camí és una estesa de sabors i aromes plens d’històries imaginades per altres. És terrible, però les muses acabaran amb el meu fetge. I és que, sovint, a una bona obra literària s’arriba des de l’aroma d’un Single Malt de molts anys; però tampoc no és necessari: hi ha altres rutes més complexes, com els revolts d’una carretera de muntanya que et condueix a una fantasia sexual amb aquella esquiadora que has dut davant teu mentre lliscaves sobre les traces d’unes pistes d’esquí de fons. Vint-i-set quilòmetres més tard decideixes deixar-ho estar i córrer cap a la cafeteria de l’estació a prendre un conyac.

Les errades ens permeten no perdre la fe en els éssers humans, tot i que sempre ens han volgut fer creure el contrari: no som humans perquè ens equivoquem sinó que ens equivoquem perquès som una anomalia anomenada ésser humà i seguim fent coses equivocades mentre esperem una recompensa. Quan menys t’ho esperes, la recompensa pot tenir olor de llar de foc, d’estora neta, de llibre desitjat, d’hores de feina, d’esquiadora. Només cal esperar l’instant adequat, la frescor que conserva les nostres millors idees. Ingmar Bergman va escriure un dia que «envellir és com escalar una gran muntanya: mentre es puja les forces disminueixen, però la mirada és més lliure, la vista més àmplia i serena». Efectivament, a dalt de tot descobreixes que ets vell però: quina vista! Fins i tot veus coses que fa temps que vols oblidar. El temps és com un camp de concentració que no et permet avançar. Cada edat és per riure com si fos el primer dia en aquest món. Quan busques el moment perfecte, oblides que la millor manera d’obtenir-lo és agafant un moment qualsevol i elevar-lo a la màxima expressió.

Absolutament d’acord: busquem moments perfectes, amb persones perfectes, en llocs perfectes per fugir de la nostra pròpia mediocritat. Els no mediocres saben com fer d’un moment qualsevol l’instant ideal. Escriure no pot representar un exercici de patiment, sinó que s’ha de convertir en una mena de mapa del plaer, el que s’obté quan s’escriu i el que es vol regalar al lector: la copa. No sé en què estaria pensant Schopenhauer quan va afirmar allò de què «els homes vulgars han inventat la vida de societat, perquè els és més fàcil suportar als altres que suportar-se a si mateixos», ho subscric lletra a lletra: els savis no sempre tenen raó, però s’acosten molt. Seguint els grans mestres que moriren pobres, sovint escric gratis amb l’única esperança de ser llegit per persones amb pocs recursos econòmics i molta inquietud intel·lectual. La gent vulgar només pensa a passar el temps, el que té talent… a aprofitar-ho (això no sé qui ho va escriure, però queda bé arribats a aquest punt). Aquí és on m’agradaria seure amb ells, els que tenen talent, i prendre una copa mentre m’ensenyen a trobar la forma de crear el moment ideal, la recompensa amb olor.

Sobre guions i coses absurdes

Juny 13, 2015J. M. Vidal-Illanes Cinema, Cultura, Guió, Narrativa, Sèries Etiquetes: Cafè, Creació, Guions, Quotidianitat, Sèries, Societat, Whisky Deixa un comentari

Hi ha guions de pel·lícules que sempre t’hauria agradat escriure, pel plaer de passar-ho bé, i per saber que fumen els guionistes en la vida real. També ho penses d’algunes sèries surrealistes de dibuixos animats, on les metàfores són tan desconcertants que encaixen a la perfecció amb la realitat. Imagines les sessions conjuntes de creatius guionistes engrescant-se mentre prenen cafè, whisky, o el que sigui que es prengui en aquests casos, en una escalada de despropòsits plens de cruesa i potades per davall la taula. El resultat et condueix al món (increïble) de Gumball, a Hora d’Aventures o a Històries Corrents; quan jo era petit no s’arribava mai a la frontera del deliri, tot i que als franquistes programes infantils sempre es colava (molt en diagonal) un personatge sorgit d’una obra de Buñuel, o de Berlanga, o de qualcú semblant, que de vegades travessava la porta de l’absurd i de l’ambigüitat sexual. A la realitat d’una època sempre s’arriba des de l’olor d’una magdalena o, en el meu cas, des del greix d’una ensaïmada i la televisió de fabricació casolana.

Un sopar de sushi també pot donar peu a sessions de guions per caragolar-se de riure, especialment si el vi el comences a prendre mentre elabores els rotlles d’arròs amb la fulla de nori, i no t’atures fins a arribar a aquell aiguardent nigerià de full de palma de nom impossible, però del qual vares pensar que es podia utilitzar com a combustible per míssils de llarg abast. Llavors et conten que el nigerià que havia regalat l’aiguardent a l’amfitrió mida un metre noranta-set i t’aixeca del terra mossegant-te pel cinturó dels pantalons. Una bona estona més tard, després de parlar dels efectes de la paprika en les pizzes de quatre formatges, intentes imaginar-ho, però no pots. «Dius que aquella espècie de Mr. T —de metro noranta-set— t’agafa amb les dents pel cinturó i t’aixeca un metre del terra?». La resposta és que sí. El dubte subsegüent és: en quina posició et quedes respecte del terra quan t’aixequen per la part de darrere del cinturó i on queda la resta de l’anatomia del descomunal nigerià. Per si un cas, jo ja he decidit deixar el cinturó a casa els dies que surto a sopar.

La sort és que els sopars s’acaben i pots trobar la forma d’arribar sencer a casa, tot i l’aiguardent, sense haver de posar en pràctica l’equilibri inestable de veure’t penjat de la dentadura d’un mastodont. L’endemà fa mal de cap només obrir la persiana i comprovar que defora esclata un dia radiant, com si fos l’explosió de l’estrella de la mort. No podràs agafar ni el diari i et passaràs quaranta-cinc minuts davall la dutxa. Al tercer cafè amb ibuprofè t’asseus davant l’ordinador i, utilitzant la tecla d’esborrar més del que seria habitual, t’asseus a escriure aquesta columna: «Un dia voldria ser guionista de sèries absurdes i desprendre’m dels cinturons…».

Moments breus

Mai 29, 2015J. M. Vidal-Illanes Biografia, Cinema, Cultura, Narrativa, Pensament Etiquetes: Cinema, Llibres, Pensament, Quotidianitat, Records, Relats, Societat, Vellesa 3 comentaris

Bruce Dern és Woody Grant

Hi ha moments breus com un flaix, que emeten una llum intensa i que deixen al descobert revelacions que romanien ocultes en la foscor. Només és un instant, però en ell es despulla la realitat irreversible. Com en aquelles pel·lícules de Hitchcock en què un llamp sobtat deixa entreveure el sospitós ocult darrere una cortina. L’oblit pot ser un assassí cruent, vencent la batalla de la vida, practicant l’homicidi de la presència, mirant-te els ulls mentre esbudella la capacitat de recordar qui som. Em puc imaginar Neruda escrivint allò de «És tan breu l’amor i tan llarg l’oblit», mentre mirava el calendari de la vida escampat per terra, mentre un llamp il·luminava el criminal destí.

Avui era a la biblioteca i el llampec ha entrat al meu ordinador. Avui m’ha passat quan he observat una fotografia que s’obria pas des d’una illa veïna, que m’ha enviat un germà, fill teu. He vist la nitidesa i la fragilitat del temps. L’oblit té cara, i arrugues, i el cap inclinat, i la mirada perduda. Potser aquest escrit sigui una espècie de comiat, l’adéu a una dona que desapareix, que s’esvaeix entre una boira que li creix al voltant, que ha començat a no recordar que hi fa en aquest món, a confondre els seus fills amb els pares o germans, a no trobar els noms, a somriure plàcidament mentre perd el control del vaixell de l’existència. Miro la fotografia i veig com la teva pell torna transparent, els teus moviments són lents i, a vegades, sense sentit. Mires tu, però no sé què hi veus. Inicies frases que canvies de sentit fins que oblides el que anaves a dir. Ets una dona que no torna i no podem fer res per evitar-ho.

Potser també ets una dona que se’n va, que perd el perfil i la força, que es converteix en una figura de cristall, fràgil, vulnerable. Tot ha anat massa ràpid. Desconec si entens aquestes paraules, si saps el que volen dir. Marxes i jo tinc una fotografia, una de les darreres, n’hi haurà més, algunes amb els teus néts i besnéts, amb la gent que ha omplert tants cops el menjador de casa els dies de celebracions solemnes, amb els rituals de sempre. Observo el teu rostre eixut, amb els ulls sense profunditat, i sé que comences a representar el final. És com si estigués mirant una pel·lícula, i quan intueixo que arriba el desenllaç, miro el projector amb la bobina que es va acabant, que cada cop és més fina. La que recull la cinta està plena, però ja no es pot tornar enrere, només configura l’acumulació d’imatges que col·leccionà la teva vida. I això és el que ens queda: una fotografia, un llibre, una mirada, una butaca buida, una casa plena, una platja, un cel net, un altre cel ple de núvols de tempesta, una successió d’imatges que anirem deformant amb el temps fins a recrear la realitat segons ens convingui: la constatació dels moments breus.

(Fotograma de Nebraska, de Alexander Payne i fotografia de Phedon Papamichael)

Un dia qualsevol pot no ser-ho

Mai 18, 2015Mai 29, 2015J. M. Vidal-Illanes Cultura, Literatura, Música, Narrativa, Relat Breu Etiquetes: Actualitat, Cafè, Creació, Cultura, Literatura, Llibres, Música, Pensament, Quotidianitat, Records, Relats, Societat Deixa un comentari

Res no importa si la cosa funciona. Necessites un cafè i baixes al bar. Et trobes un amic i el cafè deriva en una cervesa que al seu torn es converteix en un gintònic, quan el grup creix fins a omplir una taula de les grans, vas pel tercer. Llavors una pinzellada humida et recorre el clatell i penses en el billar que ja no hi és: anys enrere t’hauries aixecat fugint de la gernació, directe cap a uns dels tres billars francesos del fons de la sala, desapareixent en la penombra silenciosa. Avui al Velòdrom ja no pots fumar en pipa i els dies desapareixen coberts per la pols dels records.

Un dia qualsevol, pot no ser-ho. Et lleves i mires per la finestra, com sempre, i saps que tornaràs a sobreviure en un jornada grisa més. De petit t’agradava obrir les persianes i observar el cel, el moviment dels arbres, la trajectòria dels ocells. Llavors decidies quina roba triar: allò que t’aniria millor per a una aventura particular. Els dies excepcionals et posaves l’abric marró de pèl de camell, o els guants de llana de jacquard, o la bufanda de xeviot. Quan arribava la calor miraves amb desig el mes de novembre i desitjaves sortir només de nit.

El pare t’havia ensenyat a llegir els colors, les formes, la mar arrissada, els avions, l’horitzó i l’olor del vent. El vent s’explica amb aromes, no és el mateix l’aroma del sud que la frescor rocallosa del nord. Per això ensumes la finestra oberta, un matí més, mentre recordes amb desolació el dia que aquella noia que havia passat la nit amb tu, es va aixecar i amb el llum encès i les persianes tancades va córrer a examinar una aplicació al mòbil que li diria el temps que faria i quina roba posar-se. Allò va ser com entrar al teu cafè favorit i veure que les reformes del local s’havien endut els billars. Quin sentit pot tenir la vida sense billar ni persianes que obrir per mirar el cel i tota la resta?

El dia que començares a mirar el temps a les aplicacions del telèfon, es va trencar l’ànima de les jornades qualsevol. Al passadís el silenci era tallat per l’udol del bullidor mentre les finestres romanien tancades. Menjaves torrades de pa de motllo envasat i confitura de multinacional. Més tard, al bar t’esperava el cafè d’una franquícia monòtona, i en trepitjar el carrer ja no miraves el cel, només el mòbil. La vella cançó que s’escampava amb un One of these days, I’m going to cut you into little pieces sortint d’uns auriculars blancs, només et distanciava dels somnis del pare. Un dia qualsevol, podia no ser-ho, perquè, simplement, havies oblidat mirar com un infant, a olorar com un adolescent, a somiar com un jove…

Arrabassant espines

Març 17, 2015J. M. Vidal-Illanes Articles, Cultura, Literatura, Narrativa, Relat Breu Etiquetes: Articles, Creació, Cultura, Inspiració, Literatura, Llibres, Procés, Relats Deixa un comentari

Les obres literàries acaben convertides en espines. Tens una idea, desenvolupes un tema, després enumeres els conflictes secundaris, després elabores un argument, finalment arriba el desplegament de la trama. Necessites els personatges que faran funcionar la història i revises tot. En un moment donat tot comença a créixer i et documentes, revises, millores la trama i la tornes a revisar. Elabores els continguts generals dels capítols. Et documentes. Fas créixer els personatges… Mentrestant, escrius, treballes en el procés creatiu i creixes internament. L’obra es converteix en un embrió que va adoptant forma, guanya pes, comença a ser un ésser amb una aparença que ja podem reconèixer. Atures el procés i el revises. (Text complet a ECLèCTIA)