Narrativa

A fora feia fred i començava a enfosquir; llavors va ser quan entrares per primera vegada al celler on madurava el conyac dins oloroses botes de roure francès i la cava et semblà un lloc molt acollidor. Darrera teu entrà una bafarada d’aire fresc i tancares immediatament la porta. Encara no sabies que el que volies deixar a fora ja era a l’interior des de feia temps. Mirares i caminares entre les rengles, impressionat pels càlculs mentals que anaves realitzant: en aquella estança hi havia prou conyac com per omplir milers de nits d’escriptura en solitari. Aline és devora teu, tot i que tu no la veus. La paradoxa consisteix en què has entrat amb el sentit de la vista amatent mentre marginaves les essències de l’olfacte. Necessites els cinc sentits per connectar completament. El pas lent no t’ajuda a discriminar la informació: estàs perdut.

Al cap d’una estona sents el flaire característic del concentrat d’alcohol que roman a l’estança impregnant-ho tot, com una pàtina invisible que ocupa tots els racons físics i espirituals de l’indret. Esperit evaporat. T’han ensenyat que en tot procés de maduració d’una beguda espirituosa es produeix l’evaporació d’una part del volum d’alcohol. Aline et comenta sense que la puguis sentir que aquest volum evaporat és La part des anges, és el tribut pagat als missatgers de Deu i et recomana la lectura d’una novel·la policíaca de Hubert Monteilhet escrita l’any 1990. Aline et diu imprecisament des de l’altre costat que aquesta obra documenta un crim alhora que recrea l’entorn i els ambients que envolten la fabricació del conyac. Recordes lleument Monteilhet com autor de novel·la negra i també de gènere històric, però no n’havies sentit parlar d’aquest llibre.

T’atures a especular i poc a poc comences a evocar quelcom que romania amagat en algun doblec de la memòria, i relaciones La part dels àngels com a un recurs poètic que ha donat lloc a diversos usos. El primer que et ve al cap és la compra de vins francesos en el local del mateix nom a Barcelona; després recordes haver sopat amb Aline anys enrere en un restaurant de la Ville de Joliette en Quebec on promocionaven tapes espanyoles. Però també l’associes amb l’exposició de la instal·lació d’Esther Ferrer que veieres al Casal Solleric de Palma el 2009, ella va ser la primera que et va explicar la versió francesa del significat de La part dels àngels, perquè a Quebec et varen parlar –si ho vas entendre bé– que el nom procedia de la fabricació de rom cubà. Res de tot això et posa sobre la pista d’allò que has vingut a cercar.

La curiositat desperta i consultes les teves notes on comproves a més que al nostre país La part dels àngels també s’ha obert camí com a recurs literari amb una novel·la i que musicalment és una cançó que no recordes en absolut. Creus que tot això són indicis falsos, cortines de fum que en res il·luminen la recerca fatigosa d’Aline. Sents el batec d’unes ales, penses en un colom presoner dins la cava, però no encertes a albirar res que no sigui la teva ombra projectada en mil direccions contra el buit format pels passadissos de dipòsits alcohòlics. Aline t’ha acaronat amb un ala, però no ho has pogut sentir; ara t’està assenyalant el lloc on fou assassinada en un cas no resolt de novel·la negra i et mussita a l’oïda el nom de Monteilhet. Desconcertat desfàs el camí i surts al paisatge nevat de l’exterior, tancant la porta i deixant darrera teu a Aline, que recull incessant la part que li pertoca de l’alcohol evaporat.

Il·lustració: La part des anges
Autor: Komandant-Pi © 2011 – Sanatori mental de Sonnenhalde (Suïssa)

Tens escampades les males notícies damunt la taula. Ni els articles d’opinió et consolen davant l’anunciada incertesa apocalíptica que ningú no acaba d’entendre: és la revenja dels mercats, i t’interpel·les sobre la fesomia d’aquests ens depredadors d’esperances i il·lusió. «Qui hi ha al darrera de tot això?» –et demanes assaborint llargament un glop de Xoriguer– «De veres que hi ha algú o és tot una conjunció casual de fenòmens inexplicables?».

Sobtadament una porta es tanca amb violència. T’aixeques i sents el vent que colpeja el finestral i mires a fora els fassers despentinats que semblen dervissos dansant en la nit. «Ahir –penses– l’aire semblava amagat darrera la lluna, i ara una llevantada nerviosa tot ho agita a dins i a fora». Sents la cridada del fort vent que xiula amb destresa, i mecànicament agafes les claus i surts al carrer. Tot Es Molinar sembla estremir-se de por, com si les notícies dels fulls de diari que volen al vent escampessin missatges tenebrosos de viatges sense retorn. El barri, a aquesta hora incerta d’un agost asfixiant, es troba incomprensiblement buit i decideixes fer-li una visita a la mar agitada.

Al passeig et costa caminar i resols tombar-te a la ribera, com un cetaci embarrancat, deixant que els esquitxos de salobre t’acaronin la pell. Al cel penja la lluna en quart creixent i l’obelisc projecta una lleu ombra sobre el mosaic blau. L’escultura del corb marí sembla prendre el vol mentre a poc a poc l’aigua de la mar et va xopant la roba. Una parella que camina contra el vent et mira desconcertada; tu somrius mentre assaboreixes les gotes d’aigua salada. Banyat per la lluna, el vent i el mirall trencat de la badia, descanses la ment seguint l’afinada partitura que romp el silenci com un surt, un mantra mariner que t’agombola i buida de preocupacions.

De tornada a casa tires les claus damunt el sofà. Agafes el diari, el tanques, el plegues i, sense parar massa esment en l’acció, el deixes caure vertical dins la paperera en un esclat que escampa paraules ofegades d’amenaces frustrades. De sobre la taula agafes el Xoriguer i un got a mig consumir i t’asseus en el balancí, davant el finestral xop de marinada. Amb les cames estirades i el cor assossegat, et poses a parlar distretament amb el vent amic, que t’abraça amb la frescor de la nit i et diu a cau d’orella que et deixis portar per les seves paraules.