Llegint diaris de segona mà al banc d’una plaça freda

Desembre 29, 2016Desembre 29, 2016J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Articles, Cultura, Narrativa Etiquetes: Articles, Diaris, Exclusió, Pobresa, Vida Deixa un comentari

L’exclòs i els diaris

Els diaris que llegeixes et serveixen després per combatre el fred de la nit. Has après a col·locar curosament el paper entre les teves robes, per davall l’abric, que és com millor t’allibera de la humitat de la condemna. També els diaris et serveixen per combatre l’evidència de la realitat que t’ha segrestat, llegeixes que el teu perfil és el d’una persona en risc d’exclusió i tot plegat et desconcerta perquè consideres que la notícia és producte d’una errada des del moment en què fa temps que et consideres al marge d’aquesta maquinària de compartiments estancs d’èxit i de fracàs. Llegeixes i aprens que algunes paraules són escrites amb la lleugeresa de l’anticipació. Mires les teves mans i sents soledat. En un moment donat, una força de parets humides t’ha foragitat d’un lloc on mai no hauries volgut entrar, però t’hi vas trobar travessant de la pobresa al no-res el dia que et feres un assidu a la cua del menjador comunitari.

Cada paraula és com una innecessària taca en el silenci i en el no-res.
Samuel Beckett

Llegeixes diaris que trobes a les papereres de la plaça i penses en com s’arriba al moment en què el mecanisme es deteriora i res torna a funcionar com abans, simplement se sent una espècie de descàrrega i el món deixa de girar i les jornades transcorren a estrebades. Un dia trobes una pàgina on et veus dibuixat i decideixes guardar-la dins la vella cartera amb les teves exigües pertinences, com a document d’identitat o com a epíleg. Durant anys has fet creure que tot anava bé, que et senties feliç, que cada dia naixia amb una mena de llum lluent, quasi encegadora, i mentre et creies les teves mentides perdies de vista el deliri que et desplaçava a gran velocitat per la vida. Malgrat tot, saps que no es pot ser culpable i víctima a l’hora.

M’interrompo per assenyalar que em sento extraordinàriament bé. Potser és el deliri.
Samuel Beckett

Els diaris no parlen dels motius pels quals la societat et girà l’esquena quan vares entrar en un estret túnel i mai no trobares la sortida; no en diuen res dels dies que pensaves veure un tentinejant llum al fons de la foscor, i tampoc no expliquen que allò no era res més que un equívoc, un miratge del teu optimisme gastat. L’evolució de l’espècie humana en el segle XXI ha culminat en un escenari de deserts i oasis, però és difícil entendre quin mecanisme acciona la possibilitat que neixis en un o en l’altre lloc: darrere la sortida només hi ha fred. Els diaris també et serveixen per amagar els brics de vi barat o per encendre el foc de la desesperació. Només amb la ment carregada de boira pots romandre pacíficament a l’espera d’un senyal, d’un àngel que t’abraçarà per portar-te a casa, a la casa que ja no tens. Quan cau l’oblit perdem de vista el crepuscle i els turons ens semblen massa llunyans. Arriben les primeres veus i descobreixes que un dia es fa més curt que els anteriors i que se’ns escapa la darrera oportunitat.

Hi va haver moments en què no només em vaig oblidar de mi, sinó també del que sóc.
Samuel Beckett

Llegeixes diaris de segona mà al banc d’una plaça freda, però ja no llegiràs demà en un diari el breu obituari d’un exclòs, perquè lamentablement hi parlarà de tu. Fora de l’oasi hi ha el desert i més enllà el fred glacial. Demà et vindré a buscar i carregaré amb la teva ànima immòbil i lleugera, deixant les despulles al terra del caixer on dormiràs, entre els clams del personal de neteja de l’entitat bancària que descobrirà que no alenes, que has tancat el rostre per sempre. Hi haurà corregudes, policies i comissions judicials, serveis forenses i aixecaments de cadàver, però el breu obituari només ocuparà unes poques ratlles dins una notícia a una columna i sense fotografia. Tanmateix ràpidament desapareixerà el teu rastre i és que els perdedors en aquesta societat de compartiments estancs són ràpidament oblidats pel temor al contagi que causen.

(Robat d’una notícia caducada, en un diari qualsevol, al terra d’una plaça freda)

Crònica de Sheik Kondewa

Novembre 20, 2016Novembre 27, 2016J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Articles, Cultura, Literatura, Narrativa, Pensament Etiquetes: Guerres, Història, Infància, Soldats, Vida 4 comentaris

Sobre nens soldats al món: no són les seves guerres

El primer record de Sheik Kondewa era que no recordava res del seu pare —ni tampoc de la mare—. El segon record, per contra, encara era massa present per a ell: l’existència és una constant fugida al llarg d’un prim fil de seda entre la vida i la mort i pesa el que un AK 47 li pot pesar a un infant de deu anys. Un tercer record: les belles postes de sol des dels turons de la serralada dels Monts Tinga, assegut en un socó, pensament que el va acompanyar cada vespre des que va ser segrestat a Sefadu el 1995, llavors les sigles del FRU no significaven res per a ell, ara ho són tot i costa d’oblidar-les.

Sheik només era un infant més d’entre els milers d’innocents atrapats en una incomprensible guerra civil d’orígens estranys i revenges personals. Un infant obligat a caminar centenars de quilòmetres com a mercenari barat al servei d’algú i de quelcom que ell ignorava. Un infant que fins a complir els vuit anys només podia defensar-se amb una vella pistola Makarov i un matxet. Quan va ser capaç de brandir un Kalàixnikov ja hi sumava dotze morts al seu macabre compte personal. En conèixer a “Killer” i el seu sac amb la calavera de la primera víctima, que transportava com a amulet de la bona sort, Sheik no recordava una altra vida que la de nen soldat, que la d’un sanguinari irracional que no es reconeixia com a persona quan s’observava en un mirall, víctima d’una parestèsia lògica si capbussem en el seu perfil humà d’una gosadia sorgida en un inframón.

Ara, l’adolescent Sheik Kondewa intenta fugir de les estadístiques que l’inclouen entre el seixanta per cent d’analfabets homes de Sierra Leona —si hagués nascut dona, s’hi trobaria entre el setanta-nou per cent d’analfabetes—. Ara, un Sheik de rostre dur, inusualment adult per a un infant, intenta reprendre el camí de les postes de sol; cansat de guerra, anhelat de pau, busca trencar el jou que l’uneix a un passat vessat de vermell. Com l’home tranquil que substitueix la boxa per les verdes praderes d’Irlanda, Sheik vol reprendre el camí de l’adolescent pacífic que no li deixaren ser els adults, reingressant en una tensa normalitat, buscant un lloc al món on acabi la irrealitat. Però el jove Kondewa resulta massa dur per a una pel·lícula de John Ford i excessivament irreal per a un guió de Frank Nugent; el seu passat no donaria ni per una pel·lícula de denúncia: ningú no se la creuria.

Ahir em vaig assabentar que Sheik ha trobat una via per reconciliar-se amb l’avenir, de segellar les ferides sagnants de les víctimes que comparteixen amb ell un espai de futur. En veure’l per la televisió jugant futbol en un centre de rehabilitació de nens soldats, vaig creure que Sheik m’hi aclucava l’ull, va ser en l’instant quan, en marcar un gol amb les seves gastades espardenyes de tela, es fongué breument en una celebració on víctimes i botxins s’abraçaren per un instant, en un contacte d’una humanitat escarrufant. En acabar el partit, en aquell racó perdut d’una oblidada terra, el sol, aquella tarda, els va dedicar —a les víctimes-botxins i als botxins-víctimes— una prodigiosa posta amb més colors dels que mai no havien contemplat. Aquella nit Sheik Kondewa dormiria esgotat acceptant el paper d’adolescent pacífic, desitjant que el demà arribés amb el sentit de la vida que una mala tarda va perdre a Sefadu quan només tenia cinc anys.

#DiaUniversalDelNiño

Nota: Aquest és un escrit molt antic, però he preservat l’essència del que vaig publicar el seu dia llevat d’alguna correcció puntual.

El Gran Francis

Octubre 28, 2016J. M. Vidal-Illanes Cinema, Cultura, Ficció, Literatura, Música, Narrativa, Novel·la Etiquetes: Cinema, Cultura, Literatura, Música 2 comentaris

gatsby-redfordfarrow

Un dia escoltes música i sense saber molt bé perquè, una idea estranya aterra als teus peus, suaument, sense fer soroll. Alguna nota ha polsat un ressort al més recòndit del teu cervell i t’agites inquiet. Els compassos d’aquesta peça de Schönberg il·luminen la paret de la sala i projecten una imatge teva que encara no ho és. Tenir un calfred és sensual, fins i tot quan veus els anys transcorreguts que moren a la vorera de la carretera i només imagines un futur que s’escurça. Llavors mires la botella de whisky mig buida i penses la veneració que molts dels teus admirats autors tenien per l’autodestrucció.

Sovint trobes qui beu per oblidar, per pretendre no recordar. Francis Scott va escriure amb vint-i-quatre anys una extraordinària novel·la, This side of Paradise. Sí, busques el paradís, no importa a quin costat de la terra promesa, i només trobes oblit o excuses per no recordar. Els més afortunats han aconseguit perfilar els somnis i quedar-se amb el millor d’una vida plena. Altres miren en la distància els objectius abandonats sobre la sorra calenta d’un desert travessat amb molt d’esforç. Sovint no recordar és un bàlsam a l’hora d’agafar el son.

Mai no s’oblida, simplement, s’aprèn a fer creure que no recordem.
F. Scott Fitzgerald

Un dia s’acaba la música i recordes pàgines de lectures oblidades. Les lletres ordenades meticulosament de F. Scott Fitzgerald són de les que no s’obliden fàcilment. Turons cendrosos, ulls que atemoreixen. Si, penses en el futur mentre escrius i recordes haver après que la nostra inspiració transita per pàgines llegides. Algú et llegirà també a tu, creixeràs i l’obstinació et permetrà avançar cap als teus ideals i altres faran igual. El camí recorregut, també pels deserts, serà una escola d’angles suaus, però també et permetrà recordar les puntades de peu que reberes indefens a terra en més d’una ocasió.

Quan la vida arriba i et comença a colpejar, de res serveix cobrir-se el cap intentant evitar que te’l destrossin unes botes reforçades de menyspreu. Per aquest motiu beus i oblides. Recordes haver llegit unes cartes escrites en els quaranta del segle vint, on J. D. Salinger expressava admiració per l’obra de Fitzgerald. Pretendre ser un altre diferent de qui ets no és gaire recomanable, especialment si arrossegues una llarga trajectòria d’oblit. Llegeixes els biògrafs de capçalera que diuen que l’alcoholisme de Fitzgerald havia començat a la universitat, a una edat on s’és massa jove per renunciar i no prou vell per oblidar. Veus com amb el pas dels anys aquest afany per cobrir-ho tot de boira es va fer molt notori i al llarg de la dècada de 1920 començava a ser de rècord. En assolir una manera desenfrenada de beure, Fitzgerald, Francis, va començar a tenir problemes seriosos de salut i cap a finals de la dècada de 1930, era un alcohòlic consumat.

Saps que El gran Gatsby va incitar a T. S. Eliot a escriure-li a Fitzgerald dient-lo: «Crec que és el primer pas que dóna la ficció nord-americana des de Henry James…». Això et desmoralitza. Escrius i no vols semblar-te a ningú, et dius Richard Iots, i has de conviure amb el fet de ser comparat sovint amb Fitzgerald. Iots és algú que va afirmar que El gran Gatsby era «la novel·la més rica que havia llegit (…) un miracle del talent (…) un triomf de tècnica». I així passen els anys i apareix Temperatura, la llegeixes en anglès i descobreixes una història curta on el protagonista és un alcohòlic autodestructiu de trenta-un anys anomenat Emmet Monsen, a qui Fitzgerald descriu en la seva història com «notablement fotogènic, prim, moreno i atractiu».

Perquè una intel·ligència sigui realment adulta, s’ha de tenir la capacitat de mantenir dues idees contradictòries al cap, simultàniament.
F. Scott Fitzgerald

Imagines que viure un malson entre luxe és difícil de suportar. L’alcoholisme de Fitzgerald i els seus problemes econòmics, sumats a la malaltia mental de Zelda, van convertir la seva vida en un infern. És una llàstima que l’autor no pogués conviure amb frases com les de Do Birnam, el protagonista de The lost weekend de Charles Jackson, que, referint-se a El gran Gatsby, diu: «No existeix (…) una novel·la perfecta. Però si n’hi ha, és aquesta». Tu, amb freqüència, també ho has pensat i sense l’ajuda del whisky.

També sovint has de morir perquè passin coses, especialment perquè la gent parli bé de tu. En un editorial del New York Times publicat després de la mort de Fitzgerald van escriure: «era millor del que creia, ja que en els fets i en el sentit literari va inventar una generació (…). Tal vegada els interpretava i fins i tot els guiava quan, arribats a la maduresa, veien una llibertat diferent i més noble amenaçada per la destrucció». Autodestruir-se només et condueix més de pressa al final i et priva assaborir la perspectiva del temps. Diuen que s’han venut ja milions d’exemplars d’El gran Gatsby, una lectura obligatòria en moltes escoles secundàries i universitats, fet que no va permetre Fitzgerald somiar amb els peus a terra i mirar-s’ho tot des d’un retir assolellat. Tu, per contra, fumes lentament devora la platja pensant en convertir-te un dia en el Gran Francis.

El seu somni li devia semblar tan a prop, que difícilment podia deixar d’aconseguir-lo.
F. Scott Fitzgerald

Fer molta feina per no haver de treballar

Octubre 15, 2016J. M. Vidal-Illanes Cultura, Narrativa, Relat Breu Etiquetes: Anècdotes, Enginy, Literatura, Muralla, Treball, Vida 2 comentaris

gran_muralla

Així, amb una copa de whisky a les mans i sense moure un múscul de més, miro els colors de tardor a posta de sol. No fer res pot ser un exercici de dificultat extrema pel qual t’has de preparar durant molts anys. Recordo un company d’institut que volia viure sense treballar, em deia que això és el que havia fet sempre son pare i que, pel que semblava, també ho havia fet el seu avi. Dels ancestres més remots, no en tenia gaires notícies, entre ombres de memòria va saber que desaparegueren abandonant les respectives famílies, un a Filipines i l’altre a la França revolucionària: no tenim constància que tingués res a veure amb la invenció de la guillotina.

Viure així implica una ambició desmesurada, gairebé inexistent. Per viure sense fer res, com aspirava el meu amic, la natura ha de dotar la cadena cromosòmica familiar d’una antològica sèrie de característiques essencials: una barra descomunal, una simpatia natural desbordant i una capacitat infinita d’atreviment. El meu amic Ignasi volia seguir les petjades heretades per no trencar aquesta cadena i una de les tasques que més el tenia ocupat la major part del dia, era pensar com trobar la fórmula que el permetés complir el seu somni. Veure’l planificar ordenadament ardits infinits em semblava tant fascinant com inútil, però jo estava equivocat.

«Es necessita molt temps per ser un geni. Vostè s’ha d’asseure molt, sense fer res,
realment sense fer-ne res».
Gertrude Stein

Realment el xaval treballava molt per empescar-se com no fer feina la resta de la seva vida. Va pensar a casar-se amb la filla d’un industrial del calçat, multimilionari per més senyes (en pessetes, és clar). I durant dies va ordir un elaborat pla que hauria de desplegar al llarg dels anys següents. Va arribar a sortir amb l’al·lota, però el matrimoni no va arribar mai perquè una noia francesa es va interposar al bell mig del pla perfecte. La noia, morena, una mica més gran que ell i d’ulls intimidatoris, era guia turística. Així, que el meu amic va acabar a la Xina, fent de guia a la Gran Muralla per a espanyols despistats. Curiosament va aconseguir el seu objectiu, guanyar una bona remuneració a canvi de no treballar mentre sucumbia a la mirada de Nicole. Per l’Ignasi, això de passejar turistes mentre recitava quatre vaguetats sobre l’enginy de pedra, no era una feina ni res que s’hi assemblés, més aviat semblava una forma de vagarejar a la recerca del no-res absolut, com si el temps s’hagués quedat impregnat en aquelles lloses de l’empedrat de la Muralla i arrossegar les sabates, dia sí i dia també per l’indret, fos un acte revolucionari.

Però com tota història que comença, també té un final. A la Muralla xinesa, la francesa i el no-treball, s’hi va interposar una canadenca deu anys més jove que la Nicole. L’Ignasi ja havia fet els trenta-cinc i ella era una graduada en història de l’art amb moltes habilitats. Evidentment, el meu amic va aconseguir un visat pel Canadà i s’hi va traslladar. Al començament va viure de la noia, que al seu torn vivia dels pares, que hi vivien d’una gegantina explotació de fusta. Passava el temps obtenint permisos d’estudi per a la Universitat de Montreal, una feina burocràtica titànica. Tres anys després va haver de marxar, entre altres motius perquè s’havia matriculat a literatura americana on va conèixer una noia costa-riquenya filla d’un industrial farmacèutic que li ho va posar tot molt fàcil.

«Les meves frases penetren pels porus
i queden sota la pell,
però la gent no s’adona».
Gertrude Stein

A Costa Rica va aprendre a viure aplicant tot el que havia après al llarg d’anys de grans esforços. Així que es va doctorar en fer encara menys que res. Va muntar una escola de surf de vela i es va dedicar a passar els dies bevent cervesa i menjant llagosta. La noia volia ser poeta i el pare la mantenia i la publicava llibres. Un dia, Tatiana, que així es deia ella, li va confessar que no entenia per què la seva poesia tenia tan poc èxit. Ignasi li va recordar una frase que havia llegit en l’època de Canadà. Ella escrivia molt bé i el seu llenguatge tocava a fons, però els lectors no ho entenien. Llavors es va adonar que ell també podria escriure, sense fer res, només esperar que les pàgines s’omplissin full rere full esdevenint llibres publicats i venuts. Un pla perfecte. I va començar a escriure i la seva escriptura el va conduir de tornada a Barcelona, amb la Tatiana. Passats dos anys, es va interposar una nova persona a la seva vida, però en aquest cas va ser un representant d’un laboratori alemany, conegut del pare de Tatiana. La noia va deixar d’escriure i es va traslladar a Munic, on va formar una preciosa família adinerada centreeuropea. Ignasi, sense remei, va haver d’ordir un nou pla per viure sense fer res, i es va fer editor. Va descobrir que escriure, tot i que no era una feina, implicava un cert ordre i disciplina, i ell, el que volia, era navegar en iots de clients, practicar la pesca d’altura i avaluar la qualitat gastronòmica de restaurants caríssims. Avui, l’home és un alt executiu d’una multinacional de l’edició i cada dia de la seva vida l’aplica metòdicament a seguir fent molta feina per no haver de treballar gens.

«S’ha de ser molt dropo per escriure un llibre».
Gertrude Stein

Rellotges

Agost 17, 2016J. M. Vidal-Illanes Cultura, Ficció, Literatura, Narrativa Etiquetes: Música, Quotidianitat, Records, Relats, Rellotges, Societat Deixa un comentari

Un dia a Twitter llegeixes això: «A la vida s’han de tenir clares les prioritats. Avui la meva és canviar la pila del meu estimat rellotge de polsera. Es va aturar fa uns 8 anys» @conxinf [ConxiDeSaRoqueta] i penses que és una magnífica excusa per escriure al fil d’aquest enginy subtil. Passen les setmanes i arribat l’agost creus que has d’alliberar la idea que quedà oblidada al núvol dins un arxiu provisional. Per això (i per a no tancar per vacances), us deixo una breu lectura d’estiu.

«A la vida s’han de tenir clares les prioritats. Avui la meva és canviar la pila del meu estimat rellotge de polsera. Es va aturar fa uns 8 anys»
@conxinf

Qüestió de temps

Un dia d’estiu a una hora inusual, obres la persiana i mires cap a llevant. Sí, el cel net i l’aire de matinada lleument fresc et suggereixen que avui farà un dia clar i calorós de finals d’agost. Les vacances es comprimeixen mentre escoltes el silenci i la foscor. Penses: «Un bon dia, sí». Potser ha arribat el moment de tancar alguna porta i d’obrir-ne altres. Romans quieta, mirant l’albada que neix sedosa en la franja de l’horitzó amb suaus tonalitats turquesa que oprimeixen un tel groguenc de llum molt intensa. La cafetera allibera l’aroma i comença a espurnejar: corres abans que no bulli el cafè.

L’olor d’una torrada de pa moreno et recorda una matinada singular de la infantesa. Penses que a la vida s’han de tenir clares les prioritats i estens la confitura d’albercoc damunt el pa i la mantega. Quan arriba el moment, et dius silenciosament, s’ha de fer allò que quedà pendent. Cada cosa té el seu instant, ni abans, ni després: només perceps el minut just i ho entens. Avui l’aire de matinada és fresc i fa olor de blat segat acaramullat en sacs. Et dius, mentre agites el cafè amb llet amb la cullereta, que els rellotges s’aturen però el temps no. Els darrers anys han passat molt aviat i això degué ser el que va inspirar Woody Allen quan va dir: «M’interessa el futur perquè és el lloc on passaré la resta de la meva vida». Al futur el temps s’atura i el rellotge continua.

Vas a la calaixera on preserves el passat. Tot és qüestió de memòria. Avui la teva prioritat és canviar la pila del teu estimat rellotge de polsera. Es va aturar fa uns vuit anys quan vas tocar amb la punta dels dits la frontera entre el passat i el futur. L’agafes i el fiques dins la bossa. Mires l’interior de la casa que comença a il·luminar-se amb els primers raigs de sol, tot està com ara fa vuit anys: els rellotges s’aturen, el temps, de vegades, també. Una època vas ser més jove que ara perquè el temps no tenia el mateix valor: et volies viva a cada instant, però caminant en la frontera dels límits. Esperes. Escoltes música mentre els pensaments es despleguen per la sala amb una dansa de sorra i vent: una metàfora desèrtica d’allò que és efímer. Ara dius mentre apagues l’estèreo: «El rellotge i el temps es varen aturar fa vuit anys en aquesta casa. Avui és el moment de donar corda a la vida». I surts tancant dolçament la porta un inusual matí d’agost.