Col·leccionista

febrer 27, 2016J. M. Vidal-Illanes Cultura, Filosofia, Literatura, Música, Narrativa, Relat Breu Etiquetes: Dies, Llibres, Música, Quotidianitat, Records, Relats, Societat Deixa un comentari

Perdre’s en un mercat de vell és molt kantià

Arriba un dissabte en què no baixes directament al bar. Les coses són així i no les pots controlar. Primer et lleves, obres les persianes, fas coses normals com vestir-te o raspallar-te les dents i deixes el llit desfet. Et poses l’abric i t’observes al mirall de l’ascensor. Surts al carrer, mires el cel, agites el cap. Decideixes fer una volta de més perquè no és una hora prou indecent per prendre una ensaïmada i un cafè amb llet però consideres que és massa aviat per començar amb els whiskys. Optes per deixar-te caure pel mercadet de vell de la Misericòrdia. Des que eres infant, sempre t’ha semblat fascinant caminar entre llibres polsosos atacats pels fongs, discos de vinil enfundats en plàstics gastats, segells, monedes o soldadets de plom. En un mercat de vell el que cal és ser vell, desconeixes el valor de res de tot allò, la vellesa és sublim perquè transcendeix el temps. Per això camines lentament, per arribar abans a l’ensaïmada, per assaborir massa tard el cafè amb llet.

Com afirmava Kant, l’espai i el temps són formes de la sensibilitat de les persones o intuïcions pures, per això t’agrada perdre’t en moments i llocs irracionals. Quan t’extravies pots albirar coses insospitades perquè ets un idealista i avui no portes paraigües. No plou, mires el rellotge i comences a pensar que és hora de comprar el diari. Camines cap a la sortida del pati quan al fons et reclama l’atenció un home gran, encorbat, enfundat en un vell abric de xeviot que li va balder i una gorra de beisbol descolorida però neta. El vell observa atentament alguna cosa a l’aparador d’una parada petita. La curiositat pot amb tu. T’atanses i observes que es tracta d’una d’aquelles taules plenes de petites coses, objectes insignificants de gran valor. Com més observes, més imprescindibles et semblen aquelles inutilitats i voldries comprar-les totes per muntar una parada uns metres més enllà i sentir el plaer de disseminar ronyes essencials. Mai no has estat col·leccionista de res, només voyeur.

L’espai i el temps són formes de la sensibilitat de les persones o intuïcions pures.
Immanuel Kant (1724-1804)

Quan et trobes dret, a poca distància, observes que l’home de l’abric agafa un petit objecte de ceràmica blanca i gastada, una figureta d’un colom amb la inscripció «Record de la primera comunió». Et sorprèn com subjecta la figura amb les dues mans, com si l’estès acaronant suaument, com si es tractés d’un ou que cal covar perquè dins roman el miracle de la vida en forma de criatura ignota. Demana el preu en veu baixa, assenteix amb el cap, l’emboliquen en paper de diari, el vell paga i marxa lentament sense aturar-se enlloc més. El venedor et mira i somriu. Potser per neutralitzar la teva sorpresa, suposes, et diu amb un to confidencial: «Col·lecciona records de la Comunió». Tu fas: «Ah!», i et quedes mirant el vell en silenci. Veus com s’allunya, es fa petit, desapareix i l’imagines arribant a casa, com desembolica la figureta, com la neteja amb un líquid especial caríssim, curosament, amb un pedaç de cotó.

Imagines que, completada aquesta operació s’aixecarà de l’escriptori on treballa i anirà cap a una habitació que hi ha al fons d’un llarg i fosc passadís. Obrirà la porta i entrarà. L’imagines buscant el lloc adequat per la figureta, és un colom i caldrà ordenar-lo entre dotzenes de prestatges numerats i classificats com en una biblioteca. Traurà una etiqueta d’un calaix de fusta i escriurà la coordenada de la ubicació, la signatura de l’objecte. Imagines com contemplarà tots aquells records de comunió que no l’evoquen res especial: són objectes anònims abandonats per les persones que els varen rebre. Imagines que fa seixanta-vuit anys que recol·lecta records de comunions, d’ençà que va fer la seva i va guardar aquell primer tresor dins una capsa de fusta. Imagines que després van arribar les figures de familiars, d’amics, i que encara més després es colava a celebracions de desconeguts per fer-se amb un record. Imagines que la solitud d’aquest personatge va ser substituïda pel volum d’aquests objectes, i intueixes que aviat haurà ocupat el darrer recó, que només hi ha lloc per set o vuit figures més. Llavors tot haurà acabat, en poc temps la seva obra romandrà completa i tancarà per sempre més la porta d’aquell univers desolador d’objectes entranyables i estranys arrenglerats com els instants de la vida mateixa.

Hores més tard, en arribar a casa després d’un llarg passeig i altres obvietats d’un matí de dissabte, abaixes les persianes, fas el llit, menges alguna cosa, reculls la cuina i finalment vas cap a l’escriptori. Encens el llum i desplegues una tela de cotó. Poses la Quarta Simfonia de Bruckner i dins un silenci solemne només trencat pel romanticisme de la música, treus lentament de la butxaca de l’abric, amb mans tremoloses, un petit embolcall de paper de diari.

Em refugio en la malenconia de la meva petita habitació.
Anton Bruckner (1824-1896)

Monedes a les butxaques

febrer 11, 2016febrer 11, 2016J. M. Vidal-Illanes Cultura, Literatura, Narrativa, Relat Breu Etiquetes: Cinema, Crisi, Dies, Pensament, Quotidianitat, Records, Relats, Societat 2 comentaris

Llegendes dels somnis

Voldries descobrir ones gravitatòries a l’espai, com ells, els altres, els que persegueixen un somni i el troben. Et mires les mans i no detectes ni mitja evidència que expliqui el teu fracàs: has deixat de ser jove i ho saps però no et demanes el perquè. Fa temps que et lleves dins la nit buscant-hi el teu, aquell que marxà un dia, inacabat. Fa temps, tant que no ho pots comptar amb els dits de les mans, que ja has oblidat quin era el teu anhel.

Comences a buscar dins els abrics i descobreixes que has deixat abandonades monedes a les butxaques. No saps de què pot ser això símptoma, desvetllar aquest signe està fora del teu abast. Abandonar objectes pot tenir efectes tènues en el fons de la teva vida, però això tampoc no t’importa massa: és una qüestió lenta i profunda. Un dia qualsevol agafes la jaqueta de xeviot, aquella que feia temps que no et posaves. Fiques les mans a les butxaques i trobes dues entrades de cinema, una de teva, l’altra d’algú que deixà un buit. Enfonses la mà dreta una mica més, dins la carícia del pany de la jaqueta: ara és quan et trobes unes monedes que havies abandonat inconscientment aquell dia llunyà, era el canvi de les entrades del cinema.

«La meva memòria és magnífica
per oblidar».

Robert Louis Stevenson (1850-1894)

Tot plegat adopta una forma sinuosa i marejant. Estàs a punt de trobar-te el somni de cara i plou. No estàs segur del significat de tot això. Intentes no pensar i com més no penses, més nítid es transforma tot i més profund és el tall. Ara és el moment d’obrir persianes, inundar la casa de la llum d’un clar i suau dia d’hivern i baixar rotundament al bar, abandonant la jaqueta, la claror, les monedes, les entrades i la música de fons. Sempre que obres les persianes has de baixar al bar, és un binomi no desxifrat, com al llarg de desenes d’anys ho havia estat això de les ones gravitatòries. Baixes per sentir que en algun lloc tot pren significat, com un arbre caigut. El sols fet de lliscar furtivament escales avall, fa canviar la perspectiva de tot; el descens és com una presa de consciència i et dius que gairebé sempre has baixat més del que has pujat, res adquireix sentit i els colors romanen intactes.

«L’opulència té la seva misèria: es covard
i s’aferra a la vida».

Eurípides (480 – 406 aC)

Els contenidors van plens de restes de l’opulència dels altres, la teva opulència et va ser furtada el mateix dia que s’esvaí el somni que cada nit busques i no trobes. Al final tot resulta una mica inútil, com aquell fanal il·luminant un carrer on no viu ningú. La nit és més llarga des que no somies; els dies també, des que no persegueixes somnis. És hivern i voldries una dutxa freda, només per dur la contraria, per castigar-te, per oblidar que deixes abandonades entrades de cinema i monedes dins les butxaques de jaquetes arraconades. Les imatges del passat són fascinants, però no et deixen caminar: són pretèrites i no porten enlloc. Llegeixes el teu epitafi: «Només podem morir un cop, i això em fot». Decideixes que has de començar a deixar monedes abandonades a totes les butxaques que disposis i et sembla una bona idea. En fer-ho, tornes a somniar imatges boiroses dins la foscor d’un cinema.

Moments finals al principi del dia

gener 7, 2016gener 12, 2016J. M. Vidal-Illanes Literatura, Música, Narrativa, Relat Breu Etiquetes: Albada, Bar, Cafè, Música, Quotidianitat, Records, Relats, Societat, Sol, Whisky Deixa un comentari

Moments finals al principi del dia

It's early in the morning,
and they are doing this thing together.

Raymond Carver

Hi ha moments en la vida en què necessites baixar al bar, fer un cafè i marxar sense dir res, només comunicar-te amb gestos, amb moviments del cap o de les mans. Altres dies necessites no escoltar ningú, especialment mentides, i mirar llargament la sortida de sol des del seient davanter de la dreta del cotxe; poses música de Beirut i esperes, sense més. Si et lleves massa prest, el sol arribarà tard a la cita, per contra si allargues el cafè, potser ets tu qui arribi quan ell estigui massa alt. La música, el cafè i l’albada formen una suma de caiguda lenta. Àngels i caixes, ales i núvols: escrius i t’escalfes les mans mentre esguardes l’horitzó de través.

Busques moments fets de plans seqüència en blanc i negre, com més llargs, millor, a les fosques, entre carrers d’ombres furtives que es mouen silenciosament, com fantasmes canviants i negres. Saludes sense un mot la nit i comença a ploure en diagonal. Gotes llargues i primes et llepen amb delit el clatell mentre traspasses la frontera. Arribat a casa et despulles i mires per la finestra: ha deixat de ploure i comencen a encendre’s les línies del cel. Darrere els ullals de la ciutat una resplendor suau canvia de color. Voldries baixar al bar i parlar amb tothom. Moments en la vida en què necessites fondre la solitud, aquí demanes un whisky i deixes el cafè pel teu amic Francesc. Parles excitat.

Instants de retorn, intermitents: és quan en comptes de baixar al carrer, d’on has regressat fugint dels clar-obscurs, agafes la guitarra. Obres un quadern, el col·loques al faristol i comences a tocar pensant en aquella sortida de sol llunyana assegut al seient de l’acompanyant de la conductora. Aquells cabells curts i ulls com a miralls. Moments de conversa fluida, profunda i suau, amb el fred d’hivern dins i fora dels cossos. Records d’una anatomia flexible i harmoniosa que contrasta amb la duresa de caràcter i l’esclat d’idees clares. Hores d’imperis falsos, de seguretats infinites perdent-se pels engolidors. Aquell dia vàreu ser un al llarg d’una mirada eterna. Tot durà molt, fins que ella sortí del cotxe dient que no la seguissis. Desaparegué per les escales que baixaven al port mentre escoltaves la darrera cançó. Al cap de mitja hora aparcares el seu vell Escarabat i anares al Viena a fer un cafè.

L’endemà, en realitat aquell mateix dia al capvespre, reberes una nota, no estaves convidat a les noces. Esperava un fill i es casava a Sant Sebastià aquella mateixa setmana, un dissabte de pluja llarga i lleugera. No sabies qui era ell. Baixares al bar, sense dir res a ningú, només movent les mans, desconcertat, moments d’un silenci que et cremava les vísceres. Aquell dia prengueres una camamil·la amb anís, la combinació preferida d’ella, i esperares hores i hores la sortida del sol. L’albada arribà coberta de núvols de tempesta.

Paraules de comiat

Desembre 30, 2015J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Cultura, Literatura, Narrativa, Relat Breu Etiquetes: Creació, Cultura, Literatura, Llibres, Novetats, Relats, Societat 3 comentaris

Campanades de cap d’any de 1962 (TVE)

Un dia vols acomiadar l’any que es perd per la cantonada i decideixes fer un avançament editorial. La teva agent t’ho prohibeix i et proposes un petit experiment.

Juntes frases inconnexes del llibre i les uneixes, com si res, només buscant la concordança de gènere, persona i temps. Hem fet un avançament encobert.

Sempre havies somrigut a la vida. Ella passava per davant teu, deixant un rastre d’hores esmicolades que tu delectaves com un menjar irrepetible. Mai et donaves per vençut, ni quan les engrunes escassejaven. Eres un vianant que fugia del passat. Abans havies estat un navegant del futur, però mai no et vas enlairar massa. Tampoc mai no has estat massa d’acord amb el paper que t’havia assignat la vida, però al final aprens a perdre i a conformar-te. Amb tot, no entens això del rellotge que vas perdent de vista, sembla que una son profunda t’està segrestant, estàs molt cansat. L’eternitat pesa massa.

En arribada a l’extrem de l’escullera agafes fortament la botella amb la mà dreta i la llances el més enfora que ets capaç. El vidre verd vola dibuixant cercles fins a esclatar contra l’aigua tranquil·la. I en aquell moment casual el trobares, cara a cara, era el vent, el primer vent. Un vent que arribava net, sense obstacles terrestres, només mar, només salobre i ales de gavines. I l’escoltares. I el vent parlà, i començà a ordenar els records que amagaven bona part de les respostes que no aconseguies trobar, recloses en l’altell polsós on romanien presoneres. Totes les portes caigueren fetes miques de serradís i desaparegué l’atordiment provocat per la manca de llum en la fotografia del teu passat. Tanques els ulls i tornes a imaginar com et creixen ales noves, que esperaran una altra oportunitat d’elevar-te sense sabates mentre deixes anar el cap enrere.

Fotograma de “Criss Cross”, dirigida per Robert Siodmak (1949)

Gires lentament les pàgines del diari. Comences sempre pel darrere, per les escasses planes de cultura. Busques infructuosament un article que parli del teu darrer llibre, aquella novel·la intimista que va durar tres setmanes als aparadors, uns centenars d’exemplars venuts els primers dies, i després el silenci que castiga l’esperança de viure d’allò que més estimes. Des del teu lloc veus entrar un home que es dirigeix lentament a l’interior del bar. S’asseu a la barra sense mirar enrere. És una persona elegant, no sembla del barri, d’uns quaranta-cinc anys. De pell morena i cabells castanys. Creueu les mirades. Ell té una caiguda serena d’ulls. Veus com es gira lentament i mira cap a l’entrada.

––Tots viurem un dia en una estrella… ––fa l’home amb una veu que es consumeix ––com l’Anna, com l’Alba…

Penses en silenci la diferència entre dormir i somiar, i recordes quan has llençat la carta al foc, cercant les darreres espurnes d’escalfor. No t’han importat les conseqüències. Uns dies més tard veuràs el teu fill que desapareix per la cantonada i et llança una mirada disconforme. Llavors sentiràs el fred de les manilles i les mirades de tothom clavades com sagetes, que dolen com les gotes de pluja que cauen lentament.

L’any se’n va. Les paraules queden, i són aquestes. Per Sant Jordi potser les trobarem a les pàgines impreses.

Bon 2016 i sigueu ~~bones~~ persones.

Peixeres equivocades

Desembre 16, 2015Desembre 16, 2015J. M. Vidal-Illanes Cinema, Cultura, Narrativa, Relat Breu Etiquetes: Actualitat, Atur, Crisi, Dies, Quotidianitat, Relats, Societat Deixa un comentari

Peixeres i mirades cendroses

Mentre et recuperes a l’hospital penses que un suïcidi pot adoptar la forma d’una gran equivocació, o la d’un crim, o el perfil d’un revolt massa tancat, o tot alhora. Una situació inicial, un conflicte i un passadís, mirant sense veure i prenent un enorme impuls: tot suma.

Hores abans, molt després de pensar que tot anava bé, t’acomiadaren. Era la darrera passa en una cadena perfectament catalogada d’incertes desfetes. El guionista de la teva vida recent havia marxat precipitadament de la teràpia amb el psiquiatre de Woody Allen. Els ulls de T.J. Eckleburg observaven entre valls de gris infinit i muntanyes de marges desesperats. El costat equivocat no perdona.

Encara hores més tard, després de l’abans, trobares al penja-robes un post-it amb les claus de casa. Sabies que un dia qualsevol el teu home marxaria amb la caixera del pàrquing. Això era nou per a tu. La perruquera vint anys més jove, la secretària de personal, la infermera de la consulta, totes entraven al llistat de la lògica. Però la caixera, sempre tancada dins aquella peixera de vidres bruts. Sempre nedant dins la frontera de la garita. No la podies imaginar fora d’aquella presó. Com va poder succeir? L’endemà del dia després, descobrires que en la fugida havia buidat el compte corrent i ell, com la resta, es va convertir en aire, en una mena de vapor que potser mai no va existir.

I ara això, asseguda al llit, despatxada, despitada. Esperant la miserable compensació per entrar en l’estadística amb forma de dit acusador, que llarga és la cua de l’atur i quanta cendra hi ha abans del bosc, als afores d’una vida que has perdut. Esperes, mentre les festes de Nadal saluden amb un somriure cruel, a casa, al menjador, amb un arbre trencat que s’arrossega pel parquet.

Un dia abans, entrares a casa impulsada per un cúmul de ràbia. Una cursa que semblava una revenja, una acusació contra el món. Woody caminava per un carrer estret i gris, mentre parlava de les desavinences amb el seu psiquiatre. Una llàstima no haver calculat res. Entrares i deixares tot el que duies a les mans. Travessares tota la casa, obrires la porta del balcó mentre l’arbre queia arrossegat per la cortina. La televisió encesa amb la pel·lícula amb perfils de Nova York. No mirares enrere. No t’acomiadares. Només et llançares per damunt la barana i contares els segons fins a caure damunt un pobre ancià de vuitanta-un anys que morí a l’instant. Tu, no. Ni la cuidadora del pobre vell. Morí ell i tu frustrares el suïcidi equivocat, l’errada que es convertí en crim involuntari.

Mentre penses i et recuperes, o no, deixes de ser una desesperada per convertir-te en homicida. Era difícil calcular-ho pitjor. L’hospital serà un mal lloc on passar les festes. Quan creies que tot giraria sobtadament, et trucà el destí. L’instant final sempre produeix enormes canvis, com a Manhattan. Així comença tot de nou, un cop més. Has après que abans de suïcidar-te has de mirar. Que tot és un joc de peixeres equivocades, brutes i amb olor de cendra.