Records

Obsessions literàries

J. M. Vidal-Illanes Cultura, Literatura, Música, Narrativa Etiquetes: , , , , , , , , , , , , Deixa un comentari

Calle_nevada_by_ncr

Hi ha dies normals en què et lleves i tot està nevat. Quan això passa la normalitat es confon amb el fum de la primera cigarreta i això evoca records literaris. Mires per la finestra i penses que t’agraden els llibres on neva, de fet tens un projecte de novel·la que es titula «Neu dins el llibre», però només hi conté pàgines fredes, de vegades humides. Si fossis prou hàbil, el reservaràs per quan moris, per complir amb el ritual de la publicació pòstuma, i així donar un blanc motiu de maldecap a la teva vídua i hereus. Neva i decideixes que és un gran dia per escriure, no per esquiar, que seria el més normal, o per refugiar-te en un confortable saló amb catifes i llar de foc, amb un enorme Labrador negre als peus i el whisky a la mà. Només neva. Continua llegint →

No facis el favor de callar, per favor

J. M. Vidal-Illanes Cinema, Cultura, Narrativa Etiquetes: , , , , , , , , , 1 comentari
Mai no et callis: escolta

Mai no et callis: escolta

Recordo quan vaig anar a veure Manhattan, al desaparegut Cinema París del Portal de l’Àngel. I ho recordo perfectament perquè no podia concentrar-me en la pel·lícula en tenir devora meu una companya de l’institut que ara és crítica de cinema i teatre, però llavors era una mena d’aparició inquietant que em llevava la son. Quan transites de l’adolescència a la joventut, t’enamores així, i fracasses amb un terrabastall ensordidor. Una de les poques coses que puc recordar d’aquell primer visionat del film va ser la frase pronunciada per Woody Allen en boca d’Isaac Davis: «Jo estic fet a l’antiga, no crec en les relacions extramatrimonials. La gent hauria d’aparellar-se per sempre com els coloms… o com els catòlics». En sortir del cinema vaig demanar la noia si era catòlica i que li semblava tot allò de les relacions extramatrimonials. La seva resposta va ser convidar-me a anar a veure Darrer tango a París, vaig quedar tan descol·locat que el dia que sortíem de veure el drama Brando-Schneider vaig decidir mantenir una relació platònica amb ella, sense qüestionar-me el seu lesbianisme. Avui encara dura, i ni tan sols aquella retrobada el dia que ella va sostreure un abric d’uns grans magatzems, em van fer caviar de posició estratègica. Continua llegint →

A cada cosa el seu nom (o no)

J. M. Vidal-Illanes Cinema, Cultura, Narrativa Etiquetes: , , , , , , , Deixa un comentari
Gato i Holly

Gato i Holly

Els dies cauen dins petits calaixos perfectament classificats, seguint una metodologia descendent, col·locats de bocaterrosa. Hi ha dies triomfals, que són els menys, i hi ha dies en què hauries volgut no despertar, i molt menys anar a treballar. Tots els dies tenen un lloc incontrovertible en l’ordre cosmològic que és en realitat un autèntic caos. Qualsevol dia pot pertànyer a un d’aquests despropòsits dignes d’una mala imitació depressiva d’un monòleg de Woody Allen. Ahir va ser un dia de minuts perduts a petites dosis, vaig mirar detingudament com giraven les hores en sentit contrari a les agulles del rellotge, mentre desapareixia tot per l’engolidor del bany. Cada dia té el seu lloc, cada cosa té el seu nom. Un engolidor és un engolidor, un nàufrag s’ofega al desert, i així fins a completar el diccionari. Continua llegint →

Fracàs dolç en primera persona

J. M. Vidal-Illanes Cinema, Cultura, Narrativa Etiquetes: , , , , , , , , , , , Deixa un comentari
Colmado_La-Sierra_2

Viure perillosament… El soroll de la persiana baixant

Un dia llançares un triple, aquell que us podia donar el campionat, i el fallares. Ja no hi havia més temps per a una segona oportunitat, tot estava perdut. Anys després mires en la televisió el vídeo de la jugada, un cop i un altre, i et quedes embadalit amb la paràbola que descriu la pilota: una obra mestra, una corba perfecta, l’alçada… el descens… Fracassar dolçament és una bona manera de maximitzar el gènere literari de les excuses: el fet de quedar-te encisat per la forma, ignorant el resultat, et converteix en un estruç amb pàgines.

[…] Cauen els dies del calendari… ha arribat la tardor i ens tornem caducifolis. Pagues la psicòloga, ara que ho entens tot. Has de parlar i escriure en primera persona.

[…] Miro el cel i no plou: canvio el temps verbal.

Cau la jornada i la cançó em recorda que hauré d’esperar torn. No és el meu dia, no avui. El silenci m’ha destrossat les oïdes i he hagut de prendre un rebentat d’Amazona amb paracetamol. Visc perillosament: arribat el moment sé que he de baixar del tramvia per emprendre una ràpida cursa cap a una botella del meu whisky predilecte. Mentre ho faig, creuo els dits de la mà dreta invocant al déu de les hores que aturi el temps i eviti que la persiana de la botiga de queviures es desplegui amb un dolorós i irreversible soroll. Veig el botiguer de lluny, amb la bata blanca immaculada que mira el rellotge i comença a recollir les caixes de gènere exposat al carrer. Sé que no plou, però de sobte, d’un portal fosc em cau una pèl-roja que no puc esquivar i rodolo per terra fet un bolic indescriptible. Continua llegint →

Músics, aristòcrates i ferroviaris

J. M. Vidal-Illanes Cultura, Literatura, Narrativa, Relat Breu Etiquetes: , , , , , 1 comentari
Contrabaix1

Músics de capçalera

Tothom hauria de tenir un veí músic, un que fos un virtuós amb el violoncel, amb la flauta travessera o amb el triangle. Un músic en les nostres vides ens elevaria la categoria existencial i ens permetria marcar un pis més en l’ascensor social, o fins i tot dos. Haig de confessar que fa lustres que busco l’ascensor aquest sense èxit. Fins ara només he trobat escales que sempre indiquen el descens i no aconsegueixo endevinar què hi ha al fons de tot, què ens espera darrere la foscor de l’últim graó. De ben segur que amb un músic agafat de la mà la realitat no desafinaria tant. Continua llegint →