Oblit (…i la força de la memòria col·lectiva)

Moltes coses, massa, cauen en un oblit injust; llavors és quan apel·lem a la memòria, al conscient col·lectiu, a la força dels records comuns, a la feina tribal d’aixecar les estores o d’obrir de bat a bat les finestres. Però l’oblit és una malaltia social persistent, perseguim el bàlsam d’una amnèsia voluntària com a metodologia per a no fer-nos mal. Mirem cap a un altre costat i saludem al cantó oposat: allò que no es veu no fa nosa. Però l’excusa de no saber, de no recordar, de contradir-se, d’inventar el passat, de reconstruir el futur que encara no hem viscut, i de deformar el present, no millora la situació personal davant la imparable energia de la realitat. T’he sentit dir que la realitat no és un estat absolut, només és una visió consolidada de com percebem allò que vivim o veiem. Les realitats s’obren pas a la mateixa velocitat que les impostures, i així podem viure una vida inventada, plena de falsedats que adornen les mancances dels buits que no omplen els anhels.

Escudar-se en les evasives, tampoc no dóna el resultat esperat a llarg termini, però poden salvar-te la pell si les utilitzes de la forma adient, amb els aliats adequats. No puc suportar les persones que s’escuden en la ignorància per eludir responsabilitats, no puc deixar passar les actituds d’aquells que esquitxen tot allò que els rodeja amb la intenció d’aixecar una boira còmplice que esvaeixi qualsevol tipus d’implicació en la participació d’uns fets. ¡Covards! Si heu estat responsables cal que aixequeu la veu i us mostreu públicament com el que sou: uns estafadors; només així podrem com a mínim valorar la valentia que us farà humans. Persistir en la mentida us convertirà en pedra, perdreu la condició de persones per transformar-vos en una excreció de magma que solidificarà en contacte amb la temperatura de les realitats que podem percebre col·lectivament. Sé que és més fàcil enganyar a un grup de persones rendides a la credulitat que a un individu reflexiu i escèptic, però allò que persegueixen els covards i els manipuladors és el número en front a la qualitat. Quantes més vegades soni una afirmació com a veraç més capaç d’enganyar resulta, però no es pot descuidar un fet: a ningú no li agrada sentir-se enganyat, quan es descobreix l’estafa la reacció contraria acostuma a ser visceral i venjativa.

L’oblit no et farà fort, només et regalarà uns minuts de descompte, perquè el pas del temps acabarà per desenterrar les foses comunes de les realitats amagades durant anys. No importa que aconsegueixis esbucar un baluard, sempre quedaran milers de persones disposades a defensar la memòria, a exposar-te en públic i mostrar-te nu i sense defenses. Per gros que sigui l’enemic, la memòria queda emmagatzemada i la força de la col·lectivitat unida a la intel·ligència és impossible de vèncer a llarg termini.

© 2012 J. M. Vidal-Illanes

La força de la memòria: http://socialhistory.org/en

La força del grup: http://www.youtube.com/watch?v=gBnvGS4u3F0&feature=related (Amb una mica d’humor…)

Crònica d’un 23 de febrer: “mai més”… (1981-2012) #primaveravalenciana

Caminaves de tornada a casa. Tot semblava normal i gris. Les olors de sempre que esmorteïen el rastre dels tarongers. Els llums del carrer prenent intensitat mentre el cel s’apagava. L’aire fred a la cara. Caminaves distret, com de costum, pensant en els problemes per arribar a final de mes. Només era 23 de febrer i el rebost, com la cartera, el tenies gairebé buit.

Anaves capcot per la penombra de l’avinguda, sense prestar atenció al teu voltant, quan de sobte un soroll que et semblà familiar et tornà a la realitat del carrer. Cercares l’excavadora amb la seva eruga rodant i no la trobares, tanmateix no era hora de feinejar. En comptes d’això un monstre panxut, verd fosc i terrorífic, avançava pesat pel bulevard obrint pas a una desfilada d’artefactes mortífers. Uns cuirassats, uns tancs, amb els canons i les torretes armades, enfilant una destinació canviant, se desplaçaven prenent part de quelcom que ignoraves encara. Esguardares a fons i no veires cap equip de filmació, consultares el rellotge i pensares que eres al 1981.

T’aturares en un bar amb la persiana a mig baixar, alguna cosa no marxava i era evident que no s’estava filmant cap pel·lícula bèl·lica. No entengueres perquè s’havia avançat l’hora de tancament. Pensaves que alguna cosa t’havies perdut en sortir de la feina a caminar per enterrar fantasmes; i els fantasmes varen prendre forma metàl·lica. El bar estava en silenci i mirares a dins. Saludares el propietari que et respongué amb el rostre desencaixat. Un barri obrer, les afores de València, un dia 23. Mirares la televisió encesa, muda, o millor, amb una excepcional música militar que et va fer emmudir a l’instant. En aquell moment t’assabentaren que la Guardia civil s’havia fet amb el Congrés i mantenien com hostatges tots els diputats. El teu carnet del PCE i el del sindicat es remogueren tremolosos dins la cartera. Dubtares si tornar a casa, si refugiar-te en algun lloc, no tenies prevista aquesta possibilitat, la descartares quan abandonares la clandestinitat de vell lluitador antifranquista, cansat de canviar de llit quan la brigada social et trepitjava el clatell.

Els llocs claus presos pels militars, per ara el cop d’Estat semblava endegat en un camí sense retorn. Les vísceres et cremaren l’existència en veure un Jeep de la Policia Militar aturar-se davant la porta del bar. Per sort, el vehicle arrancà uns segons desprès camí de la deserció. En arribar altres habituals del local, tots treballadors de fatigós passat, començàreu a planejar com fer front a l’assonada. Féreu nit seca, atrinxerats al bar. Al matí us dirigíreu al lloc de feina per organitzar la revolta, però l’empresa estava tancada. Acabares per tornar a casa i aferrar l’oïda a la ràdio, temorós dels esdeveniments mentre el teu fill reclamava armes a l’assemblea de la facultat d’història, desafiant l’estat d’excepció.

Recordes com poc a poc les notícies començaren a ser més tranquil·litzadores. El cop d’Estat s’anava consumint com una espelma prima i sense ble. Tanta sort que això només és Espanya, país de quixots. Tot havia quedat en no res, en una mascarada ridícula però incerta; el pas del temps deixaria molts interrogants, molts punts foscos sense resoldre, implicacions amagades entre la veritat de la història que escriuen persones amb els defectes lògics de les veritats canviants. De fet encara avui resten moltes preguntes sense respondre i poques ganes de resoldre-les en veu alta.

Ara ho recordes, jubilat, mentre llegeixes preocupat notícies sobre violència policial que et recordaren els cops de culata rebuts en més d’una ocasió. El teu net guarda el secret d’un hematoma a l’esquena i d’altres tres a les cames. Amb un calfred incontrolable i la memòria dels aldarulls d’aquests darrers dies de violència d’Estat, el 23 de febrer ha tornat a la memòria com feia temps que no passava. Avui, penses en el dolor de ser honest i lluitar per la igualtat, els ideals i la justícia en un mon de taurons insaciables. Avui romans amb l’honor d’haver estat fidel a uns principis i amb la tristor d’haver fracassat en l’intent de deixar un món millor als teus descendents. Avui, has pres el sol d’hivern, esperant la primavera, assegut en un banc de l’avinguda on l’espectre dels ignominiosos tancs d’aquell infortuni desfilen invisibles i en silenci cada 23 de febrer.

© 2010-2012  J. M. Vidal-Illanes

Crònica d’una estudiant i una mirada al futur

Brandies un llibre amb els ulls ben oberts i creixies en principis i en ideals. Mirares per primer cop un noi que et feia estremir quan ell et tornava l’esguard; i la poesia et regalà explicacions insospitades durant llargues hores de solitud i timidesa. Eres molt jove i per això no pensaves en un futur llunyà, només en el demà o el demà passat. Però l’avui t’obligava a rossegar una sèrie de llosses que no havies triat i que et despertaven disconformitat. Alguna cosa no encaixava, algunes peces del complex puzle de la vida que et tocava lidiar no falcaven i moltes d’altres les voldries canviar. ¿Això era tot? ¿Viure al capdavall d’una pinya esclafada pel pes d’enemics invisibles?

Amb els teus col·legues començares a parlar, a discutir, a entendre els mecanismes, a sentir-te viva. I seguires creixent, alimentada per l’entusiasme d’un corriol de solucions que havien de conduir a millorar les coses. El passat ocultava davall les estores una muntanya de fracassos que havien deformat l’orografia de la història recent, i tu i molts d’altres no us conformàveu. Ni tan sols la indignació suposava un estímul prou encoratjador: calia donar una volta més a tot, fugir de la resignació que succeïa a la sensació de derrota, a la percepció de que res no anava a canviar; a mirar més enllà que els vostres vells a qui atribuíeu part de responsabilitat sobre l’estat de la qüestió.

I escoltaves Troy Von Balthazar, i llegies L’art d’estimar d’Erich Fromm. Eres una mica diferent tot i que t’esforçaves en ser “normal” i a evitar veure’t marginada. Malgrat el moment que vivies a casa, al teu voltant, et semblava que hi havia motius per saltar, per combatre el fred social amb imaginació.

Un dia el fred va entrar en les vostres vides a través d’unes aules abandonades per la degradació del sistema. Estudiaves i ho volies fer bé, però a algú li era completament indiferent la situació de l’educació que t’havia tocat viure, de la qualitat d’allò que rebíeu a l’institut. El voluntarisme d’uns professionals marginats no podien amb un enemic en forma de retallades econòmiques, d’acomiadaments, de pressió i d’amenaces. Un dia us embolicàreu en flassades i l’estúpid de torn digué que donàveu una mala imatge, però no va donar cap solució; res més lluny de la realitat: l’estupidesa es va aliar amb la tossudesa i no va quedar cap més solució que sortir al carrer a mostrar alguna cosa més que mantes per combatre el fred. Mentre tant banquers rescatats s’escalfaven amb bitllets tacats per desnonaments de vides indefenses.

I sortíreu al carrer, i al carrer us esperava una sorpresa: la provocació, la intimidació, la guerra de nervis, la violència en forma de mirades i d’amenaces que després va prendre cos amb empentes, guitzes i força bruta aplicada indiscriminadament contra menors indefensos i alguns majors que us donaven suport. I a mi tot això em recordà una època que pensava superada i no sabia si mirar cal el passat o cap el futur. Mirés on mirés només veia un horitzó enfosquit amb núvols de tempesta. No sé que veus tu, ho ignoro, però desitjo que l’horitzó que albires sigui més bell i clar que el que puc llegir jo.

Creixeràs i la força de la teva preparació et permetrà avançar cap els teus ideals, però mai no oblidaràs les puntades de peu que reberes indefensa al terra, cobrint el cap intentant evitar que te’l destrossessin unes botes reforçades. Segurament el futur que viuràs no serà exactament com l’esperaves, però això és el que ens ha passat a molts dels que us hem precedit; els més afortunats hem aconseguit perfilar els somnis i quedar-nos amb el millor d’una vida plena d’objectius abandonats a la vorera d’un desert que hem travessat amb molt d’esforç. La vida és una lluita contínua i unes guitzes més o menys no ens han de fer abandonar-la.

Avui el cel es pintava clar i el fred ha donat una treva. Al carrer no hi havia massa optimisme, però el carnaval s’ha vestit de crisi total i s’ha rigut una estona de tot. Demà espera altra cop el carrer, és de les poques coses que ens queda: no perdre de vista qui som nosaltres i qui són els altres. Sé que et recuperes de les ferides, les físiques i les morals: caldrà perseverar i recuperar forces, i a mi només em queda desitjar-te molta sort, noia, on sigui que et dugui aquesta llevantada que ara t’agita els cabells mentre penses, amb un llibre a la ma, que no s’ha de donar res per perdut i que la vostra generació millorarà l’herència rebuda.

© 2012  J. M. Vidal-Illanes

Sheik Kondewa: el nin soldat

El primer record de Sheik Kondewa era que no recordava res del seu pare –ni de la mare–. El segon record encara era present per a ell: l’existència és una constant fugida al llarg d’un prim fil de seda entre la vida i la mort i pesa el que un AK 47 li pot pesar a un infant de deu anys. Un tercer record: les belles postes de sol des dels turons de la serralada dels Monts Tinga, assegut en un socó; petit tresor que el va acompanyar cada vespre des que va ser segrestat a Sefadu el 1995, llavors les sigles del FRU no significaven res per a ell, ara ho són tot i costa d’oblidar-les.

Sheik només era un infant més d’entre els milers d’innocents atrapats en una incomprensible guerra civil d’orígens estranys i revenges personals. Un infant obligat a caminar centenars de quilòmetres com a mercenari barat al servei de quelcom que ell ignorava. Un infant que fins a complir els vuit anys només podia defensar-se amb una vella pistola Makarov i un matxet. Quan va ser capaç de brandir un Kalashnikov ja hi sumava dotze morts al seu macabre compte personal. En conèixer a “Killer” i el seu sac amb la calavera de la primera víctima, que transportava com a amulet de la bona sort, Sheik no recordava una altra vida que la de nen soldat, que la d’un sanguinari irracional que no es reconeixia com a persona quan s’observava en un mirall, víctima d’una parestèsia lògica si capbussem en el seu perfil humà d’imposada gosadia.

Ara, l’adolescent Sheik Kondewa intenta fugir de les estadístiques que l’inclouen entre el seixanta per cent d’analfabets homes de Sierra Leona –si hagués nascut dona s’hi trobaria entre el setanta-nou per cent d’analfabetes–. Ara, un Sheik de rostre dur, gens usual i massa adult per a un infant, intenta reprendre el camí de les postes de sol; cansat de guerra, ansiejat de pau, busca trencar el jou que l’uneix a un passat vessat de vermell. Com l’home tranquil que substitueix la boxa pels verds prats d’Irlanda, Sheik vol ser l’adolescent pacífic que no li deixaren els adults, reingressant en una tensa normalitat, buscant un lloc en el que li queda de món, on acaba la irrealitat. Però el jove Kondewa resulta massa dur per a una pel·lícula de John Ford i excessivament irreal per a un guió de Frank Nugent; el seu passat no donaria ni per una pel·lícula de denúncia: ningú no se la creuria.

Ahir em vaig assabentar que Sheik ha trobat una via per reconciliar-se amb l’avenir, de segellar les ferides sagnants de les víctimes que comparteixen amb ell un espai de futur. En veure’l per la televisió jugant futbol en un centre de rehabilitació de nens soldats, vaig creure que Sheik m’aclucava l’ull, va ser en l’instant quan, en marcar un gol amb les seves gastades espardenyes de tela, es fongué breument en una celebració on víctimes i botxins s’abraçaren per un instant, en un contacte d’una humanitat escarrufant. En acabar el partit, en aquell racó perdut d’una oblidada terra, el sol, aquella tarda, els va dedicar –a les víctimes-botxins i als botxins-víctimes– una superba posta amb més colors dels que mai ningú hauria pogut imaginar. Aquella nit Sheik Kondewa dormiria esgotat acceptant el paper d’adolescent pacífic, desitjant que el demà arribés amb el sentit de la vida que una mala tarda va perdre a Sefadu quan només tenia cinc anys.

©  2008-2012 J. M. Vidal-Illanes

12 de febrer de 2012. Dia Internacional contra l’ús de nins i nines soldat

Enllaç a Amnistia Internacional: Día Internacional contra el uso de los Niños y Niñas Soldados