Escoltàvem vinils

Vaig a tallar-me els cabells i el meu estilista, el mateix que abans en dèiem perruquer, m’anuncia que tanca el local però no el negoci, que surt més a compte tallar els cabells a domicili, que amb les pujades de lloguer no hi ha qui sobrevisqui. Em dóna una preciosa targeta negra amb lletres blanques i m’anuncia que espera que el truqui per concertar la propera visita. Em diu que anoti el número a l’agenda del mòbil, que les targetes de cartolina mai sabem on poden acabar. Un autèntic filòsof amb la ironia més esmolada que recordo.

Tanquen bars, llibreries, billars i boleres. Tot tanca perquè el plantejament del negoci es va fer sobre uns números determinats submergits en una economia obsoleta. Tot tanca perquè la personalitat s’està diluint en estètiques globals. Tot tanca perquè obren nous caus de negoci, diferents, “moderns”, efímers. No importa si fidelitzen o no la clientela. Obren i tanquen locals, el paisatge muta en un continu heraclitenc. Fa mesos que no passes per un carrer i en tornar no el reconeixes. Intentes anar aquell bar i ja no hi és, al seu lloc hi ha un establiment de iogurt gelat, frozen, en diuen. Cerques una botiga de discs i a la porta penja un anunci de traspàs, que evoca la mort.

El ritme és insostenible. Quan era adolescent passava hores a la botiga de discs, remenant vinils, examinant les cobertes, els interiors, la informació. Sovint extreia el disc i mirava els solcs, segons els dibuixos que deixaven, anava al dependent i demanava que em permetés escoltar-lo. De vegades el posava perquè el sentís als auriculars, però si el trobava interessant, el connectava a l’àudio de la tenda. Escoltàvem embadalits. Els discs que vaig comprar durant aquells anys de lentitud, amb els estalvis de les setmanades, encara són perfectament vigents. Ara la filosofia de l’slow és només postureig, a la meva adolescència era l’única forma de vida que coneixíem. Tot transcorria segons les regles del temps: pausadament, per gaudir cada minut com si fos el darrer, sense un elogi a la lentitud, perquè la lentitud era la regla. A més, una tarda dins una botiga de discs, sortia gratis.

En aquells anys profundament de blanc i negre o de colors destenyits, sentir que a una cançó se li acoblaven sorolls de fons com efectes especials, era una experiència revolucionària. Els udols d’un gos fet amb sintetitzadors sonava avantguardista. La fressa del trànsit als carrers de Nova York, els càntics dels hooligangs en un partit del Liverpool, tot allò era una frontera que ens llançava a mons clandestins. Escoltàvem música en equips estèreo comprats per components amb lletres de canvi signades pels pares amb l’estilogràfica de l’avi. Alguns, els amics més rics, tenien a casa autèntiques joies que superaven en preu el de l’R5 de la meva germana gran, nou de trinca. Quan, ja de gran, les coses em començaren a anar bé, em vaig fer amb un magnífic conjunt adquirit sota la supervisió de l’amabilíssim tècnic-venedor de Werner: giradiscs heretat, reproductor de CD alemany, un DAC artesanal de marca francesa, previ japonès, etapa de potència americana, parella d’altaveus anglesos de fusta natural muntats sobre un suport de fosa amb claus regulables. Encara sona.

Un dia va arribar l’MP3 i la música es va convertir en una part del que era. Molts enginyers de so van anar a l’atur i la distorsió passà a ocupar un lloc protagonista a les nostres vides. Els equips HiFi desaparegueren. La generació dels meus fills és la de l’Spotify, la dels suports mòbils en format comprimit, els auriculars barats i la música del moment. Mentrestant, jo seia a la sala, a escoltar les meves peces predilectes, i em demanaven «Què fas?». Jo contestava: «Escolto música»; i ells em deien: «Només? Tan sols escoltes la música? Sense fer res més?». I en venien al cap les lletres del You’ll Never Walk Alone: «Quan caminis a través de la tempesta, Mantingues el cap alt, I no tinguis por de la foscor…». Em sentia molt sol. Miraven el CD que escoltava i deien: «Però si això és del 1979! Una cançó de més de tres mesos ja no l’escolta gairebé ningú». «Era de quan somiaven en un món sense nuclears», dic. Avui, quan un disc o un llibre desapareix de les llistes, traspassa el llindar de l’oblit: deixa d’existir.

Sóc al bar El Camioner. Acabo el cafè, tanco el diari. Miro la targeta del perruquer i introdueixo el número a l’agenda del mòbil. Tot és efímer. Enyoraré el seu local antic, que ara és, simplement, vintage. Observo els meus cabells blancs al mirall de la barra del bar. Pago i corro a casa a seure al sofà a escoltar música. Només escoltar, sense més, abans que arribi la resta de la família i em mirin com un fòssil. El pròxim 31 d’octubre tanca una part de la meva vida, a canvi miraré de demanar un pressupost per començar a renovar l’equip de música: m’agrada nedar contra corrent, ho faré lentament, sense pressa i tornaré a la darrera botiga de música clàssica de Palma –on només venen discs i no té bar, ni floristeria–, a passar-me hores remenant prestatges. Ho faré. Tinc la sensació que d’aquesta forma m’allunyaré lentament del futur.

J. M. Vidal-Illanes © 2015