Viure perillosament… El soroll de la persiana baixant

Un dia llançares un triple, aquell que us podia donar el campionat, i el fallares. Ja no hi havia més temps per a una segona oportunitat, tot estava perdut. Anys després mires en la televisió el vídeo de la jugada, un cop i un altre, i et quedes embadalit amb la paràbola que descriu la pilota: una obra mestra, una corba perfecta, l’alçada… el descens… Fracassar dolçament és una bona manera de maximitzar el gènere literari de les excuses: el fet de quedar-te encisat per la forma, ignorant el resultat, et converteix en un estruç amb pàgines.

[…] Cauen els dies del calendari… ha arribat la tardor i ens tornem caducifolis. Pagues la psicòloga, ara que ho entens tot. Has de parlar i escriure en primera persona.

[…] Miro el cel i no plou: canvio el temps verbal.

Cau la jornada i la cançó em recorda que hauré d’esperar torn. No és el meu dia, no avui. El silenci m’ha destrossat les oïdes i he hagut de prendre un rebentat d’Amazona amb paracetamol. Visc perillosament: arribat el moment sé que he de baixar del tramvia per emprendre una ràpida cursa cap a una botella del meu whisky predilecte. Mentre ho faig, creuo els dits de la mà dreta invocant al déu de les hores que aturi el temps i eviti que la persiana de la botiga de queviures es desplegui amb un dolorós i irreversible soroll. Veig el botiguer de lluny, amb la bata blanca immaculada que mira el rellotge i comença a recollir les caixes de gènere exposat al carrer. Sé que no plou, però de sobte, d’un portal fosc em cau una pèl-roja que no puc esquivar i rodolo per terra fet un bolic indescriptible. Continua llegint →