COMENÇAR A OBLIDAR
El rellotge parla de silencis,
i la pols que em cobreix
dulcifica el contacte fred amb la realitat
mentre el paper esquinçat esborra el dibuix
de la sang que vessares per mi.
Estic equivocada
mai no sabré volar,
perquè les ales te les emportares tu
el dia que volgueres fugir
part damunt la reixa de filferro espinós.
Ni el port que em dóna empara,
ni els somnis que volen entre les plomes
d’aquella gavina grisa,
serviran per arrencar-me del terra
on em mata el fred del glaç.
Tu em robares les carícies
que durant anys havia preparat
com a subtils regals vellutats,
esperant un instant d’ambre il·luminat
que recorregués el teu desig.
Ara pico la paret, sense mirar enrere.
El carrer és hostil perquè conté el teu fantasma.
Cap embornal rovellat podrà engolir l’oblit,
però les esquerdes entre llivanyes
deixaran traspassar l’absència.
El dany de l’agulla,
la recta de l’horitzó.
La sang vessada era meva
i les ferides seguiran obertes
fins que llegeixi que en algun lloc
has caigut baix el cop de la mort marró.
Tu que has viscut massa ràpid per privar-te de res,
al final la reixa serà massa elevada,
i ni les ales de pols d’heroïna
et permetran aixecar el vol.
Només mossegar la corda que et prem el braç.
El rellotge i el silenci
desplegaran un camí de fulls en blanc,
com la neu que es desfà entre els meus llavis,
com els records que juguen furtius
entre els llençols on tot començà.
aïllat [...a recer de l'abisme] 