Un dia qualsevol pot no ser-ho

Mirant el cel

Res no importa si la cosa funciona. Necessites un cafè i baixes al bar. Et trobes un amic i el cafè deriva en una cervesa que al seu torn es converteix en un gintònic, quan el grup creix fins a omplir una taula de les grans, vas pel tercer. Llavors una pinzellada humida et recorre el clatell i penses en el billar que ja no hi és: anys enrere t’hauries aixecat fugint de la gernació, directe cap a uns dels tres billars francesos del fons de la sala, desapareixent en la penombra silenciosa. Avui al Velòdrom ja no pots fumar en pipa i els dies desapareixen coberts per la pols dels records.

Un dia qualsevol, pot no ser-ho. Et lleves i mires per la finestra, com sempre, i saps que tornaràs a sobreviure en un jornada grisa més. De petit t’agradava obrir les persianes i observar el cel, el moviment dels arbres, la trajectòria dels ocells. Llavors decidies quina roba triar: allò que t’aniria millor per a una aventura particular. Els dies excepcionals et posaves l’abric marró de pèl de camell, o els guants de llana de jacquard, o la bufanda de xeviot. Quan arribava la calor miraves amb desig el mes de novembre i desitjaves sortir només de nit.

El pare t’havia ensenyat a llegir els colors, les formes, la mar arrissada, els avions, l’horitzó i l’olor del vent. El vent s’explica amb aromes, no és el mateix l’aroma del sud que la frescor rocallosa del nord. Per això ensumes la finestra oberta, un matí més, mentre recordes amb desolació el dia que aquella noia que havia passat la nit amb tu, es va aixecar i amb el llum encès i les persianes tancades va córrer a examinar una aplicació al mòbil que li diria el temps que faria i quina roba posar-se. Allò va ser com entrar al teu cafè favorit i veure que les reformes del local s’havien endut els billars. Quin sentit pot tenir la vida sense billar ni persianes que obrir per mirar el cel i tota la resta?

El dia que començares a mirar el temps a les aplicacions del telèfon, es va trencar l’ànima de les jornades qualsevol. Al passadís el silenci era tallat per l’udol del bullidor mentre les finestres romanien tancades. Menjaves torrades de pa de motllo envasat i confitura de multinacional. Més tard, al bar t’esperava el cafè d’una franquícia monòtona, i en trepitjar el carrer ja no miraves el cel, només el mòbil. La vella cançó que s’escampava amb un One of these days, I’m going to cut you into little pieces sortint d’uns auriculars blancs, només et distanciava dels somnis del pare. Un dia qualsevol, podia no ser-ho, perquè, simplement, havies oblidat mirar com un infant, a olorar com un adolescent, a somiar com un jove…

J. M. Vidal-Illanes – © 2015

Arrabassant espines

Llibre

Les obres literàries acaben convertides en espines. Tens una idea, desenvolupes un tema, després enumeres els conflictes secundaris, després elabores un argument, finalment arriba el desplegament de la trama. Necessites els personatges que faran funcionar la història i revises tot. En un moment donat tot comença a créixer i et documentes, revises, millores la trama i la tornes a revisar. Elabores els continguts generals dels capítols. Et documentes. Fas créixer els personatges… Mentrestant, escrius, treballes en el procés creatiu i creixes internament. L’obra es converteix en un embrió que va adoptant forma, guanya pes, comença a ser un ésser amb una aparença que ja podem reconèixer. Atures el procés i el revises. (Text complet a ECLèCTIA)

Enormes canvis inesperats i senyals de fum

Fotograma de la pel·licula "Perseguit per la mort".

Fotograma de la pel·licula “Perseguit per la mort”.

Tothom hauria d’experimentar el plaer de canviar coses al llarg de la vida. Fins i tot de desprendre’s d’aquell jersei de llana de jacquard comprat en un viatge a Hèlsinki i que comença a demanar la jubilació vint-i-tres anys després. El pots substituir per una malla de runner fosforescent, una decisió molt pràctica, és clar. Canviar és aixecar el vol, jo he canviat sovint de casa i a cada mudança he perdut llibres, discos, i amics. Les meves parelles també han canviat sovint de parella. Però tot això conforma un univers de canvis previsibles, no inesperats.

Quan es parla de metamorfosi sobtada ens referim a una altra cosa. Grace Paley (Nueva York 1922- Vermont 2007) va escriure una novel·la titulada Enormous Changes at the Last Minute (Grans canvis en el darrer minut), una col·lecció de disset contes, publicada originalment el 1974, que creen un món de ficció sòlida i vital, amb històries de tensions urbanes, de relacions entre pares i fills, amb referències creuades sobre la vida quotidiana i l’esdevenir a l’avantguarda del combat. No puc recordar si els canvis, a més de ser enormes, també eren inesperats, però la cosa anava de sorpreses en el llindar vital, com els que viu de forma atzarosa Roger O. Thornhill (Cary Grant) a North by Northwest (altrament coneguda com “Perseguit per la mort” o “Con la muerte en los talones”).

Un canvi inesperat és aquell que pots planificar però surt diferent. Sovint la febre de canviar-ho tot té conseqüències funestes, un canvi de plans pot fer que el cap que odies tant perdi un avió que pateix un accident; sents una frustració doblement dolorosa: una, per haver entretingut l’home perquè perdés l’avió, i dos, per sentir-te culpable pel fet d’haver concebut la possibilitat de preferir que hagués agafat el vol. Estem carregats de doble moral i altres hòsties.

Per mi, els canvis inesperats són aquells que succeeixen i no sabem ni quan, ni com, ni per què. Són les ondulacions de l’esdevenir. Són transformacions invisibles: parlo de l’ocell que va a menjar un cuc del terra i que aixeca el vol al nostre pas, espantat. El destí del cuc ha canviat decisivament, el de l’ocell també: hem provocat enormes canvis tan sols en un instant. El fet que ens entretingui un amic pot canviar el nostre destí. Arribarem cinc minuts més tard del previst a prendre el nostre cafè de mitja tarda i això ens privarà d’un encontre casual amb aquell editor que podria impulsar la novel·la que estem acabant de corregir, perquè, simplement, l’editor ha sortit del bar tres minuts abans de la nostra aparició.

Els canvis sobtats no envien senyals, són imprevisibles. Un senyal de fum és una estratègia d’anticipació, s’anuncia un atac, una metamorfosi momentània al guió. Però aquella frase pronunciada en calent, que veus sortir de la boca mentre penses que ja és massa tard és un enorme canvi. La conseqüència pot adoptar forma de dues maletes a la porta de casa amb una lacònica nota que diu: «Ja passaràs un altre dia a recollir la resta». Que no som res, que et trobes tranquil·lament nedant dins una peixera i apareix Quentin Tarantino i et fa un vestit nou. Aquests són els canvis inesperats, passes de ser un peix a convertir-te en una despulla esclafada.

És dijous. Envies el mecanoscrit a l’editor que no et trobares casualment al bar, i en tornar de correus t’atures a fer un whisky per celebrar-ho. Agafes el diari i l’obres per les pàgines de cultura. L’enorme canvi apareix en forma de necrològica, l’editor va morir la nit passada d’un infart. A fora, la cambrera fa senyals de fum mentre exhaureix la cigarreta. Enormes canvis, sí. Demanes un altre whisky.

J. M. Vidal-Illanes – © 2015

No facis el favor de callar, per favor

Mai no et callis: escolta

Mai no et callis: escolta

Recordo quan vaig anar a veure Manhattan, al desaparegut Cinema París del Portal de l’Àngel. I ho recordo perfectament perquè no podia concentrar-me en la pel·lícula en tenir devora meu una companya de l’institut que ara és crítica de cinema i teatre, però llavors era una mena d’aparició inquietant que em llevava la son. Quan transites de l’adolescència a la joventut, t’enamores així, i fracasses amb un terrabastall ensordidor. Una de les poques coses que puc recordar d’aquell primer visionat del film va ser la frase pronunciada per Woody Allen en boca d’Isaac Davis: «Jo estic fet a l’antiga, no crec en les relacions extramatrimonials. La gent hauria d’aparellar-se per sempre com els coloms… o com els catòlics». En sortir del cinema vaig demanar la noia si era catòlica i que li semblava tot allò de les relacions extramatrimonials. La seva resposta va ser convidar-me a anar a veure Darrer tango a París, vaig quedar tan descol·locat que el dia que sortíem de veure el drama Brando-Schneider vaig decidir mantenir una relació platònica amb ella, sense qüestionar-me el seu lesbianisme. Avui encara dura, i ni tan sols aquella retrobada el dia que ella va sostreure un abric d’uns grans magatzems, em van fer caviar de posició estratègica. Continua llegint

Pistoles, quaderns negres i sacs de boxa

Txèkhov tenia una pistola

Txèkhov tenia una pistola

Tinc un arsenal de llibretes amb cobertes negres on escric tot allò que se m’acut. Escric amb els ulls oberts, davant un cafè, amb una copa de whisky a les mans (només a una mà, amb l’altre escric). De vegades escric amb els ulls tancats i escolto el silenci de la nit, quan tothom dorm i reivindico el valor de les ombres. Escric amb mala lletra i mai no ho faig davall un salze, perquè no en tinc cap a mà. Sovint el cor em batega fort quan penso que aquests quaderns podrien caure en mans del meu psiquiatre, perquè ell encara pensa que tinc cura. L’efecte d’escriure en aquests plecs de paper equival a hores de colpejar un sac de boxa (cosa que no puc saber perquè mai no he colpejat un). Continua llegint