Relats

Caminaves per un passeig imaginari. No feia vent, ni una fulla s’arrossegava pel terra. La teva ombra no apareixia projectada al trespol. És curiós, estic escrivint sobre allò que no hi és en comptes de capbussar-me en l’ànima del que si que hi apareix amb força: la solitud instantània. La gent camina sola, pel marge, com fugint del focus, del fotograma. De fet no sembla que caminin, romanen estàtics, a recer del temps. El ca em mira fixament sense ulls, sense gest d’amenaça, però no està sol, ell sap que jo hi soc al seu davant, el seu amo no és amb ell perquè l’absència l’ha vençut en alguna batalla perduda en algun lloc més enllà de la fotografia. La cigarreta està apagada, derrotada i ignorada.

L’home del capell es va extraviar en una mala hora en què començà a reflexionar, amb les mans creuades, la seva poesia i el perfil perfecte. S’ha inclinat cap endavant per capturar els pensaments, corregint el centre de gravetat i imposant un nou ordre. La taula (la guéridon), sola; la cadira, sola; la copa… Si hi ha alguna cosa en aquesta escena que representa la solitud per damunt la resta, això és la copa. Podríem dir que la copa sosté l’instant en excèntric equilibri, mentre encarna la solitud absoluta al bell mig del silenci d’un dia sense ombres en un món que es descompon. Però la terra sembla en pau, tot sembla tranquil i cinematogràfic. I allò que no vols reconèixer ni tan sols en veu baixa, és que la veritable solitud la representes tu, des d’una buida posició d’espectador fora de la realitat i completament ignorat.

Continua llegint →

Tens escampades les males notícies damunt la taula. Ni els articles d’opinió et consolen davant l’anunciada incertesa apocalíptica que ningú no acaba d’entendre: és la revenja dels mercats, i t’interpel·les sobre la fesomia d’aquests ens depredadors d’esperances i il·lusió. «Qui hi ha al darrera de tot això?» –et demanes assaborint llargament un glop de Xoriguer– «De veres que hi ha algú o és tot una conjunció casual de fenòmens inexplicables?».

Sobtadament una porta es tanca amb violència. T’aixeques i sents el vent que colpeja el finestral i mires a fora els fassers despentinats que semblen dervissos dansant en la nit. «Ahir –penses– l’aire semblava amagat darrera la lluna, i ara una llevantada nerviosa tot ho agita a dins i a fora». Sents la cridada del fort vent que xiula amb destresa, i mecànicament agafes les claus i surts al carrer. Tot Es Molinar sembla estremir-se de por, com si les notícies dels fulls de diari que volen al vent escampessin missatges tenebrosos de viatges sense retorn. El barri, a aquesta hora incerta d’un agost asfixiant, es troba incomprensiblement buit i decideixes fer-li una visita a la mar agitada.

Al passeig et costa caminar i resols tombar-te a la ribera, com un cetaci embarrancat, deixant que els esquitxos de salobre t’acaronin la pell. Al cel penja la lluna en quart creixent i l’obelisc projecta una lleu ombra sobre el mosaic blau. L’escultura del corb marí sembla prendre el vol mentre a poc a poc l’aigua de la mar et va xopant la roba. Una parella que camina contra el vent et mira desconcertada; tu somrius mentre assaboreixes les gotes d’aigua salada. Banyat per la lluna, el vent i el mirall trencat de la badia, descanses la ment seguint l’afinada partitura que romp el silenci com un surt, un mantra mariner que t’agombola i buida de preocupacions.

De tornada a casa tires les claus damunt el sofà. Agafes el diari, el tanques, el plegues i, sense parar massa esment en l’acció, el deixes caure vertical dins la paperera en un esclat que escampa paraules ofegades d’amenaces frustrades. De sobre la taula agafes el Xoriguer i un got a mig consumir i t’asseus en el balancí, davant el finestral xop de marinada. Amb les cames estirades i el cor assossegat, et poses a parlar distretament amb el vent amic, que t’abraça amb la frescor de la nit i et diu a cau d’orella que et deixis portar per les seves paraules.