Un dia qualsevol pot no ser-ho

Mirant el cel

Res no importa si la cosa funciona. Necessites un cafè i baixes al bar. Et trobes un amic i el cafè deriva en una cervesa que al seu torn es converteix en un gintònic, quan el grup creix fins a omplir una taula de les grans, vas pel tercer. Llavors una pinzellada humida et recorre el clatell i penses en el billar que ja no hi és: anys enrere t’hauries aixecat fugint de la gernació, directe cap a uns dels tres billars francesos del fons de la sala, desapareixent en la penombra silenciosa. Avui al Velòdrom ja no pots fumar en pipa i els dies desapareixen coberts per la pols dels records.

Un dia qualsevol, pot no ser-ho. Et lleves i mires per la finestra, com sempre, i saps que tornaràs a sobreviure en un jornada grisa més. De petit t’agradava obrir les persianes i observar el cel, el moviment dels arbres, la trajectòria dels ocells. Llavors decidies quina roba triar: allò que t’aniria millor per a una aventura particular. Els dies excepcionals et posaves l’abric marró de pèl de camell, o els guants de llana de jacquard, o la bufanda de xeviot. Quan arribava la calor miraves amb desig el mes de novembre i desitjaves sortir només de nit.

El pare t’havia ensenyat a llegir els colors, les formes, la mar arrissada, els avions, l’horitzó i l’olor del vent. El vent s’explica amb aromes, no és el mateix l’aroma del sud que la frescor rocallosa del nord. Per això ensumes la finestra oberta, un matí més, mentre recordes amb desolació el dia que aquella noia que havia passat la nit amb tu, es va aixecar i amb el llum encès i les persianes tancades va córrer a examinar una aplicació al mòbil que li diria el temps que faria i quina roba posar-se. Allò va ser com entrar al teu cafè favorit i veure que les reformes del local s’havien endut els billars. Quin sentit pot tenir la vida sense billar ni persianes que obrir per mirar el cel i tota la resta?

El dia que començares a mirar el temps a les aplicacions del telèfon, es va trencar l’ànima de les jornades qualsevol. Al passadís el silenci era tallat per l’udol del bullidor mentre les finestres romanien tancades. Menjaves torrades de pa de motllo envasat i confitura de multinacional. Més tard, al bar t’esperava el cafè d’una franquícia monòtona, i en trepitjar el carrer ja no miraves el cel, només el mòbil. La vella cançó que s’escampava amb un One of these days, I’m going to cut you into little pieces sortint d’uns auriculars blancs, només et distanciava dels somnis del pare. Un dia qualsevol, podia no ser-ho, perquè, simplement, havies oblidat mirar com un infant, a olorar com un adolescent, a somiar com un jove…

J. M. Vidal-Illanes – © 2015

Llambordes de sorra

Baix les llambordes

De vegades una fotografia pot ser el desencadenant de tot, o un missatge al Watsapp, o un llibre que cau en les mans equivocades, o un propòsit de deixar de fumar. Només és febrer. El whisky també pot capgirar una plàcida vetllada i convertir-la en un deliri, especialment si convides a Fernando Arrabal. En el cas del cambrer de The Party, el desencadenant va ser un seguit de combinacions desenfrenades. Tot s’hi val. Un dia reps una inesperada invitació per assistir a una sofisticada festa i la teva aparició la convertirà en el desgavell més absurd de la història del cinema. Ets un maldestre actor d’origen hindú i fiques la pota amb una seqüència contínua: a tu no et cal la beguda, ets així. L’elefant el posa el productor. Continua llegint

Obsessions literàries

Calle_nevada_by_ncr

Hi ha dies normals en què et lleves i tot està nevat. Quan això passa la normalitat es confon amb el fum de la primera cigarreta i això evoca records literaris. Mires per la finestra i penses que t’agraden els llibres on neva, de fet tens un projecte de novel·la que es titula «Neu dins el llibre», però només hi conté pàgines fredes, de vegades humides. Si fossis prou hàbil, el reservaràs per quan moris, per complir amb el ritual de la publicació pòstuma, i així donar un blanc motiu de maldecap a la teva vídua i hereus. Neva i decideixes que és un gran dia per escriure, no per esquiar, que seria el més normal, o per refugiar-te en un confortable saló amb catifes i llar de foc, amb un enorme Labrador negre als peus i el whisky a la mà. Només neva. Continua llegint

Les hores de ciment

Retalls de moments a l’empara d’un Blue Monday (què collons és això?)

Retalls de moments a l’empara d’un Blue Monday (què collons és això?)

Un dia et lleves i no saps que fer. Tens tot el temps del món, però no et sembla suficient. Mires el rellotge i contemples els minuts que desfilen davant teu i surten silenciosos per la finestra. Les persianes encara romanen tancades, però les escletxes a la fusta no són prou hermètiques. I sents un esmolador que fa sonar el flabiol. No saps si fa fred o calor.

Voldries ser qualcú constant, voluntariós i amb talent, per això agafes el diari en comptes de començar a treballar. Saps que algú fa la feina per tu i no et mous. El món gira, ho saps. Ho vas sentir de jove a una cançó romàntica que et regalà esperances d’una abraçada de pits càlids. Eres molt covard: la cançó no ha deixat de sonar i l’esperança té quaranta anys. Continua llegint

L’abisme i el full en blanc

Mirant l'abisme

Mirant l’abisme

Algun autor inspirat va afirmar que un llibre s’escriu tot sol, només cal estar en el moment adequat davant un paper en blanc. Imagino que calia posseir a més un estri d’escriptura i la resta d’elements indispensables: taula, cadira i habitació freda amb molt soroll de pluja a fora. Amb una llar de foc amb fusta de faig, l’obra s’escrivia més ràpid que quan es feia servir pi: procés inversament proporcional a la velocitat de combustió d’ambdues llenyes.

Ara el problema és que escrivim amb ordinadors (llevat d’algun cas singular) o amb instruments electrònics diversos. Els requeriments són semblants però, tot i que gairebé ningú disposa de llar de foc i aquesta pots simular-la a la pantalla (també va bé una peixera o un aquari), l’abisme del paper en blanc s’ha traslladat al fred bloqueig de la pantalla retro-il·luminada. Per mi, tot es limita a aconseguir que escriure es converteixi en una aventura que et faci perdre de vista el temps i et provoqui un pessigolleig en la base del crani; tot el contrari d’allò que pensava el meu amic Alex, que tot això ho assolia després de buidar una botella i mitja de whisky. Llavors en comptes d’escriure, es posava a fumar i a parlar tot sol fins que quedava adormit en qualsevol recó: l’endemà el paper apareixia amb taques de cendra i alguns cercles que havien deixat els gots tremolosos. Continua llegint