Profunditats, pedres i volcans

Març 11, 2017Març 11, 2017J. M. Vidal-Illanes Cultura, Ficció, Literatura, Narrativa, Novel·la Etiquetes: Fotografia, Literatura, Lowry, Volcà 3 comentaris

Volcà de Paricutin trobat en aquest fascinant recull de postals

Llegeixes i descobreixes la traducció al català d’una obra mestra rebutjada mitja dotzena de vegades per l’editor. Tanques el llibre i prens per les solapes la llibreta negra de pensaments, la que menys fulls escrits hi conté. Decideixes agafar la ploma especial, una daurada que algú et va regalar i que no tens en especial estima: no t’agrada el color de l’or però sí el de la cervesa. Escrius.

«A fora, a plena llum del dia, enmig del reflux de música esllanguida del ball que s’allargava, la Yvonne es va tornar a esperar, llançant nervioses mirades enrere en direcció a la porta principal de l’hotel, d’on els últims noctàmbuls sortien a glopades com vespes atordides d’un vesper, mentre el cònsol, solemne, formal, distingit, amb dignitat consular, ara quasi sense ni un tremolor, trobava les ulleres fosques i se les posava.»

Malcolm Lowry (Sota el volcà)

Viatges en limusina de camí al vaixell que et permetrà conèixer els primers dimonis. «Quan sigui gran vull ser un heroi», pensares mirant per la finestra de l’automòbil. «Vull ser com aquest esplèndid borratxo». L’heroïcitat implica trobar-te una pedra infernal al camí i contemplar un vaixell encallat sobre un banc de sorra, rovellat, mort i estirat com un cetaci desafortunat.

Ets un ésser que ho interpreta tot malament, que fa de la incapacitat d’entendre la virtut de l’autocompassió. Un dia vares trobar un volcà i et vas quedar a viure al seu recer. Però els volcans entren en erupció, esclaten i dibuixen un arc de foc que et crema la raó. No pots retenir res al teu costat, només la follia. El volcà es convertí en manicomi, i pensares en l’expulsió del paradís. Tocaves l’ukelele, però en realitat sonava un piano.

«Els va veure caminant un tros més, i els va perdre de vista…»

Malcolm Lowry (Sota el volcà)

Aixeques la ploma del paper i llegeixes: «Sóc un nàufrag que no llença ampolles amb missatges. Els meus missatges són el naufragi», i no saps com has arribat fins aquí, quin camí del laberint t’hi ha conduït a aquesta frase. Brindes amb whisky perseguit pels dimonis que habiten el sud del volcà, mentre el sol desapareix darrere una onada.

L’erupció la pot causar una cigarreta encesa; tu, borratxo, sense possibilitat de redempció. El foc, el fum, l’asfixia i una son dolça sense fi. Aquell home que caminava entre la neu, onze quilòmetres al dia, per anar a treballar per un trist manat de dòlars, es va convertir en un far a la deriva.

«Algú va llençar un gos mort darrere d’ell a la torrentera.»

Malcolm Lowry (Sota el volcà)

La limusina arriba al port. El vaixell és negre esquitxat de rovell. Al fons el volcà, i al peu del cràter dansen els dimonis. Volies transitar pel purgatori anant cap al paradís, i l’infern et segrestà per sempre més. Els espectres adopten forma d’oblit, de migranya, de got feixuc. El missatge també era negre, amb reguerons de rovell, com la placa de l’hospital psiquiàtric que no volies abandonar, un hivern a Nova York.

El sentit de fugir

febrer 18, 2017febrer 18, 2017J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Cultura, Guerra Etiquetes: Drets humans, Europa, Guerra, Refugiats Deixa un comentari

Migrants walk along rail tracks as they arrive to a collection point in the village of Roszke, Hungary

Encara sents el batec dels obusos colpejant la línia incerta i no pots dormir. Fa mesos que vares deixar enrere la guerra i tremoles quan veus un llamp trencant el cel. Has après que fugir és humà, més enllà del desert, de la mar escumosa i dels camps gebrats. Recordes la darrera mirada de la teva mare, blanca i perduda, poc abans de sentir el so d’un projectil. Ara observes trist els estels que se sostenen ingràvids al cel glaçat d’una clara nit de frontera. Lluny la lluna blanca emmudeix, coberta de neu, morta de fred.

Et recordes amb el que encara era la teva família, caminant insignificant entre la remor sorda i sense color d’una terra dura, abrasada per l’oblit i pel saqueig sistemàtic que l’esquinçava i enfonsava, rodejada d’enemics: el pare mai no havia tornat a casa des del dia que aquells homes de negre se l’emportaren. Amb la mare, buscàveu refugi i trobàreu un mur darrere l’altre. Només tens catorze anys i saps el sentit profund d’una guerra que no era teva i que recorria un espai cremat on la vida havia desertat i no deixava lloc a l’esperança: només reservava un indret esvaït pels milers d’ombres que deambulaven com a espectres transparents amb l’esperança trossejada en petits bocins de llàgrimes eixutes. Síria, Turquia, Grècia, Bulgària… una terra de ningú.

No podies reconèixer el lloc on vivies: però et deien refugiat. Mai no hi havies estat i no et pertanyia perquè hi eres a la força. Havies caminat durant setmanes com una peça d’un trencaclosques desfet, seguint el clatell de la teva mare, que no et podia atendre perquè prou feia amb el farcell d’escasses pertinences a l’esquena i la teva germana petita al pit. La seguires sense piular ni mussitar, sense un plany ni gemecs, sense demanar res ni pensar en l’estrany d’aquella situació. Encara ara, les nits fredes, et demanes per quins motius vàreu abandonar el poble i encara t’hi capfiques en trobar una explicació al moment en què qui havia estat un amic a l’escola es convertí en ombra de mort, en perquè qui jugava amb tu al carrer passà a ser fill de l’enemic.

Caminant essent un infant et vas trobar amb l’edat adulta sense passar per l’adolescència. En un minut tot canvià: tu seguies el clatell de la mare quan el terra s’aixecà amb un tro assassí al seu davant; tres persones no tingueren gaire sort: el vell que caminava amb una rudimentària crossa de fusta, la mare i la teva petita germana. Durant uns minuts jagueres en terra, cobert de polseguera i sang, i t’aixecares mirant atònit sense entendre res. Passats uns minuts de desconcert la caravana continuà deixant enrere els infortunats. Tu no tardares a rebre una empenta i en comprendre que no tenies clatell a seguir; que senzillament havies de continuar o acompanyar la sort de ta mare.

Trepitjar Europa no va canviar massa el teu destí, ni tan sols tens un nom ni un rostre perquè formes part d’una multitud indefinida: refugiat. Fugir d’una guerra per arribar a un paradís irreal és una recompensa esquinçada. Ara has après a sobreviure en un lloc que no és teu. Bona part de la teva vida quedà enrere, a molts mesos de camí, amb els dubtes, els interrogants i la infantesa, però respires, camines i pertanys a la massa d’ombres que dansen cansades en una terra erma que hi viu de caritat. Quan arriben les furgonetes d’una ONG local sents que no estàs sol, però no entens per què no pots continuar el teu camí, presoner a la frontera, amb la neu fins als turmells. De moment, ignorat des del confort dels despatxos oficials, seguiràs al camp, com un adult de catorze anys que intenta trobar sentit a unes pàgines que sobtadament han quedat en blanc. Intentes dormir per somiar que tens la vida per omplir-les, però necessites una terra on aprenguis que ja no et cal fugir més.

#refugiats #volemacollir

refugiat_2

Dedicat a Mahmoud, el noi de mirada trista que aparegué efímerament en unes imatges de televisió

Llegint diaris de segona mà al banc d’una plaça freda

Desembre 29, 2016Desembre 29, 2016J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Articles, Cultura, Narrativa Etiquetes: Articles, Diaris, Exclusió, Pobresa, Vida Deixa un comentari

L’exclòs i els diaris

Els diaris que llegeixes et serveixen després per combatre el fred de la nit. Has après a col·locar curosament el paper entre les teves robes, per davall l’abric, que és com millor t’allibera de la humitat de la condemna. També els diaris et serveixen per combatre l’evidència de la realitat que t’ha segrestat, llegeixes que el teu perfil és el d’una persona en risc d’exclusió i tot plegat et desconcerta perquè consideres que la notícia és producte d’una errada des del moment en què fa temps que et consideres al marge d’aquesta maquinària de compartiments estancs d’èxit i de fracàs. Llegeixes i aprens que algunes paraules són escrites amb la lleugeresa de l’anticipació. Mires les teves mans i sents soledat. En un moment donat, una força de parets humides t’ha foragitat d’un lloc on mai no hauries volgut entrar, però t’hi vas trobar travessant de la pobresa al no-res el dia que et feres un assidu a la cua del menjador comunitari.

Cada paraula és com una innecessària taca en el silenci i en el no-res.
Samuel Beckett

Llegeixes diaris que trobes a les papereres de la plaça i penses en com s’arriba al moment en què el mecanisme es deteriora i res torna a funcionar com abans, simplement se sent una espècie de descàrrega i el món deixa de girar i les jornades transcorren a estrebades. Un dia trobes una pàgina on et veus dibuixat i decideixes guardar-la dins la vella cartera amb les teves exigües pertinences, com a document d’identitat o com a epíleg. Durant anys has fet creure que tot anava bé, que et senties feliç, que cada dia naixia amb una mena de llum lluent, quasi encegadora, i mentre et creies les teves mentides perdies de vista el deliri que et desplaçava a gran velocitat per la vida. Malgrat tot, saps que no es pot ser culpable i víctima a l’hora.

M’interrompo per assenyalar que em sento extraordinàriament bé. Potser és el deliri.
Samuel Beckett

Els diaris no parlen dels motius pels quals la societat et girà l’esquena quan vares entrar en un estret túnel i mai no trobares la sortida; no en diuen res dels dies que pensaves veure un tentinejant llum al fons de la foscor, i tampoc no expliquen que allò no era res més que un equívoc, un miratge del teu optimisme gastat. L’evolució de l’espècie humana en el segle XXI ha culminat en un escenari de deserts i oasis, però és difícil entendre quin mecanisme acciona la possibilitat que neixis en un o en l’altre lloc: darrere la sortida només hi ha fred. Els diaris també et serveixen per amagar els brics de vi barat o per encendre el foc de la desesperació. Només amb la ment carregada de boira pots romandre pacíficament a l’espera d’un senyal, d’un àngel que t’abraçarà per portar-te a casa, a la casa que ja no tens. Quan cau l’oblit perdem de vista el crepuscle i els turons ens semblen massa llunyans. Arriben les primeres veus i descobreixes que un dia es fa més curt que els anteriors i que se’ns escapa la darrera oportunitat.

Hi va haver moments en què no només em vaig oblidar de mi, sinó també del que sóc.
Samuel Beckett

Llegeixes diaris de segona mà al banc d’una plaça freda, però ja no llegiràs demà en un diari el breu obituari d’un exclòs, perquè lamentablement hi parlarà de tu. Fora de l’oasi hi ha el desert i més enllà el fred glacial. Demà et vindré a buscar i carregaré amb la teva ànima immòbil i lleugera, deixant les despulles al terra del caixer on dormiràs, entre els clams del personal de neteja de l’entitat bancària que descobrirà que no alenes, que has tancat el rostre per sempre. Hi haurà corregudes, policies i comissions judicials, serveis forenses i aixecaments de cadàver, però el breu obituari només ocuparà unes poques ratlles dins una notícia a una columna i sense fotografia. Tanmateix ràpidament desapareixerà el teu rastre i és que els perdedors en aquesta societat de compartiments estancs són ràpidament oblidats pel temor al contagi que causen.

(Robat d’una notícia caducada, en un diari qualsevol, al terra d’una plaça freda)

No hi ha pau pels infants

Desembre 10, 2016Desembre 11, 2016J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Articles, Cultura, Fotografia, Guerra, Pensament Etiquetes: Drets humans, Fotografia, Guerra, Infància, Siria 8 comentaris

pulitzer-ap-photo-manu-brabo_ediima20130416_0187_13

El valor d’una fotografia és directament proporcional a l’efecte que ens provoca vísceres endins. Aquesta imatge va presidir una primera plana a la premsa internacional i ara la miro i veig un cap que penja dolorós, colpejant a martellades l’esventrada porta de la consciència. Veiem moltes fotografies com aquesta, però la presència sol ser més forta quan la víctima té la mateixa edat que el nostre fill, perquè l’egoisme és així d’irracional. Miro les mans del pare i veig les meves mans. Miro les meves mans i veig les del pare de la imatge que tremolen buides de vida. El dolor dibuixa l’horror i ens estimba l’expressió de l’esclat: uns segons determinants que trenquen el moviment i deixen que la sang perfili els contorns. Les cames primes ja no s’obriran pas cap enlloc, els braços bruts mai no tornaran a prémer amb força a ningú estimat. Ens omplim la boca de drets humans i davant nostre s’obre un cercle de guanys obscens. La guerra com a negoci s’alimenta de la sang que esbossa la maledicció d’una terra tan antiga com el fracàs de tot intent de viure en pau.

Aquest infant sostingut pel desesperat home no va tenir temps d’acomiadar-se de ningú, ni de res, però involuntàriament s’ha vist arrossegat pel protagonisme d’una explícita fotografia d’agència. La portada del diari es converteix en una muda necrològica incessant que accentua un drama no buscat. Enrere hauran quedat els somriures còmplices de noi innocent que en un altre lloc del planeta correria darrere una pilota de futbol o perseguiria en bicicleta un somni daurat. Podríem imaginar les dues imatges i pensar que un esclat té el poder de trencar per sempre la infantesa robada. Torno a mirar i veig la sang que dibuixa el drama d’un maleït joc molt real on els infants no haurien de participar.

A molta distància dels fets damunt una taula descansa una tassa, un diari i un telèfon que interromp l’escena com una intromissió sorda. Potser en ensumar el flaire del cafè la sang penetri durament cos endins. De ben segur que l’alt executiu venedor d’armes ni ha vist la fotografia perquè en aquest moment juga a pàdel tranquil·lament. Jo sí que l’observo mentre al meu voltant tot segueix igual, impertorbable, insensible. La gran diferència és que jo escric això encara que els ulls no em deixen veure més enllà de la pantalla, humitejats per la llàgrima espontània i impotent que llisca ara sobre el rostre tancat del fillet.

#diadelsdretshumans / Dia dels drets humans (ONU)

Ignorància, pau i rom

Desembre 3, 2016Desembre 4, 2016J. M. Vidal-Illanes Cultura 4 comentaris

Reflexionar sobre la pau em condueix al despertar i als primers minuts del dia. Sempre m’ha agradat llevar-me i baixar de pressa a buscar el diari a la bústia, tornar a pujar i obrir-lo damunt la taula de la cuina i prendre pa calent amb mantega i confitura de taronja. Mentre giro les pàgines vaig assaborint el cafè comprat al meu temple del centre de Ciutat. Em faig les mescles, busco contrast dolç i amarg, suavitat i força. El cafè no pot ser el mateix un dia fred i radiant que un altre gris i temperat. O a l’estiu, o a la tardor. El color i l’aroma dominants tenen el seu moment i no hi ha segones oportunitats. Sempre el faig amb la màquina i d’una mida entre expresso i ristretto. Aquest és un moment d’assossec.

Però llegir el diari té contraindicacions. Bec cafè i passo les pàgines. Primer les de cultura i llibres, després les de societat buscant històries sobre les quals escriure i, finalment, llegeixo les notícies generals, les internacionals, perquè les nacionals s’indigesten i amarguen en excés la confitura i el cafè. En aquest moment, en arribar a les notícies, m’aixeco a fer una segona ronda, però abans deix a la tassa un llit d’Amazona, més o menys d’un dit, i després tiro unes gotes de cafè sobrant, aprofitant el que havia quedat a la cassoleta de la màquina expresso. Només l’alcohol em permet curar les ferides que m’obre la ignomínia escrita en forma de destacat. És una cura preventiva, el rom em permet assaonar el cos i quan la notícia em perfora la pell, com un bisturí, bec i sento que es va cauteritzant i que el dolor és menor. Enrere queda l’amarg gust de la confitura de taronja, no importa la bellesa del dia que desperta: les notícies tenen el poder de minar la fe en la humanitat. I veig aquella fotografia de la mort anònima d’Alepo.

Un dia vaig llegir una frase de Louis Pasteur que hauria de publicar-se com a capçalera a tots els diaris, i és que la ingenuïtat també és patrimoni dels savis. Conscient que la ignorància domina el món, Pasteur va intentar contrarestar dient: «Estic absolutament convençut que la ciència i la pau triomfen sobre la ignorància i la guerra, que les nacions s’uniran a la llarga no per a destruir sinó per edificar, i que el futur pertany a aquells que han fet molt pel bé de la humanitat». Si posem aquesta reflexió devora la de Facundo Cabral, aquella que conta: «Mi abuelo era un hombre muy valiente, sólo le tenía miedo a los boludos. Un día le pregunté: ¿por qué?, y me dijo: porque son muchos, ¡no hay forma de cubrir semejante frente! Por temprano que te levantes, a donde vayas, ¡ya está lleno de boludos! Y son peligrosos, porque al ser mayoría eligen hasta el presidente», el resultat de la combinació és demolidor. I avui és Alepo però en altres moments la línia de sang ha passat per Bagdad, i també per Palestina, Israel, Ucraïna, Somàlia, Sudan o Nigèria, la llista no té final.

Quan surto al carrer, ja he pres tres o quatre rebentats d’Amazona. Els idiotes els veig dobles i em sembla fascinant pensar en la frase de Cabral: estan pertot arreu, són molts i molt perillosos. De fet surten a les televisions, s’escridassen, s’insulten, creen opinió. Altres compareixen davant comissions parlamentàries i se’n foten del poder popular i de la democràcia. Fins i tot hi ha jutges tremendament idiotes i presidents que arriben a medallistes olímpics en la matèria. I aquí torna la reflexió de Cabral: són majoria i voten. Sé que penseu que tot això és maniqueisme, i és cert: un puto maniqueisme de merda que ofusca les il·lusions. Repassem el passat: lamentablement la guerra gairebé sempre venç la pau, perquè el preu pagat al final fa que el sentit d’aquesta pau sigui trist. Així ha estat tota la història: Pasteur era un il·lús perquè la cultura ha perdut sempre davant la ignorància i la pau davant la guerra. El mal de la guerra no hi ha pau que el recompongui, que el repari. Penseu en Hiroshima, penseu en Einstein que es va haver d’excusar quan el demanaren sobre algun arma capaç de contrarestar el poder de la bomba atòmica: ell va suggerir que la millor de totes era la pau. Penseu en les fotografies dels que no tornen, dels llits buits, les cases mancades de joves. Penseu en els centenars de camps de refugiats, de camps de concentració, de trens de la mort, de fosses sepultades davall l’oblit forçós imposat pels vencedors. No hi ha pau fins que no hi ha reparació i no hi ha reparació perquè els morts no tornen a la vida.

Penso en una frase de Galeano que deia que «No hi ha guerra agressiva que no digui ser guerra defensiva. Hitler va envair Polònia per evitar que Polònia envaís Alemanya. Bush va envair Irak per evitar que Irak envaís el món», tot són excuses per confondre’ns. Allò de no saber qui està guanyant ni qui està perdent s’eleva amb força davant meu mentre guardo a la prestatgeria el llibre d’Edward Palmer Thomson «Opción cero». Al fons el diari roman damunt la taula, l’observo i em sembla més lluny que mai, mentre penso que ser pacifista i escriptor és motiu d’indigestió permanent. La confitura de taronja era avui més amarga que de costum i potser no he begut el rom necessari per curar les ferides de la premsa del matí. Sort que a la lletjor se la pot combatre amb música i sort que també hi ha una versió jazzística de Hallelujah.

Estic absolutament convençut de que la ciència i la pau triomfen sobre la ignorància i la guerra, que les nacions s’uniran a la llarga no per a destruir sinó per edificar, i que el futur pertany a aquells que han fet molt pel bé de la humanitat.

Louis Pasteur

No hi ha guerra agressiva que no digui ser guerra defensiva. Hitler va envair Polònia per evitar que Polònia envaís Alemanya. Bush va envair Irak per evitar que Irak envaís el món.

Eduardo Galeano

Quan en demanaren sobre algun arma capaç de contrarestar el poder de la bomba atòmica, jo vaig suggerir la millor de totes: la pau.

Albert Einstein