Avia. Boira.

Abril 7, 2013Abril 7, 2013J. M. Vidal-Illanes Literatura, Narrativa Etiquetes: Records, Relats, Vellesa Deixa un comentari

En ocasions no saps què estàs cercant, i malgrat tot ho trobes. Llavors davant teu s’aixeca el dubte, com un edifici abandonat amb els vidres de les finestres trencats, que espera mut un enterrament amb explosius. L’edifici cau, però el dubte roman com un espectre burleta. Tu mires més enllà, amb ulls cansats, part darrera l’horitzó, on saps que no hi ha res, tampoc la resposta que estàs esperant. Llavors tornes a buscar. Tot seria més fàcil si poguessis recordar, tenir la certesa de que a la fi tens un motiu per convèncer el bosc d’interrogants que et deixi passar a l’altra costat. Penses que quan els niguls grisos, quasi negres, s’escampin deixant dibuixat un cel de plexiglàs, la llum del sol et cegarà i seguiràs sense definir els contorns de la qüestió que et tenalla els pulmons, que dificulta la respiració i la converteix en una crepitació angoixosa.

Sents el teu cos com avança en caiguda lliure, si és que caure és una forma d’avançar. Tanques els ulls i tornes a oblidar. La memòria ha alterat l’ordre de prioritats i desenterra la casa de l’estació, on vivies quan eres molt petita, i de sobte sents que el teu enorme pastor alemany, que fa més de seixanta anys que és mort, salta alegre al teu costat, però és el meu Cocker qui et fa reverències. El port és un riu crescut i demanes pel pont vell. Tampoc nosaltres tenim respostes perquè som incapaços d’interpretar l’alteració del teu ésser, que torna a la infantesa dins d’un cos d’anciana bondadosa que ha oblidat allò que estava buscant i que s’acomiada educadament del presentador del noticiari de la televisió i el convida a tornar en un altre ocasió.

Avui has emmudit, no tens un bon dia. Mires per la finestra, però dóna la sensació de que no estàs veient res, només mires. Agafo la guitarra i et toco unes peces clàssiques. No et gires, ni tan sols sé si ho estàs sentint, només la finestra o el que estigui més enllà captiva la teva atenció absent. La bromassa ocupa tots els recons de l’habitació i ens separa, engolint les notes que surten queixoses de l’instrument. Llavors m’aixeco en silenci i vaig cap a la porta on espero uns minuts dret, amb la ma darrera de coll i el colze aixecat i estalonat contra el marc. Segueixes mirant i em demano que veuen els teus ulls que no saps interpretar. No trobes respostes, ni jo tampoc. Demà hi tornaré i em confondràs amb el teu germà petit i em canviaràs el nom i jo et demanaré a què vols jugar, esvaint la boira temporal durant unes hores mentre ens trobem a cada pas coses que no estem cercant.

J. M. Vidal-Illanes

Sheik Kondewa: el nin soldat

febrer 14, 2012febrer 14, 2012J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Assaig, Narrativa Deixa un comentari

El primer record de Sheik Kondewa era que no recordava res del seu pare –ni de la mare–. El segon record encara era present per a ell: l’existència és una constant fugida al llarg d’un prim fil de seda entre la vida i la mort i pesa el que un AK 47 li pot pesar a un infant de deu anys. Un tercer record: les belles postes de sol des dels turons de la serralada dels Monts Tinga, assegut en un socó; petit tresor que el va acompanyar cada vespre des que va ser segrestat a Sefadu el 1995, llavors les sigles del FRU no significaven res per a ell, ara ho són tot i costa d’oblidar-les.

Sheik només era un infant més d’entre els milers d’innocents atrapats en una incomprensible guerra civil d’orígens estranys i revenges personals. Un infant obligat a caminar centenars de quilòmetres com a mercenari barat al servei de quelcom que ell ignorava. Un infant que fins a complir els vuit anys només podia defensar-se amb una vella pistola Makarov i un matxet. Quan va ser capaç de brandir un Kalashnikov ja hi sumava dotze morts al seu macabre compte personal. En conèixer a “Killer” i el seu sac amb la calavera de la primera víctima, que transportava com a amulet de la bona sort, Sheik no recordava una altra vida que la de nen soldat, que la d’un sanguinari irracional que no es reconeixia com a persona quan s’observava en un mirall, víctima d’una parestèsia lògica si capbussem en el seu perfil humà d’imposada gosadia.

Ara, l’adolescent Sheik Kondewa intenta fugir de les estadístiques que l’inclouen entre el seixanta per cent d’analfabets homes de Sierra Leona –si hagués nascut dona s’hi trobaria entre el setanta-nou per cent d’analfabetes–. Ara, un Sheik de rostre dur, gens usual i massa adult per a un infant, intenta reprendre el camí de les postes de sol; cansat de guerra, ansiejat de pau, busca trencar el jou que l’uneix a un passat vessat de vermell. Com l’home tranquil que substitueix la boxa pels verds prats d’Irlanda, Sheik vol ser l’adolescent pacífic que no li deixaren els adults, reingressant en una tensa normalitat, buscant un lloc en el que li queda de món, on acaba la irrealitat. Però el jove Kondewa resulta massa dur per a una pel·lícula de John Ford i excessivament irreal per a un guió de Frank Nugent; el seu passat no donaria ni per una pel·lícula de denúncia: ningú no se la creuria.

Ahir em vaig assabentar que Sheik ha trobat una via per reconciliar-se amb l’avenir, de segellar les ferides sagnants de les víctimes que comparteixen amb ell un espai de futur. En veure’l per la televisió jugant futbol en un centre de rehabilitació de nens soldats, vaig creure que Sheik m’aclucava l’ull, va ser en l’instant quan, en marcar un gol amb les seves gastades espardenyes de tela, es fongué breument en una celebració on víctimes i botxins s’abraçaren per un instant, en un contacte d’una humanitat escarrufant. En acabar el partit, en aquell racó perdut d’una oblidada terra, el sol, aquella tarda, els va dedicar –a les víctimes-botxins i als botxins-víctimes– una superba posta amb més colors dels que mai ningú hauria pogut imaginar. Aquella nit Sheik Kondewa dormiria esgotat acceptant el paper d’adolescent pacífic, desitjant que el demà arribés amb el sentit de la vida que una mala tarda va perdre a Sefadu quan només tenia cinc anys.

12 de febrer de 2012. Dia Internacional contra l’ús de nins i nines soldat

Enllaç a Amnistia Internacional: Día Internacional contra el uso de los Niños y Niñas Soldados

Dormir, somiar

gener 30, 2012gener 31, 2012J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Literatura, Narrativa, Pensament Etiquetes: Relats 1 comentari

Has sortit a caminar, a perdre’t entre l’oblit dels carrers plens de persones que es donen l’esquena. T’agrada somiar despert, mirar les finestres tancades i imaginar les històries que esdevenen entre les parets d’aquella casa incògnita. O d’aquesta en concret que ara mires. Una llum groguenca i unes ombres que s’agiten a estones et desvetllen objectius vitals. Imagines el confort d’aquella llar, amb el foc encès que contrasta amb el fred glacial del carrer. Aixeques el vol lentament i et filtres pels porus microscòpics dels vidres: matèria i antimatèria, la diferència entre dormir i somiar. Sona un violoncel. Segueixes despert, no vols tancar els ulls per por a que la realitat t’arrossegui lluny i et desplaci fins a fer-te pujar al darrer vagó d’aquell tren que condueix a la marginació, a l’oblit. Fa temps que no arribes a final de mes i dins la butxaca dus una carta que per més que llegeixes no acabes d’entendre. Però saps que has de deixar casa teva, que ja no et pertany; aviat serà d’algú altre que es pentina les plomes negres i agita el seu llarg coll.

Aprengueres que somiar era una descontrolada sèrie d’imatges projectades contra les parets del dormitori. Hi havia somnis molt reals i agradables, però també et sortien al pas foscos malsons. Creixeres i un dia decidires somiar amb els ulls oberts. Al començament només eren projectes que es convertien en irrealitzables tot i que mai perdies l’esperança. Mai travessares la frontera de la imaginació vana de coses impossibles, de càntirs plens de llets que acaben estavellats contra el trespol de la realitat. Eres un somniador molt realista que ara escolta la cançó trista de la vida feta realitat. Les notes del violoncel són càlides malgrat parlar d’una pèrdua irreparable. Et mires les mans i les amagues a continuació dins la butxaca de l’abric. També amagues el coll entre l’espessa bufanda de llana sintètica. I mires des de les alçades l’interior d’aquella casa confortable que, imagines, pertany a alguna feliç família que tu ja no tens.

Esguardes la finestra i burxes en el pantaló la butxaca que amaga el tros de paper que parla d’un desnonament, d’una ordre de tallar les amarres, de recollir l’àncora i esperar un vent que et traurà d’aquest port on ara et trobes presoner. Pot ser demà s’aixequi un mestral aliat que et dugui a nous projectes que et tornin l’equilibri extraviat; o potser no. I penses en la llar de foc i en la música senzilla d’un temps perdut. La vida et va fer madurar entre somnis i ulls oberts, entre persones que es distanciaven de tu i el camí on perderes el rumb; les diferències et feien més gran i insisties en pensar que l’impossible no era irrealitzable. Seguires transitant els anys i les coses no t’anaren del tot malament; fins i tot en algun moment pensares que tot et sortia seguint el guió que havies concebut involuntàriament mentre dormies. Només calia que el futur no es capgirés, obrint el barram sangonós, àvid de carronya, de despulles socials.

Observares la finestra i imaginares la felicitat apagant-se a mesura que s’acabava la llenya de la llar. L’aire del carrer t’estava glaçant els peus i les galtes et feien mal. El pitjor de tot era la mirada, la gebrada de la nit t’impedia veure una sortida que et permetés fugir d’aquest estret carreró circumstancial que et barrava el pas. Havies perdut la feina, els estalvis, la casa… no sabies com mantenir unida la família. Tragueres el sobre i tornares a llegir la notificació del Jutjat. Ja no mirares més la finestra, ara havies de pujar les escales, obrir la porta, intentar desitjar bona nit i lliurar l’escrit a la mare de les teves dues filles. Mentre s’apagava la flama de l’estufa i el fred començava a fer-se l’amo de la situació el so del violoncel s’anà glaçant. Us miràreu fixament i us fonguéreu en una silenciosa aferrada. Caldrà fer les maletes, però no avui, no podeu despertar les nenes que dormen abraçades a uns somnis aliens a la realitat que no encerten a veure, encara. Compartíreu la darrera copa de whisky mentre pensàveu en silenci la diferència entre dormir i somiar, i llençares la carta a la llar de foc cercant les darreres espurnes d’escalfor abans d’anar a dormir.

Pleniluni

gener 11, 2012gener 17, 2012J. M. Vidal-Illanes Literatura, Narrativa, Relat Breu Etiquetes: Relats Deixa un comentari

Assegut en un recó d’un bar solitari de la ciutat vella, entre la humitat que puja des d’un trespol ple d’història, et miro mentre llegeixes un llibre. Em moro de curiositat, però no puc veure el que tens entre les mans i no estic segur de voler imaginar la forma de les paraules que captiven la teva atenció: sento una certa gelosia. Et miro de reüll, la llum és escassa i sona molt fluixa una cançó de música de frontera. Crec que és He Lays In the Reins però segueixo sense saber que llegeixes. Avui és un dia de mixtures, de Calexico i Iron & Wine, de mestissatge i sentiments plens de confusió.

Escalfo les mans amb la tassa de te, una barreja anomenada Somnis d’Orient on la vainilla sobresurt per damunt qualsevol altre aroma. L’ensumo i et torno a mirar furtivament. Sé que ets alt i amb un cos ben format, t’he observat altres vegades, sempre d’amagat. Els teus ulls negres em van captivar el dia que et vaig veure entrar per primer pic. Per això m’he assegut aquí, per això et miro d’amagat, per això sento una tremolor difícil de descriure.

Ensumo novament el te i imagino que aquesta és la teva olor, fusta i vainilla: fortalesa i tendresa. Just allò que vull d’un home. I segueixo espiant els teus moviments suaus. L’aire que agites en girar les pàgines del llibre m’envia un lleu perfum a tu, i el prefereixo al del te que estic bevent que només n’era una imitació imaginària de mala qualitat.

Aixeques la mirada i el tòrax em sotraga; alguna cosa ha rebentat al meu interior. Crec que he retirat l’esguard a temps, que no has pogut interceptar-me ni observar el meu plaer secret. Estàs bevent cava i jo, amb el meu te de vainilla, em sento una mica ridícul. L’elegància del teu rostre, dels cabells ondulats i la camisa negra, m’expulsen del teu horitzó. Ara alces el llibre i per un instant he pogut veure la portada: llegeixes uns contes de Flannery O’Connor i intento recordar quelcom d’aquesta escriptora al sud del nord.

Voldria aixecar-me i seure al teu costat, i bescanviar el te per una copa de cava i brindar sense cap motiu. Voldria que m’expliquessis que sents en llegir aquests relats i viure-los lliscant entre les paraules de la teva narració. Voldria acabar la nit amb el teu cos sobre l’estora de la meva sala, al davant de la llar de foc. Voldria sentir-me posseït, sentir l’escalfor del teu regal final. El cor s’accelera quan veig que t’aixeques, però no vens cap a mi, de fet ni m’has mirat i els meus somnis s’han esmicolat entre les parets que ens observen en silenci. Abans que pogués reaccionar has pagat a la noia de la barra i t’has vist engolit per la foscor del carrer només travessar la porta.

Tant se val, la meva covardia no hauria suportat el ridícul d’haver-te abordat de nou, d’intentar el fracàs conegut de seduir-te per acabar assumint la teva torbació i desconcert; de sentir com amb tot el respecte la teva veu serena però ferma em diu que ho sents, que “no hi entens”. De fet això és el que record de tu, la teva amable invitació a que desistís de l’intent quan per primera i darrera vegada em vaig armar de valor i en apropar-me vaig intentar fer tot això que ara estic imaginant febrilment. En tinc prou amb un desengany tot i que no renunciï al somni. No sembla en cap cas que avui tot hauria pogut sortir d’una altra manera.

Avui és lluna plena, i ja saps que jo no soc un home llop. Avui és lluna freda, i penso dormir amb la finestra oberta per a sentir-me inundat per la teva indiferència, mort de fred, banyat en plata i abraçat a no res damunt el llit: un immens espai massa buit quan el penso ple de la teva absència.

El vol del pelicà

Desembre 13, 2011gener 17, 2012J. M. Vidal-Illanes Articles, Narrativa Etiquetes: Relats Deixa un comentari

Les aigües fredes s’engronsen lentament abraçades pels tentacles de la badia. Ho mires tot amb els teus ulls d’al·lota riallera i despreocupada, asseguda damunt una roca rodona i còmoda que et permet elevar la imaginació i instal·lar-la dalt un petit baluard d’anonimat. Quan alguna cosa t’amoïna i el teu somriure t’abandona per unes hores, vens aquí a fer-te forta, enfora dels problemes i aïllada de les realitats que lluiten per trencar l’equilibri natural que t’ha aviciat des que nasqueres en aquest petit racó del món.

Agombolada dins el teu anorac de plomes, amb les botes de pell cobrint uns gruixuts mitjons de llana i una gorra de folre polar que et dona aspecte de noi, observes en silenci. Deixes que els sorolls de fons es converteixin en una música de natura salvatge. Al fons de la badia les foques pinten de fosc la platja de sorra vermellenca. En el cap que s’endinsa en la mar, devora el far, els pingüins ocupen l’espai que els regala el peu del penyal. Esguardes les embarcacions de pesca que tornen després d’una llarga jornada de feina i deixes volar les paraules del vell que contava històries d’amor després d’haver-les llegit llargament. A tu t’agraden més les històries de gavines i de moixos que els ensenyen a volar. Les paradoxes t’apropaven a Pedro Nadie i et senties lliure com l’enorme balena que havies vist l’altre dia des de el balcó de casa teva.

A Luís Sepúlveda el coneixes de les lectures del col·legi i el fet d’haver-te enganxat a les seves històries fan que siguis com ets. La teva roca rodona favorita és un mirador de pelicans, un aguait obert on desxifrar el significat de tots els moviments que realitzen aquestes estranyes aus. Algun pic els hi has donat de menjar al port, acompanyada del teu avi pescador retirat. Recordes algun ensurt amb el potent i enorme bec de l’au, però et rendeixes a l’elegància espontània que exhibeixen quan maniobren a pocs centímetres de l’aigua, voldries tenir un amic moix i aprendre a volar, com aquella gavina orfe que arribà a perdre la identitat. El fred s’omple de grisos i el niló blau del teu anorac es camufla amb la vorera. Respires fondo, pel nas, amb força. T’agrada la sensació de l’aire fred que t’omple com una mena de droga estimulant i sents com el cap s’oxigena amb les alenades. Mires a banda i banda i veus com el vol d’un pelicà evoluciona fins amarar a pocs metres de la teva talaia. Us mireu llargament, ell et convida a emprendre el vol i tu t’aixeques i mous el braços i t’eleves lentament amb la torpor del novell, però comences a enlairar-te i a navegar com un argonauta volador sense nau, i et deixes portar amb els ulls ben oberts fins on t’enviï la imaginació.