Merda o combustible sòlid recuperat?

La frivolitat del llenguatge polític, la mentida i l’obscurantisme són ganivets afilats que algun dia mataran completament la confiança en la política –si no ho han fet ja–. Amagar la realitat d’un model inadequat, originat en uns interessos foscos, no ens satisfarà als que veiem la política de residus a les Illes i a Mallorca com una autèntica presa de pèl.

L’opció de la incineració com a model, que es va gestar els anys 90, ja va suposar un gran retràs en la implantació generalitzada del sistema de recollida selectiva de la brossa. L’èxit posterior de la política de reciclatge comporta ara la crisi de la incineració com a opció. Ja la Llei d’envasos i residus d’envasos de 1997 va optar per un model que marginava la reutilització i la recuperació, però a Mallorca l’escenari encara va empitjorar més i la incineració va servir per a emmascarar altres objectius que algun dia sortiran a la llum.

L’opció per la incineració va causar un fort rebuig a Mallorca, i anys després es va intentar maquillar el procés incorporant l’opció a la cogeneració d’energia elèctrica. Ara resulta que Mallorca no genera prou residu per a la coa d’incineració i ens cal importar-lo acompanyat de les externalitats negatives que això comporta, superiors a les positives.

Però això és massa complex per a tractar aquí, el que m’ha motivat a escriure aquestes lletres d’urgència és la sensació de que tot és una total i absoluta presa de pèl emparada en un acord viciat de nul·litat (o com a poc anul·lable i que caldrà convalidar) i envoltat de trampes. Les fotografies i la propaganda del l’aparell públic i de partit, ens va mostrar el que s’anava a cremar a Son Reus i es van omplir la boca parlant de Combustible sòlid recuperat (CSR), unes briquetes i perles inertitzades, tractades i preparades per a ser incinerades sense repercussions ambientals. Però el que ha arribat a Mallorca és fems que fa pudor a corrupció en tots els sentits, ni rastre del CSR que ens van vendre. Esperam dimissions, però –me tem– morirem esperant-les.

J. M. Vidal-Illanes

Image

Foto extreta de la Web: Diari de Balears

http://dbalears.cat/actualitat/balears/els-fems-sabadell-son-son-reus.html

Portes

Sempre et sents traït i mai saps quan estan tancades, i encara menys quan hi estan obertes. Podries pensar una estratègia, però en comptes d’això t’impulses amb força i dónes un salt per fugir de la pluja que inunda el paviment, i et mulles amb l’aigua que et colpeja el cap. La fusta també ha s’ha girat d’esquena a la seva història i t’ofereix una imatge equivocada que et farà confondre. Intentaràs entrar per trobar aixopluc i et respondrà que només ets una circumstància temporal. No et pots quedar, no hi ha lloc per a tu en aquest costat i per això hauràs de romandre a cel obert esperant que s’aturi de caure aquest xàfec de desconcert amb el que has ensopegat. Coneixes massa bé la resposta a una pegunta que ja no vols formular, el temps sempre et dona la raó: t’has equivocat un pic més. No entres en els seus plans i així, ara, simplement, mires les ratlles del cel que descriuen trajectòries de destinacions mai visitades, pensant que en algun lloc hauria d’existir una porta oberta que expressi frases amables i et convidi a passar amb el braç estirat.

Al fons sona la veu d’una trompeta silenciada mentre segueixes xop de tristor. Les portes que coneixes són de fusta vella i no et volen. Ara mires el terra on una bassa negra et cobreix les sabates, i sents fred, no als peus sinó al fetge, mentre sents el ridícul que et recorre les venes i enrogeixes d’una barreja de ràbia i desencís. Les portes han estat sempre l’enemic a batre i no encertes a endevinar qui les tanca. Mai no entendràs que ets tu qui té la clau del pany, però no en saps més, o potser t’agrada trobar-te-les tancades per a poder seguir la queixa de la frustració i viure còmode en el fracàs donant la culpa de tot al destí, que és quelcom que mai no has vist però que et resulta d’una gran utilitat per a seguir caminant sense caviar res. A sol post sents la tranquil·litat de que la covardia que hi dus com abric t’ha tornat a salvar la vida; no fer res per evitar-ho també és una opció, mentre et quedes meravellat davant la darrera porta que s’acaba de tancar i sents el fred de la nit en què t’has instal·lat.

J. M. Vidal-Illanes

IMG_0634