Ballant amb orelles (perseguint uns ulls)

febrer 1, 2014Juny 24, 2014J. M. Vidal-Illanes Biografia, Cultura, Literatura, Música, Narrativa Etiquetes: Arles, Cinema, Infantesa, Museus, Orelles, Pintura, Records, Van Gogh, Viatges Deixa un comentari

Hi ha orelles famoses i els motius poden ser molt diversos. Una tarda plujosa et pot conduir al record d’un humit cinema d’infantesa d’ambient carregat, on projectaven Dumbo: un fenomen que despertava compassió fins que descobries que el defecte es convertia en un potencial per desferrar-se del terra i travessar el cel buscant la mare. És cert, sembla que hi ha coses que no s’obliden mai, com la humitat del cinema d’infantesa els dies de pluja; però he de confessar que no recordo massa bé el moment en què vaig conèixer a ma mare, i a més a més, jo no volava malgrat les dimensions de les meves orelles.

A les orelles portentoses també pots arribar des d’un programa de televisió en blanc i negre, com els colors de la infantesa. Un cop vaig veure un concurs on un participant movia les orelles com si fossin titelles controlades amb fils invisibles, els aplaudiments del públic em van deixar tan atònit com les rialles que els acompanyaven. Dumbo també era un animal de circ, com sa mare. Al cinema d’infantesa no et podies treure l’abric i acabaves amb els peus congelats: a casa només ens podíem permetre entrades de galliner. Continua llegint →

Perdut en el temps

Agost 5, 2013Agost 5, 2013J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Cultura, Literatura, Narrativa Etiquetes: Història, Literatura, Records, Relats Deixa un comentari

T’aixeques amb esforç i no recordes què has vingut a fer a aquest racó polsós de món. Fas olor de whisky i pólvora i avui és massa tard. Al carrer la llum del sol esclata en mil bocins, com a llamps que trenquen les vidrieres d’esveltes catedrals gòtiques. Et trobes recolzat en la barra d’un antre portuari, a milers de quilòmetres de casa teva. El nou món deixa en evidència la decrepitud grisa de les llambordes de Calais.

No saps quin any és, per tant encara importa menys el dia i l’hora. Segueixes pensant, intentes que la lògica es presenti davant teu amb una mena de mapa del tresor que t’indiqui les coordenades de la teva sobrietat. Has begut massa i tot just comencen a aparèixer records esvaïts i fragmentats. El cap et fa molt de mal. Veus que tens sang als pantalons.

Sents com algú comenta a l’amo del bar que la policia ha mort Garnier el “apache”. De sobte una mena de clatellada fa que inclinis el cap i intentes recuperar l’equilibri. Garnier era la persona amb qui havies d’establir contacte, no ho tens clar, però calcules que això s’havia de produir demà migdia. Enormes canvis que fan que la direcció dels esdeveniments canviï com ho fa el vent de la tarda allunyant-te del port.

Ara no saps massa bé quin és el sentit de tot per a tu en terra estranya i demanes un altre whisky. Observes el teu rostre al mirall de l’aparador com si fos d’una persona que mai haguessis vist abans, un vell de barba blanca i ulls desgastats. Et passes la mà dreta pels llargs cabells despentinats i palpes la butxaca interior de la jaqueta buscant diners per pagar. Treus un bitllet i una peça desgastada de paper que mires sense saber d’on ha sortit, i veus algú molt jove que recordes vagament.

Avia. Boira.

Abril 7, 2013Abril 7, 2013J. M. Vidal-Illanes Literatura, Narrativa Etiquetes: Records, Relats, Vellesa Deixa un comentari

En ocasions no saps què estàs cercant, i malgrat tot ho trobes. Llavors davant teu s’aixeca el dubte, com un edifici abandonat amb els vidres de les finestres trencats, que espera mut un enterrament amb explosius. L’edifici cau, però el dubte roman com un espectre burleta. Tu mires més enllà, amb ulls cansats, part darrera l’horitzó, on saps que no hi ha res, tampoc la resposta que estàs esperant. Llavors tornes a buscar. Tot seria més fàcil si poguessis recordar, tenir la certesa de que a la fi tens un motiu per convèncer el bosc d’interrogants que et deixi passar a l’altra costat. Penses que quan els niguls grisos, quasi negres, s’escampin deixant dibuixat un cel de plexiglàs, la llum del sol et cegarà i seguiràs sense definir els contorns de la qüestió que et tenalla els pulmons, que dificulta la respiració i la converteix en una crepitació angoixosa.

Sents el teu cos com avança en caiguda lliure, si és que caure és una forma d’avançar. Tanques els ulls i tornes a oblidar. La memòria ha alterat l’ordre de prioritats i desenterra la casa de l’estació, on vivies quan eres molt petita, i de sobte sents que el teu enorme pastor alemany, que fa més de seixanta anys que és mort, salta alegre al teu costat, però és el meu Cocker qui et fa reverències. El port és un riu crescut i demanes pel pont vell. Tampoc nosaltres tenim respostes perquè som incapaços d’interpretar l’alteració del teu ésser, que torna a la infantesa dins d’un cos d’anciana bondadosa que ha oblidat allò que estava buscant i que s’acomiada educadament del presentador del noticiari de la televisió i el convida a tornar en un altre ocasió.

Avui has emmudit, no tens un bon dia. Mires per la finestra, però dóna la sensació de que no estàs veient res, només mires. Agafo la guitarra i et toco unes peces clàssiques. No et gires, ni tan sols sé si ho estàs sentint, només la finestra o el que estigui més enllà captiva la teva atenció absent. La bromassa ocupa tots els recons de l’habitació i ens separa, engolint les notes que surten queixoses de l’instrument. Llavors m’aixeco en silenci i vaig cap a la porta on espero uns minuts dret, amb la ma darrera de coll i el colze aixecat i estalonat contra el marc. Segueixes mirant i em demano que veuen els teus ulls que no saps interpretar. No trobes respostes, ni jo tampoc. Demà hi tornaré i em confondràs amb el teu germà petit i em canviaràs el nom i jo et demanaré a què vols jugar, esvaint la boira temporal durant unes hores mentre ens trobem a cada pas coses que no estem cercant.

J. M. Vidal-Illanes

Quan el foc t’arrenca l’ànima

Setembre 14, 2012Setembre 14, 2012J. M. Vidal-Illanes Actualitat Etiquetes: Articles, Quotidianitat, Records Deixa un comentari

En els orígens de la humanitat el foc va suposar un fonament essencial per a l’evolució i el desenvolupament de l’espècie. El foc ha fascinat l’home durant mil·lennis i en moltes civilitzacions va adquirir la qualitat suprema d’allò que és sagrat. El control del foc era poder.

Però el foc també assoleix un caràcter fosc i maligne com a element de destrucció, de devastació, amb el poder d’esborrar els paisatges fixats a la memòria des que hom té ús de raó, amb el poder de desdibuixar una terra estimada, de generar la desolació i provocar un profund sentiment de tristor.

Aquest estiu hem vist cremar les nostres terres estimades, al País Valencià, al nord de Catalunya i a les Illes Balears amb especial virulència. També, i malauradament, hem vist com cremaven altres paisatges de gran valor a d’altres indrets de la península. En tot moment les escenes de la destrucció, el color de les cendres, les notícies de víctimes mortals, m’han provocat un enorme neguit, un profund dolor i un sentiment de solidaritat en vers les persones més properes a la transformació radical del seu paisatge i modus de vida.

Per açò aquests dies, quan veig les imatges de les àrees devastades pel foc a Menorca –l’illa que em va veure néixer un dia molt llunyà–, la tristor expulsa un tel de llàgrimes que esborronen la meva mirada. Menorca és el meu paisatge permanent, les meves arrels més profundes, la terra on vaig veure la llum per primer cop. Des dels 9 anys vaig començar a trepitjar els camins de l’illa, en una època on no hi havia barreres tancades, on els pagesos et donaven conversa i en ocasions en convidaven a berenar, on el paisatge rural estava més viu que mai però podies recórrer quilometres sense trobar ningú. Vaig aprendre el sentit de la llibertat mentre recorria a peu l’illa amb el grup excursionista del col·legi.

L’illa s’ha transformat molt els darrers cinquanta anys i ho ha fet amb ritmes desiguals i no sempre en positiu. El poder destructiu del foc és capaç de transformar amb molta rapidesa espais cent vegades trepitjats, gaudits, on arrelen records de somnis impossibles, d’albades que obrien pas a la realitat d’un al·lot que creixia, al regust amarg de les primeres frustracions i la dolçor de les primeres il·lusions fetes realitat. I allà romanen intactes les experiències sentides, abraçades als perfils d’escenaris perennes.

L’impacte dels incendis viscuts dècades enrere al Toro, a sa Roca i a Macarella, segueix intacte en el rebost dels records. Cada foc és una ferida en la terra i un solc en els vincles amb un paisatge memorat. Aquests dies un malson s’ha acarnissat amb Menorca. Probablement sigui l’obra intencionada d’una persona malalta o sense escrúpols; tan fa el motiu que du a qualcú a atemptar amb foc l’obra constant i laboriosa de la Natura, és un desastre que provoca gran desolació en poques hores i precisa de dècades per a recuperar-se. Crec que la visió d’un paisatge devastat pel foc no deixa indiferent a ningú.

Avui, amb la distància obligada per la meva residència actual a Mallorca, necessitava estendre un canal de connexió amb les arrels que se’m cremen a la meva terra. Em costa molt mirar les fotografies que testimonien la destrucció de pinars i garrigues, en especial les que acullen records i secrets de vivències úniques, les que em van fer apreciar i admirar la Natura com una germana gran que mereixia el major dels respectes i estimació. Conèixer és estimar i quan estimes una terra et dol cos endins amb la mateixa intensitat del foc que l’està destruint. La insensibilitat d’algunes persones davant la lenta destrucció dels nostres paisatges, les deixarem per a una altra ocasió. Avui el meu compungiment té el color gris i dens de les cendres amb sabor a Menorca.

Els incendis al Diario Menorca:

http://www.menorca.info/menorca/462470/fuerte/viento/extiende/incendio/parc/hacia/llevant

http://www.menorca.info/462330

http://www.menorca.info/462366

http://www.menorca.info/462475

Can Miquel de sa Pelleteria

Juny 30, 2012Juny 30, 2012J. M. Vidal-Illanes Actualitat Etiquetes: Avui, Pensament, Records Deixa un comentari

Fa unes setmanes caminàvem el meu fill de quatre anys i jo pel barri antic de Palma, veníem de Cort i anàvem a agafar l’autobús a la Porta del Camp. Era d’horabaixa i el sol no esclatava pels estrets carrers de sa Calatrava i Monti-Sion que havíem triat com a ruta entretinguda; sempre ho fem, avancem lentament examinant tots els detalls que ens regala el camí, com un joc de descoberta. De sobte el nin em va mirar i va exclamar: «Tenc gana». Era tard i ben aviat soparíem, però quan “ell” té gana vol dir que una mena de cuc gegant se li està menjant el budell i li fa “mal”. Vaig somriure: «Ara et duré a aquell forn tan especial que t’agrada, ens hem de desviar una mica però hi serem tot d’una».

Anàvem per Sant Alonso, vàrem recular i girar per l’estret carrer del Vent i després Monti-Sion fins que arribarem a Pelleteria. “Can Miquel”, en lletres vermelles i un rètol per a la història, ens esperava. Quan vàrem entrar només quedava un cremadillo tot el gènere s’havia acabat, l’hora no perdonava. El vaig demanar després de repassar amb el nin les peces de museu que conté l’establiment. Les botelles de refrescs antigues engegaren la màquina de fer preguntes que hi du a dins el meu fill. Quan em demanà per altres artefactes que hi havia a la vella vitrina, no vaig saber respondre a alguns dels seus interrogants.

A la part de baix en Miquel enfornava i li vaig demanar per la pasta després de dir-li que el nin «tenia un forat a la panxa». Ell ho havia estat observant tot i sense pensar-ho va venir i va donar el cremadillo al petit desitjant-li que li agradés. No el va voler cobrar: «T’ho regal», digué. Jo vaig insistir en pagar-li i ell dolçament li va dir al petit que era un regal i que ho feia «perquè volia».

Entrar en un forn amb orígens a l’any 1565 és emocionant, tot i que pel que em va dir en Miquel un dia, l’actual configuració de l’establiment és de començament del segle XX. «La major part del mobiliari té cinquanta anys i poques coses han canviat des de llavors». Can Miquel no és (o era) un establiment on entraves atrafegat i sorties sense més. Era una crònica del passat i del present, i en certa manera, també ho és del futur. Un lloc on les sumes es feien a ma i a sobre el primer paper que es trobava al taulell desapareix baix la substitució transitòria de franquícies i cadenes mancades de personalitat. Can Miquel estava impregnat de la filosofia de viure del seu propietari, la major part dels nous establiments efímers, simplement, no tenen filosofia.

Fa uns anys vaig anar un dia al forn de sa Calatrava i no el vaig trobar. Jo som una mica despistat i vaig pensar que m’havia equivocat de carrer, però el fet és que no hi era: havia tancat. La darrera ensaïmada l’havia encomanat només unes setmanes abans de desaparèixer l’establiment. Ara amb Can Miquel m’ha passat una cosa semblant, i aquest matí m’he despert amb la notícia que avui tancava per sempre. Poc després vaig recordar que fa uns dos o tres anys en Miquel em va dir que en jubilar-se tancaria el forn ja que els seus fills tenien carrera i no se’n farien càrrec. El més curiós és que em va semblar que en les seves paraules no hi havia tristor, només el missatge de que tancaria una etapa i encetaria una de nova. Però jo som molt sensible a la desaparició dels referents, he viscut molts anys com un nòmada des que vaig deixar el meu Maó natal. Ara fa dotze anys que visc a Palma i Can Miquel era un d’aquets referents on ancorava les meves inseguretats de desarrelat.

Moltes festes familiars han estat perfumades per l’aroma de la coca de verdura de Can Miquel, o celebrades amb les seves ensaïmades. Avui a les sis de l’horabaixa qui vulgui anirà a acomiadar-se del forn i den Miquel –en Miquel del Forn de sa Pelleteria–, però no estic segur de voler viure una desaparició més, no ho duc bé: tots els forns de la meva infantesa maonesa han desaparegut, no en queda cap. Era molt petit i anava a cercar l’embalum de la bossa de tela que el dia anterior havíem deixat penjada de la finestra amb la comanda apuntada en un petit bocí de paper –a casa érem set–; era el forn de can Nito, davant la Salle vella de Maó. Em passava tota l’estona veient com el forner obria la feixuga porta de ferro fus i ficava i treia del forn les seves obres amb les pales que tenia perfectament ordenades en unes barres d’ullastre que penjaven del sostre. La dóna den Nito treballava la massa en les pasteres i col·locava el que feia a sobre les posts d’estovar. Can Miquel era la continuació umbilical de can Nito i ara aquests referents només romandran en una fotografia, que no és poc, i dibuixaran una osca més en el quadern de la vida.

Quan tens una edat els dies esdevenen un joc de substitució, per més que vulguis mirar sempre amb optimisme i cap endavant, hi ha llocs als quals mai no podràs tornar sinó amb forma de records i els records es difuminen amb els temps fins que la memòria comença a flaquejar. Potser per això he escrit en aquest quadern una pista per a la memòria perduda de la història dels recons vitals, d’aquí uns anys ens pot ser útil.

Palma, 30 de juny de 2012