Ella

Moto

Un d’aquests dies que agafes la moto i comences a cantar. No condueixes, només cantes. La moto avança i tu cantes. La cançó s’obre pas entre el trànsit del passeig marítim i voles. L’aire sona com el baix i el motor com una bateria silenciada. I recordes que no havies de prendre aquella cervesa perquè després arribarien dues o tres més i sabies que ella ficaria aquelles monedes al jukebox i faria sonar el somni truncat d’unes notes. I ho ha fet, i t’ha mirat mentre reia. Reia perquè et convidava a deixar-ho córrer, a agafar la moto i cantar trencant la nit. Reia perquè et recordava pàl·lid la nit anterior, mentre es despullava davant teu i es llançava al mar des de les roques, a la cova, a la vella cala. Ha rigut quan ha vingut i t’ha dit que ja eres prou gran. I tu no has sabut interpretar el sentit de les paraules, dels gestos, de la música. Segueixes sense entendre res, sense connectar amb els codis. Però aquest enginy mecànic t’entén, t’obeeix i et respecta: per això crides i cantes les notes del verí que t’ha deixat ella quan ha marxat amb dues amigues i t’ha tocat l’esquena suaument. Un gest que tampoc has entès.

I crides mentre acceleres i busques la recta que baixa a la platja, saltant a cada canvi de rasant, desafiant al màxim el control. Deixes enrere la remor de les onades suaus de matinada que munten la sorra de l’arenal i prens els darrers revolts de pujada al penyal de la cova. Arribes. Atures la moto però no deixes de cantar mentre tremoles. Et despulles i saltes al buit, amb un crit, amb la sensació que l’ànima s’està descomponent i el cos t’abandona. Les galtes et bullen i segueixes cridant els pocs segons que transcorren fins a estavellar-te estrepitosament amb l’aigua. T’enfonses, toques la sorra del fons t’impulses amb força com si volguessis sortir propulsat de l’aigua, i en sortir treus l’aire amb un xiscle llarg ple de ràbia. Nedes uns metres, sents l’aigua a la pell, i la foscor darrera teu. L’enorme cova et vigila i decideixes sortir de la cala mirant l’illot. Et canses, nedes, crides i t’atures.

—Perquè no m’ho expliques.
—Si no ho entens amb la mirada, no hi ha res que puguis entendre.
I les paraules d’ella es capbussen fins a desaparèixer.

Surts de l’aigua. Tens fred. T’eixugues exposat a la lluna, ahir va ser plena. Sents un cotxe que arriba. Ella passa davant teu, ni et mira. Es despulla. Es llança des de la punta del penyal. Cau en silenci. És la darrera setmana d’agost. Ella tornarà a la península fins a l’any vinent. Penses a vestir-te i agafar la moto, córrer i cantar. Et gires, mires la lluna trencant-se sobre la mar gairebé plana. Emprens una curta cursa. Sents un altre cotxe que arriba i unes veus darrere una cançó que odies. Saltes amb els braços oberts i caus en silenci abans que sigui massa tard, tot i no entendre els motius d’una decisió que no has pres.

J. M. Vidal-Illanes © 2015

Una pedra dins la sabata

Tu ets la pedra

No veure amb ulleres o tu ets la pedra

Hi ha vides en què perdem de vista qui som. Hi ha moments en què la mirada ens abandona i entrem dins la capsa de la impertinència. Hi ha qui gairebé mai aconsegueix connectar amb la realitat que veu. No és que vengui al cas, però diuen que en una trobada de Bioy Casares amb Borges, el de Recoleta li va dir al de Palermo, mentre sostenia un paper entre les mans amb cara contrariada: «Quina llauna això de no veure sense ulleres»; la resposta de Borges en fraccions de segon i mentre assentia amb el cap va ser: «Quina llauna això de no veure amb ulleres». La vista és traïdora, i qui millor que el gran mestre de la ironia per certificar amb girs suaus de bastó l’infortuni quotidià de no veure passar les coses encara que tinguis els ulls oberts i les ulleres posades. La lucidesa de Borges tenia accent de doble mortal, aire porteny i soroll de bala.

Però no ens enganyem, en determinats casos no veure, amb ulleres o sense, pot ser una fugida a la felicitat o a l’infern. Saber no mirar a temps ens pot estalviar més d’una situació lamentable. L’art de desviar la mirada al moment precís pot resultar providencial per no haver de convidar aquell veí de barra pesat que s’enganxa com un xiclet persistent. Una fugida ràpida i un canvi de vorera, ens pot permetre prescindir de saludar una ex-amant a qui devem més d’una explicació. La metàfora de l’anècdota borgiana pot travessar el túnel dels despropòsits si en comptes de parlar de ceguera física, en parlem de l’emocional, com la d’Oscar, aquell amic de joventut que era incapaç d’entendre perquè el seu destí final era acabar parlant amb una gerra de cervesa a la barra d’un bar quan ja havien abaixat la persiana i els llums pentinaven la penombra. En aquell instant entre un no-res i un fracàs de mirada invisible, la cambrera posava una cançó de Lou Red i començava a fumar amb ulls perduts, mentre Oscar, amb el front recolzat a la barra, abraçava l’ombra de la noia amb qui que acabava de trencar. El xaval, que vivia pensant que era un caníbal que es menjava el món, romania durant setmanes emocionalment estabornit sense saber qui havia deixat a qui i quin era el perquè de tot plegat.

Recordo perfectament una vegada especial, quan “ella”, la noia que ell mai no hauria abandonat,  se’n va anar al darrere d’aquell madrileny de camises blanques i rellotge d’aviador. Aquella nit sense lluna, Oscar, que gairebé no se sostenia en peus, va ser expulsat del bar quan la cambrera va acabar les cigarretes i, assegut a la vorera del carrer, va començar a fer punteria amb les pedres de grava que anava trobant. Intentava endevinar la línia blanca discontínua amb el convenciment que si encertava deu vegades seguides, conjuraria la bona sort i Michelle tornaria als seus braços. Li va fallar la punteria i la intuïció i, senzillament, es va trobar amb la sensació d’haver incorporat amb caràcter crònic, una d’aquelles pedretes dins la sabata. En un acte misericordiós el vaig acollir a casa portant-lo a l’esquena. Fou brutal: es passà la vetllada fent i desfent el llit perquè alguna cosa no encaixava en els llençols. Crec que volia que tot allò fos només el títol d’una cançó efímera mentre examinava atentament l’interior del llit sense cap resultat. Recordo que l’endemà, molt tard, visitàrem els llocs on Michelle havia nedat, pres el sol, ballat, begut. Mai els espais tristos li havien semblat tan grans al pobre Oscar.

Aquella nit, buidant una botella de whisky mentre intentava convèncer el noi que el suïcidi era ordinari, ell em digué arrossegant les paraules: «El buit es pot fer immens quan qui agafa l’avió no ets tu. Et quedes buscant el teu lloc en una situació nova on la cadira no l’ocupa ningú, ni tens pèls a la dutxa per retirar, mig armari està buit i sobra la meitat de la cafetera. Al vespre surts tot sol al cinema i mires una pel·lícula traïdora. En tornar, el silenci és sorollós i es replica en un ressò greu amb el llum apagat. Un dia més tampoc no ets capaç de trobar el moment per posar un nom al gat». Jo li aguantava el cap mentre pensava que aquell paio era un puto poeta.

«Mira Oscar —vaig dir—, Michelle no era rica, ni tu tampoc. El teu millor amic era pilot i tu no. Recordo quan vas pronunciar allò sobre que ella era els seus propis límits, que la gàbia era de pell i que mai no podria fugir perquè era impossible abandonar el cos». Oscar em va contestar «Ara és el cos que ha marxat i no trobo cap taxi per refugiar-me de la pluja. Avui també aquí és un dia vermell. No he sabut acceptar la diferència, la imperfecció d’una amiga excepcional, i ara voldria saber interpretar el paper que mai vaig acceptar». Torno a pensar que estic davant un puto poeta mentre miro d’escriure i m’interrogo sobre el model de màquina que feia servir Capote. Amb sort el whisky no s’acaba abans de les tres de la matinada just en el moment en què s’apagarà el llum de neó del bar Casablanca. A la paperera descansen, arrugats, els papers del meu fracàs; ajagut al sofà de la sala Oscar ronca mentre probablement somia amb Michelle.

Oscar tot ho feia sempre diferent, d’una en una i una darrera l’altra, com amb les copes, com amb les cigarretes; consumia les dones lentament i deixava passar un temps de dol entre víctima i víctima mentre es refugiava per reconstruir el seu prestigi. Sempre va voler ser futbolista i va acabar vivint de les rendes familiars. Però va ell i s’enamora de veres justament de la primera dona capaç d’abandonar-lo per un fantasma insuportable. «Ara ho veig tot clar», em va dir. El dolor es fa així més immens. Tothom ho veia menys ell. Al seu voltant els amics li demanaven si era cec o què. Borges no hi era per ajudar-lo.

L’endemà va ser dia de ressaca. De matinada vàrem beure més tard del que ens permetia la música de jazz que sonava a l’estèreo. S’havia acabat el cafè i Oscar em va dir que volia sortir a comprar unes sabates noves, sense pedres a l’interior. El vaig acompanyar. Amb les ulleres de sol ben encaixades vaig veure el meu amic mirant la noia del Bar, la que sempre somreia, la que et mirava als ulls amb la pell bruna. I mentre l’esguardava descaradament, va oblidar que ell era la pedra que no podia deixar enrere, ni que agafés un avió seguint les petjades de Michelle. Li’n vaig dir: «No pots seguir no decidint. No pots fugir de la teva pell ni deixar que el temps t’ompli la vida. Només et queda canviar de pis o de ciutat, deixar de fumar, oblidar qui ets i intentar posar nom al gat». Oscar es va treure les ulleres de sol, em posà una mà a les espatlles, i em mirà condescendent mentre deia movent el cap: «Passo de sabates. Millor fem una cervesa». Somrigué a la noia i quan es va asseure al seu costat es girà arronsant les espatlles i digué: «Per cert, potser Bogart és una bona opció pel gat».

J. M. Vidal Illanes © 2015

Perseguint somnis

Perseguint un llop

Perseguint un llop

Passes la vida perseguint un somni fins que arriba el dia en què el somni et captura a tu. Et trobes dins una gàbia, presoner, amb el somni fent de vigilant. El somni havia de ser una vida millor, un model determinat, un dia d’èxit, o nou setmanes i mitja; però la persecució adoptà la forma de llop: el riu glaçat aturà la cursa, el rellotge no et va permetre pensar. Els somnis, aquells que en realitat són anhels, estan construïts sobre trampes del destí. Vols tenir allò que té algú altre que admires i no ets capaç d’encendre una cigarreta amb elegància: ell sí, i ella se’n va anar al darrere.

Quan eres jove els somnis tenien forma d’estiu, de pell bruna, de cossos al sol, de contacte furtiu. Et fas gran i els somnis disminueixen en un procés d’inversió proporcional. Llavors comences a matisar el desig amb el color d’un Malta i canvies de lectura. La música també canvia. Arriben les successives crisis. Busques i no trobes, el llop et troba a tu i et mira. El llop pot ser una persona, però també pot ser un llop: Hobbes no sempre tenia raó. Fent voltes sense trobar et perds per carrerons estrets, o en deserts, o en grans avingudes buides, però no trobes, no et trobes, i només ensopegues amb l’absència d’ella. Han tancat aquell emblemàtic bar on et refugiaves i al seu lloc apareixerà el fantasma d’una franquícia vomitiva. Penses en el suïcidi i oblides el que penses. Tenies un somni i mors de realitat.

El passat sempre el recordes millor del que va ser, perquè el present és, simplement, una boja fugida en descapotable. Al passat sempre hi havia horitzó, ara hi ha un túnel que s’enfosqueix. Decideixes creure en la reencarnació, o en del Cel, o en la vida eterna, ni que sigui en els records de qui acabaran per oblidar-te: això és el que més t’angoixa de desaparèixer, l’oblit. Llavors et dirigeixes a la lleixa més alta de la biblioteca i rescates «Doctor Pasavento», que t’inocula el verí de l’escapisme entre carrers de París i castells inexistents. El llop reapareix a la rue Vaneau, però ja no el mires. Entres a refugiar-te a l’Hotel de Suede i demanes una habitació amb vistes a la llunyania, la trobes. Al replà hi ha un quadre amb una imatge desenfocada del cap d’un llop. Creus que un senyal et revela un misteri que creix i penses a tornar a fugir. El present no s’atura, el passat el pots congelar seleccionant les imatges i esborrant equívocs: truques a aquella francesa que et va captivar un llunyà dia d’estiu i amb qui has parlat un o dos pics l’any. La veu que et contesta és del passat i t’observes al mirall: veus un llop i deixes de fugir.

J. M. Vidal-Illanes © 2015

La recompensa pot tenir olor

La recompensa des dels revolts

La recompensa des dels revolts

El món està ple de persones que no gaudeixen amb el que fan perquè només tenen un objectiu: la recompensa que n’obtindran; surts un matí a comprar pa i ensaïmades i te’ls trobes corrent per millorar una marca, perdre uns quilos o justificar que s’han gastat una pasta en un podòmetre, unes malles fosforescents i unes sabatilles amb llums de colors. Obliden que la recompensa és allò que fem mentre ens divertim. Per exemple, escriure. Jo només puc escriure si m’ho estic passant bé, per la qual cosa sempre que escric estic passant una bona estona. Si em dediqués a córrer, hauria de conjugar un verb irregular molt complicat, i ara fa massa calor. Per això escric amb les finestres obertes entre la façana nord i la façana sud. Escriure és una meravella sense comparança possible: el gran mestre Tom Sharpe ho tenia clar, tant que va decidir dedicar-se a la literatura humorística quan es va divorciar de la seva segona esposa, una dona francesa que només volia sexe i que no el deixava escriure.

Gaudir mentre es fa sexe no té massa mèrit, el veritable repte és gaudir mentre es construeixen maquetes de galions pirates amb escuradents plans. Aquest és el valor de les coses. Viure esperant una copa pot resultar desesperant. La copa, en el meu cas, té una doble dimensió: el combustible que fa que la diversió em vingui a visitar i el regal de saber que algú, ni que sigui una única persona, llegeix allò que he escrit mentre m’ho passava bé. Escric sempre sobri, però amb una copa al costat que em recorda que el camí és una estesa de sabors i aromes plens d’històries imaginades per altres. És terrible, però les muses acabaran amb el meu fetge. I és que, sovint, a una bona obra literària s’arriba des de l’aroma d’un Single Malt de molts anys; però tampoc no és necessari: hi ha altres rutes més complexes, com els revolts d’una carretera de muntanya que et condueix a una fantasia sexual amb aquella esquiadora que has dut davant teu mentre lliscaves sobre les traces d’unes pistes d’esquí de fons. Vint-i-set quilòmetres més tard decideixes deixar-ho estar i córrer cap a la cafeteria de l’estació a prendre un conyac.

Les errades ens permeten no perdre la fe en els éssers humans, tot i que sempre ens han volgut fer creure el contrari: no som humans perquè ens equivoquem sinó que ens equivoquem perquès som una anomalia anomenada ésser humà i seguim fent coses equivocades mentre esperem una recompensa. Quan menys t’ho esperes, la recompensa pot tenir olor de llar de foc, d’estora neta, de llibre desitjat, d’hores de feina, d’esquiadora. Només cal esperar l’instant adequat, la frescor que conserva les nostres millors idees. Ingmar Bergman va escriure un dia que «envellir és com escalar una gran muntanya: mentre es puja les forces disminueixen, però la mirada és més lliure, la vista més àmplia i serena». Efectivament, a dalt de tot descobreixes que ets vell però: quina vista! Fins i tot veus coses que fa temps que vols oblidar. El temps és com un camp de concentració que no et permet avançar. Cada edat és per riure com si fos el primer dia en aquest món. Quan busques el moment perfecte, oblides que la millor manera d’obtenir-lo és agafant un moment qualsevol i elevar-lo a la màxima expressió.

Absolutament d’acord: busquem moments perfectes, amb persones perfectes, en llocs perfectes per fugir de la nostra pròpia mediocritat. Els no mediocres saben com fer d’un moment qualsevol l’instant ideal. Escriure no pot representar un exercici de patiment, sinó que s’ha de convertir en una mena de mapa del plaer, el que s’obté quan s’escriu i el que es vol regalar al lector: la copa. No sé en què estaria pensant Schopenhauer quan va afirmar allò de què «els homes vulgars han inventat la vida de societat, perquè els és més fàcil suportar als altres que suportar-se a si mateixos», ho subscric lletra a lletra: els savis no sempre tenen raó, però s’acosten molt. Seguint els grans mestres que moriren pobres, sovint escric gratis amb l’única esperança de ser llegit per persones amb pocs recursos econòmics i molta inquietud intel·lectual. La gent vulgar només pensa a passar el temps, el que té talent… a aprofitar-ho (això no sé qui ho va escriure, però queda bé arribats a aquest punt). Aquí és on m’agradaria seure amb ells, els que tenen talent, i prendre una copa mentre m’ensenyen a trobar la forma de crear el moment ideal, la recompensa amb olor.

J. M. Vidal-Illanes – © 2015

Moments breus

Bruce Dern és Woody Grant

Bruce Dern és Woody Grant

Hi ha moments breus com un flaix, que emeten una llum intensa i que deixen al descobert revelacions que romanien ocultes en la foscor. Només és un instant, però en ell es despulla la realitat irreversible. Com en aquelles pel·lícules de Hitchcock en què un llamp sobtat deixa entreveure el sospitós ocult darrere una cortina. L’oblit pot ser un assassí cruent, vencent la batalla de la vida, practicant l’homicidi de la presència, mirant-te els ulls mentre esbudella la capacitat de recordar qui som. Em puc imaginar Neruda escrivint allò de «És tan breu l’amor i tan llarg l’oblit», mentre mirava el calendari de la vida escampat per terra, mentre un llamp il·luminava el criminal destí.

Avui era a la biblioteca i el llampec ha entrat al meu ordinador. Avui m’ha passat quan he observat una fotografia que s’obria pas des d’una illa veïna, que m’ha enviat un germà, fill teu. He vist la nitidesa i la fragilitat del temps. L’oblit té cara, i arrugues, i el cap inclinat, i la mirada perduda. Potser aquest escrit sigui una espècie de comiat, l’adéu a una dona que desapareix, que s’esvaeix entre una boira que li creix al voltant, que ha començat a no recordar que hi fa en aquest món, a confondre els seus fills amb els pares o germans, a no trobar els noms, a somriure plàcidament mentre perd el control del vaixell de l’existència. Miro la fotografia i veig com la teva pell torna transparent, els teus moviments són lents i, a vegades, sense sentit. Mires tu, però no sé què hi veus. Inicies frases que canvies de sentit fins que oblides el que anaves a dir. Ets una dona que no torna i no podem fer res per evitar-ho.

Potser també ets una dona que se’n va, que perd el perfil i la força, que es converteix en una figura de cristall, fràgil, vulnerable. Tot ha anat massa ràpid. Desconec si entens aquestes paraules, si saps el que volen dir. Marxes i jo tinc una fotografia, una de les darreres, n’hi haurà més, algunes amb els teus néts i besnéts, amb la gent que ha omplert tants cops el menjador de casa els dies de celebracions solemnes, amb els rituals de sempre. Observo el teu rostre eixut, amb els ulls sense profunditat, i sé que comences a representar el final. És com si estigués mirant una pel·lícula, i quan intueixo que arriba el desenllaç, miro el projector amb la bobina que es va acabant, que cada cop és més fina. La que recull la cinta està plena, però ja no es pot tornar enrere, només configura l’acumulació d’imatges que col·leccionà la teva vida. I això és el que ens queda: una fotografia, un llibre, una mirada, una butaca buida, una casa plena, una platja, un cel net, un altre cel ple de núvols de tempesta, una successió d’imatges que anirem deformant amb el temps fins a recrear la realitat segons ens convingui: la constatació dels moments breus.

J. M. Vidal-Illanes – © 2015

(Fotograma de Nebraska, de Alexander Payne i fotografia de Phedon Papamichael)