Viure instants en què res
no em pot conhortar
despullat d’abraçades
lluny de qui prenc forma en l’horitzó
sense el vent que allunya el desànim
que impulsa el camí
Visc surant en el desconcert
i em trob en companyia de ningú
perquè em manca un esguard
mentre la contínua pluja em trasbalsa
i em ve a despertar la tristor
que s’amaga en el plec d’una escorça
M’enverina el desencís
d’haver arribat fins a aquest turó
per tal de no veure-hi res
perquè un núvol oculta la veu
i les negacions em captiven
quan algú altre fereix a l’atzar
Sent un dolor tremolós
que m’ha inundat del tot
en aquesta font buida de causa
ple de temors llançats
part darrere una llum encegadora
interior… en-tra-nya-ble
On sou?
…i és que en el buit
em perd en aquest instant incert
mentre em sent vigilat
en la paradoxa de no saber
si hi ha res més enllà de demà
Pens contínuament en una escletxa d’evasió
per alliberar-nos a la fi
trencant les cadenes del desassossec
negant a sotmetre’m al silenci forçat
alleugerint l’esperança
mentre voldria aturar el temps
Són dies en què la serenitat
s’ha mostrat evasiva,
encadenat i pres en un passatge estrany
contra la meva naturalesa
contra l’ideari no escrit
travessant una terra ignota.
J. M. Vidal-Illanes © 1979
Versos desempolsats d’un vell quadern (1979 – corregits el 2004)
M'agrada S'està carregant...
aïllat [...a recer de l'abisme] 