De corbes i revolts

De vegades veiem la vida com una carretera de pel·lícula americana, recta fins a l’horitzó, amb alguns canvis de rasant que ondulen les hores. Conduïm una Harley mentre sona Riders On the Storm, The Doors deixen caure una pluja de ritme amb llampecs de guitarra mentre el sol declina darrere nostre i allarga l’ombra que projectem sobre l’asfalt. Llavors tot és perfecte, tot és lineal, tot és poètic. En aquest precís instant mirem al davant i veiem el futur a llevant.

Quan mirem les estrelles estem veient el passat. Descansem després d’una llarga jornada i ens aturem a contemplar la nostra insignificança. Creiem que estem observant objectes que envien llum en línia recta i en realitat tot es converteix, abans o més tard, en una el·lipse infinita. Per contra, a la carretera veiem una recta que sembla perfecta amb aquestes ratlles discontínues que dibuixen la velocitat, són com les perforacions del cel·luloide, pel·lícules mai no viscudes, vides d’altres.

Amb un canvi de música un turó es dibuixa al fons de la ruta. Com més avances més s’engrandeix el perfil retallat de roques vermelles i formes cilíndriques. Quan la recta acaba, comença el desassossec: primer és només una línia corba innocent seguida d’una recta tensa. Després apareix una segona volta i comença a encongir-se un escenari de revolts encadenats. Allò que semblava perfecte en una visió rectilínia adopta una nova perspectiva de la perfecció a través d’una successió de línies corbes tancades, perilloses i ascendents.

Mentre sona Careful With That Axe, Eugene, els Pink Floyd ens diuen que en la vida conduïm més temps entre revolts que per trajectes nets, planers i rectes. Als guions de suspens, el perill imminent es representa amb formes tancades, successives, en pendent… o en un gegantí parc d’atraccions. La roda és determinant. Volem redreçar la vida com qui col·loca recte un quadre que ha perdut l’horitzontalitat; en tot això domina un air de famille quan cridem, entranyes endins, que no suportem els quadres torts.

Coneixia un veí que va deixar de penjar quadres a les parets de casa perquè patia atacs d’angoixa quan els veia inclinats. Els dies que la dona de fer net llevava la pols als quadres, la casa adoptava un aspecte dantesc, un infern de marcs torts, superior a qualsevol teràpia amb una psicòloga xilena: els cinquanta euros per sessió no eren prou per superar el trauma. Així arribà un dia en què l’home va vendre els quadres i va caragolar els miralls a la paret. Probablement, quan al meu veí li arribaren les línies corbes de la vida, es va obsessionar a adreçar-les. Com que això no era possible va intentar saltar-se-les. Un dia va caure a l’abisme i es va trobar Nietzsche al fons. Aquí es va acabar tot.

Ara el pis l’ocupa un estudiant de belles arts que l’ha convertit en taller. La casa està plena d’enormes quadres que descansen en terra, mai no estan inclinats, mai no els penja. El terra està ple de rastres de pintura que dibuixen línies paral·leles sense sentit. L’estudiant no va en Harley sinó en una vespa vermella, i l’estudi de l’artista no s’assembla gaire a una carretera americana recta fins a l’infinit… La música de fons és la banda sonora d’Amelie.