El tren o la vida

Abril 5, 2014Novembre 16, 2014J. M. Vidal-Illanes Cinema, Literatura, Narrativa, Pensament Etiquetes: Cinema, Records, Relats, Societat, Trens, Vellesa Deixa un comentari

La vida passa… en tren

Voldria ser un vell maquinista, un jubilat que complís el somni de tancar un cercle complet entre locomotores. Ha de ser inigualable el fet de recordar el dia de la inauguració d’una preciosa màquina de vapor, negra i brillant: pujar amb un uniforme curosament planxat, posar-se a regular la pressió, alliberar els frens, sorprendre’s amb la suavitat del trajecte entre Monforte de Lemos i la Corunya. Més inigualable ha de ser el fet d’acomiadar-se a vuitanta-sis anys, després de pilotar durant uns minuts un AVE en un tram entre Madrid i Sevilla. Assolit el cicle perfecte, l’endemà de tornar a casa des de l’aeroport de San Pablo, em llevaria com cada dia, aniria a prendre el tallat al bar de la cantonada explicaria als contertulians de dos quarts de deu del matí l’experiència de volar sobre vies polides. I els parlaria del vent, que es podia veure però no sentir. Em fumaria la darrera cigarreta entre estossegades i ensumaria la copa buida de brandi mentre vaig prenent la decisió de guardar silenci per sempre-més. L’endemà m’enterrarien amb el meu vell uniforme de ferroviari i un somriure enigmàtic. Continua llegint →

Quan les coses es torcen (venen corbes)

Març 30, 2014gener 14, 2022J. M. Vidal-Illanes Literatura, Música, Narrativa, Pensament Etiquetes: Literatura, Música, Quotidianitat, Records, Societat 7 comentaris

De corbes i revolts

De vegades veiem la vida com una carretera de pel·lícula americana, recta fins a l’horitzó, amb alguns canvis de rasant que ondulen les hores. Conduïm una Harley mentre sona Riders On the Storm, The Doors deixen caure una pluja de ritme amb llampecs de guitarra mentre el sol declina darrere nostre i allarga l’ombra que projectem sobre l’asfalt. Llavors tot és perfecte, tot és lineal, tot és poètic. En aquest precís instant mirem al davant i veiem el futur a llevant.

Quan mirem les estrelles estem veient el passat. Descansem després d’una llarga jornada i ens aturem a contemplar la nostra insignificança. Creiem que estem observant objectes que envien llum en línia recta i en realitat tot es converteix, abans o més tard, en una el·lipse infinita. Per contra, a la carretera veiem una recta que sembla perfecta amb aquestes ratlles discontínues que dibuixen la velocitat, són com les perforacions del cel·luloide, pel·lícules mai no viscudes, vides d’altres. Continua llegint →

El secret del contingut

Març 22, 2014Novembre 16, 2014J. M. Vidal-Illanes Cinema, Literatura, Música, Narrativa Etiquetes: Cinema, Cultura, Llibres, Novel·la, Records Deixa un comentari

Vius perillosament, però confies en l’instint

Si mai has sentit la necessitat d’escriure res, sabràs a què es refereix el títol. Jo encara no ho tinc clar, per això em semblaria bé que deixessis un missatge al contestador explicant-m’ho. No truquis a la nit que desconnecto el telèfon, odio que em despertin quan somio que l’al·lota canària em convida a un moscatell mentre li dedico una cançó d’adolescents, com ara Love Is On The Radio. Canto pitjor del que toco la guitarra (i en aquesta art sóc un desastre), però quan dormo això no té cap importància (crec).

Així doncs: què és el contingut i quin secret amaga? Mireu, hi ha coses que no han de semblar mai el que són; Ernest Hemingway ho tenia molt clar, era el rei del colador: mai era massa explícit, tot ho filtrava delicadament o amb exabruptes, però ho matisava com qui deixa caure un imperceptible plugim. Conec autors que escriuen com si deixessin anar galledes fredes d’aigua, a cada pàgina en llencen una, però sense oblidar que el secret està en el contingut. Per mi, quan es tracta d’escriure, forma i contingut són objectes inseparables. Bé, sí, jo em sé la teoria, altra cosa ben diferent és assimilar-ho fins al punt de practicar-ho de manera natural. Filtrar és un camí que sé que trobaré un dia de tardor: res ha de semblar el que és, tot ha de tenir l’aparença d’un accident. Això em recorda l’ordre que Morgan Freeman dóna a Bruce Willis (Goodkat) a El cas Slevin. Poc podia imaginar El Cap que res era el que semblava i tot adoptava una dimensió més complicada del que ningú no podia entendre fins al desenllaç: aquest és el veritable secret. Continua llegint →

Coses inservibles que algú et manlleva

Març 1, 2014Novembre 16, 2014J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Música Etiquetes: Literatura, Música, Quotidianitat, Records, Seeger, Societat Deixa un comentari

Sé que m’esperes en algun lloc… no tardis

En algun lloc de la xarxa amb un nom que no puc recordar –paral·lelisme casual–, he vist escrita una frase que deia quelcom semblant a això: «Déu no ha perdut el control de la teva vida, només està llevant allò que és inservible per donar pas a allò que és realment bo». No estic del tot segur que la frase en qüestió fes massa fortuna en un auditori de desnonats, d’expulsats de l’esperança, en la cua de l’atur, o en un funeral. Puc imaginar la cara del tele-predicador amb posat d’autoajuda i les mans movent-se en estudiats gestos de confiança –coses de la programació neurolingüística–, però no puc imaginar la cara del receptor del missatge. Continua llegint →

La previsió de l’inevitable

febrer 14, 2014Juny 24, 2014J. M. Vidal-Illanes Narrativa, Pensament Etiquetes: Carrey, Literatura, Música, Paraigua, Previsió, Records, The National Deixa un comentari

El món funciona millor en èpoques d’inflació de persones previsores, aquesta estranya raça d’éssers que no surten de casa sense un paraigua, per mínima que sigui l’amenaça de pluja. També hi ha el tipus que mai no es deixa la crema solar, o el que evita llegir diaris —especialment determinats diaris—. Un amic de la universitat sempre sortia de marxa amb una muda i un raspall de dents, les marxes les començava a Barcelona i les podia acabar a Saragossa o a qualsevol lloc inversemblant: era un portent de previsió.

Les persones previsores quan van a patinar sobre gel, s’equipen amb la roba adequada, afegeixen uns bons guants i treuen del fons d’un calaix una bona dosi de valentia. Guardar el valor dins un calaix sempre m’ha semblat una temeritat, però és un fet que adquireix una obliqua dimensió romàntica. Quan has de cometre una imprudència vas al calaix i extreus la valentia com qui treu una valuosa peça de roba interior plena de significat, amb molta delicadesa i una certa tremolor a les mans. Continua llegint →