Aigo (segueixo dient #noalaguerra)

“Aigo, vos demanam, aigo
i vós, senyor, mos dau vent
i mos girau ses espatlles
i fais com qui no mos sent.

A s’hort sa terra és eixuta,
s’ha mort tot el que hem sembrat,
es tarongers s’han ‘secat,
es blat és mort i no és nat.

Abans, senyor, éreu flors,
ara, senyor, sols sou cards.
Abans, senyor, éreu amor,
ara s’amor s’ha assecat.

Abans, senyor, éreu horts,
ara, senyor, pols i vent.
Abans, senyor, éreu gent,
i ara, on és, on és sa gent?”

(Maria del Mar Bonet)

Molts anys després, massa potser, segueixo maldant per veure la Pau créixer al meu voltant. I cada dia rebo els cops de la irracionalitat de la violència, de la mort insensible, de les grans decisions que amaguen opcions secretes. La guerra és la passa que trenca el sentit de l’aforisme llatí “Si vis pacem, para bellum“. La guerra és incessant i persistent, com una pluja infinita de fang i sang.

Qui sigui el responsable m’envia vent i sal, mentre passen els anys i els núvols i el camí torturen la convicció. Potser viure contra corrent i saber que poques coses canvien fa que puguem sentir la vista cansada. Sí, em sento cansat, però encara tinc veu.

 

Imatge

Perdut en el temps

T’aixeques amb esforç i no recordes què has vingut a fer a aquest racó polsós de món. Fas olor de whisky i pólvora i avui és massa tard. Al carrer la llum del sol esclata en mil bocins, com a llamps que trenquen les vidrieres d’esveltes catedrals gòtiques. Et trobes recolzat en la barra d’un antre portuari, a milers de quilòmetres de casa teva. El nou món deixa en evidència la decrepitud grisa de les llambordes de Calais.

No saps quin any és, per tant encara importa menys el dia i l’hora. Segueixes pensant, intentes que la lògica es presenti davant teu amb una mena de mapa del tresor que t’indiqui les coordenades de la teva sobrietat. Has begut massa i tot just comencen a aparèixer records esvaïts i fragmentats. El cap et fa molt de mal. Veus que tens sang als pantalons.

Sents com algú comenta a l’amo del bar que la policia ha mort Garnier el “apache”. De sobte una mena de clatellada fa que inclinis el cap i intentes recuperar l’equilibri. Garnier era la persona amb qui havies d’establir contacte, no ho tens clar, però calcules que això s’havia de produir demà migdia. Enormes canvis que fan que la direcció dels esdeveniments canviï com ho fa el vent de la tarda allunyant-te del port.

Ara no saps massa bé quin és el sentit de tot per a tu en terra estranya i demanes un altre whisky. Observes el teu rostre al mirall de l’aparador com si fos d’una persona que mai haguessis vist abans, un vell de barba blanca i ulls desgastats. Et passes la mà dreta pels llargs cabells despentinats i palpes la butxaca interior de la jaqueta buscant diners per pagar. Treus un bitllet i una peça desgastada de paper que mires sense saber d’on ha sortit, i veus algú molt jove que recordes vagament.

Imatge