No facis el favor de callar, per favor

Mai no et callis: escolta

Mai no et callis: escolta

Recordo quan vaig anar a veure Manhattan, al desaparegut Cinema París del Portal de l’Àngel. I ho recordo perfectament perquè no podia concentrar-me en la pel·lícula en tenir devora meu una companya de l’institut que ara és crítica de cinema i teatre, però llavors era una mena d’aparició inquietant que em llevava la son. Quan transites de l’adolescència a la joventut, t’enamores així, i fracasses amb un terrabastall ensordidor. Una de les poques coses que puc recordar d’aquell primer visionat del film va ser la frase pronunciada per Woody Allen en boca d’Isaac Davis: «Jo estic fet a l’antiga, no crec en les relacions extramatrimonials. La gent hauria d’aparellar-se per sempre com els coloms… o com els catòlics». En sortir del cinema vaig demanar la noia si era catòlica i que li semblava tot allò de les relacions extramatrimonials. La seva resposta va ser convidar-me a anar a veure Darrer tango a París, vaig quedar tan descol·locat que el dia que sortíem de veure el drama Brando-Schneider vaig decidir mantenir una relació platònica amb ella, sense qüestionar-me el seu lesbianisme. Avui encara dura, i ni tan sols aquella retrobada el dia que ella va sostreure un abric d’uns grans magatzems, em van fer caviar de posició estratègica. Continua llegint

Pistoles, quaderns negres i sacs de boxa

Txèkhov tenia una pistola

Txèkhov tenia una pistola

Tinc un arsenal de llibretes amb cobertes negres on escric tot allò que se m’acut. Escric amb els ulls oberts, davant un cafè, amb una copa de whisky a les mans (només a una mà, amb l’altre escric). De vegades escric amb els ulls tancats i escolto el silenci de la nit, quan tothom dorm i reivindico el valor de les ombres. Escric amb mala lletra i mai no ho faig davall un salze, perquè no en tinc cap a mà. Sovint el cor em batega fort quan penso que aquests quaderns podrien caure en mans del meu psiquiatre, perquè ell encara pensa que tinc cura. L’efecte d’escriure en aquests plecs de paper equival a hores de colpejar un sac de boxa (cosa que no puc saber perquè mai no he colpejat un). Continua llegint

Fracàs dolç en primera persona

Colmado_La-Sierra_2

Viure perillosament… El soroll de la persiana baixant

Un dia llançares un triple, aquell que us podia donar el campionat, i el fallares. Ja no hi havia més temps per a una segona oportunitat, tot estava perdut. Anys després mires en la televisió el vídeo de la jugada, un cop i un altre, i et quedes embadalit amb la paràbola que descriu la pilota: una obra mestra, una corba perfecta, l’alçada… el descens… Fracassar dolçament és una bona manera de maximitzar el gènere literari de les excuses: el fet de quedar-te encisat per la forma, ignorant el resultat, et converteix en un estruç amb pàgines.

[…] Cauen els dies del calendari… ha arribat la tardor i ens tornem caducifolis. Pagues la psicòloga, ara que ho entens tot. Has de parlar i escriure en primera persona.

[…] Miro el cel i no plou: canvio el temps verbal.

Cau la jornada i la cançó em recorda que hauré d’esperar torn. No és el meu dia, no avui. El silenci m’ha destrossat les oïdes i he hagut de prendre un rebentat d’Amazona amb paracetamol. Visc perillosament: arribat el moment sé que he de baixar del tramvia per emprendre una ràpida cursa cap a una botella del meu whisky predilecte. Mentre ho faig, creuo els dits de la mà dreta invocant al déu de les hores que aturi el temps i eviti que la persiana de la botiga de queviures es desplegui amb un dolorós i irreversible soroll. Veig el botiguer de lluny, amb la bata blanca immaculada que mira el rellotge i comença a recollir les caixes de gènere exposat al carrer. Sé que no plou, però de sobte, d’un portal fosc em cau una pèl-roja que no puc esquivar i rodolo per terra fet un bolic indescriptible. Continua llegint

Dispersió

Image

El caos codificat que ens fan viure m’està dispersant. És contagiós, sens dubte. Cada dia he de fer front a més i més reptes i el temps s’encongeix, com una peça de vestir de mala qualitat que no em permet moure amb llibertat. Crec que necessito un canvi de cicle, o com a mínim una mica d’ordre. Sé que tinc la capacitat de defensar diversos fronts alhora, però tot té un límit. ¿No us passa a vosaltres?

Tinc un company de feina que sempre parla de la manca de temps, de que mai no aconsegueix fer res perquè els minuts desapareixen per un engolidor fosc i irreversible. Jo, quan el contemplo, veig que en realitat allò que el perd és el factor dispersió, comença dotzenes de tasques i mai no n’acaba cap. El parla de bloqueig, jo li aconsello que se centri en un tema.

És curiós que hom pugui donar consells als altres i sigui incapaç d’escoltar i atendre aquests mateixos consells per a un mateix. L’ésser humà acostuma a tenir les fórmules per resoldre els problemes aliens mentre es mostra incapaç d’aplicar-se les mateixes receptes que recomana dia sí i dia també al veí o a la companya.

J. M. Vidal-Illanes

Portes

Sempre et sents traït i mai saps quan estan tancades, i encara menys quan hi estan obertes. Podries pensar una estratègia, però en comptes d’això t’impulses amb força i dónes un salt per fugir de la pluja que inunda el paviment, i et mulles amb l’aigua que et colpeja el cap. La fusta també ha s’ha girat d’esquena a la seva història i t’ofereix una imatge equivocada que et farà confondre. Intentaràs entrar per trobar aixopluc i et respondrà que només ets una circumstància temporal. No et pots quedar, no hi ha lloc per a tu en aquest costat i per això hauràs de romandre a cel obert esperant que s’aturi de caure aquest xàfec de desconcert amb el que has ensopegat. Coneixes massa bé la resposta a una pegunta que ja no vols formular, el temps sempre et dona la raó: t’has equivocat un pic més. No entres en els seus plans i així, ara, simplement, mires les ratlles del cel que descriuen trajectòries de destinacions mai visitades, pensant que en algun lloc hauria d’existir una porta oberta que expressi frases amables i et convidi a passar amb el braç estirat.

Al fons sona la veu d’una trompeta silenciada mentre segueixes xop de tristor. Les portes que coneixes són de fusta vella i no et volen. Ara mires el terra on una bassa negra et cobreix les sabates, i sents fred, no als peus sinó al fetge, mentre sents el ridícul que et recorre les venes i enrogeixes d’una barreja de ràbia i desencís. Les portes han estat sempre l’enemic a batre i no encertes a endevinar qui les tanca. Mai no entendràs que ets tu qui té la clau del pany, però no en saps més, o potser t’agrada trobar-te-les tancades per a poder seguir la queixa de la frustració i viure còmode en el fracàs donant la culpa de tot al destí, que és quelcom que mai no has vist però que et resulta d’una gran utilitat per a seguir caminant sense caviar res. A sol post sents la tranquil·litat de que la covardia que hi dus com abric t’ha tornat a salvar la vida; no fer res per evitar-ho també és una opció, mentre et quedes meravellat davant la darrera porta que s’acaba de tancar i sents el fred de la nit en què t’has instal·lat.

J. M. Vidal-Illanes

IMG_0634