El Gran Francis

Octubre 28, 2016J. M. Vidal-Illanes Cinema, Cultura, Ficció, Literatura, Música, Narrativa, Novel·la Etiquetes: Cinema, Cultura, Literatura, Música 2 comentaris

gatsby-redfordfarrow

Un dia escoltes música i sense saber molt bé perquè, una idea estranya aterra als teus peus, suaument, sense fer soroll. Alguna nota ha polsat un ressort al més recòndit del teu cervell i t’agites inquiet. Els compassos d’aquesta peça de Schönberg il·luminen la paret de la sala i projecten una imatge teva que encara no ho és. Tenir un calfred és sensual, fins i tot quan veus els anys transcorreguts que moren a la vorera de la carretera i només imagines un futur que s’escurça. Llavors mires la botella de whisky mig buida i penses la veneració que molts dels teus admirats autors tenien per l’autodestrucció.

Sovint trobes qui beu per oblidar, per pretendre no recordar. Francis Scott va escriure amb vint-i-quatre anys una extraordinària novel·la, This side of Paradise. Sí, busques el paradís, no importa a quin costat de la terra promesa, i només trobes oblit o excuses per no recordar. Els més afortunats han aconseguit perfilar els somnis i quedar-se amb el millor d’una vida plena. Altres miren en la distància els objectius abandonats sobre la sorra calenta d’un desert travessat amb molt d’esforç. Sovint no recordar és un bàlsam a l’hora d’agafar el son.

Mai no s’oblida, simplement, s’aprèn a fer creure que no recordem.
F. Scott Fitzgerald

Un dia s’acaba la música i recordes pàgines de lectures oblidades. Les lletres ordenades meticulosament de F. Scott Fitzgerald són de les que no s’obliden fàcilment. Turons cendrosos, ulls que atemoreixen. Si, penses en el futur mentre escrius i recordes haver après que la nostra inspiració transita per pàgines llegides. Algú et llegirà també a tu, creixeràs i l’obstinació et permetrà avançar cap als teus ideals i altres faran igual. El camí recorregut, també pels deserts, serà una escola d’angles suaus, però també et permetrà recordar les puntades de peu que reberes indefens a terra en més d’una ocasió.

Quan la vida arriba i et comença a colpejar, de res serveix cobrir-se el cap intentant evitar que te’l destrossin unes botes reforçades de menyspreu. Per aquest motiu beus i oblides. Recordes haver llegit unes cartes escrites en els quaranta del segle vint, on J. D. Salinger expressava admiració per l’obra de Fitzgerald. Pretendre ser un altre diferent de qui ets no és gaire recomanable, especialment si arrossegues una llarga trajectòria d’oblit. Llegeixes els biògrafs de capçalera que diuen que l’alcoholisme de Fitzgerald havia començat a la universitat, a una edat on s’és massa jove per renunciar i no prou vell per oblidar. Veus com amb el pas dels anys aquest afany per cobrir-ho tot de boira es va fer molt notori i al llarg de la dècada de 1920 començava a ser de rècord. En assolir una manera desenfrenada de beure, Fitzgerald, Francis, va començar a tenir problemes seriosos de salut i cap a finals de la dècada de 1930, era un alcohòlic consumat.

Saps que El gran Gatsby va incitar a T. S. Eliot a escriure-li a Fitzgerald dient-lo: «Crec que és el primer pas que dóna la ficció nord-americana des de Henry James…». Això et desmoralitza. Escrius i no vols semblar-te a ningú, et dius Richard Iots, i has de conviure amb el fet de ser comparat sovint amb Fitzgerald. Iots és algú que va afirmar que El gran Gatsby era «la novel·la més rica que havia llegit (…) un miracle del talent (…) un triomf de tècnica». I així passen els anys i apareix Temperatura, la llegeixes en anglès i descobreixes una història curta on el protagonista és un alcohòlic autodestructiu de trenta-un anys anomenat Emmet Monsen, a qui Fitzgerald descriu en la seva història com «notablement fotogènic, prim, moreno i atractiu».

Perquè una intel·ligència sigui realment adulta, s’ha de tenir la capacitat de mantenir dues idees contradictòries al cap, simultàniament.
F. Scott Fitzgerald

Imagines que viure un malson entre luxe és difícil de suportar. L’alcoholisme de Fitzgerald i els seus problemes econòmics, sumats a la malaltia mental de Zelda, van convertir la seva vida en un infern. És una llàstima que l’autor no pogués conviure amb frases com les de Do Birnam, el protagonista de The lost weekend de Charles Jackson, que, referint-se a El gran Gatsby, diu: «No existeix (…) una novel·la perfecta. Però si n’hi ha, és aquesta». Tu, amb freqüència, també ho has pensat i sense l’ajuda del whisky.

També sovint has de morir perquè passin coses, especialment perquè la gent parli bé de tu. En un editorial del New York Times publicat després de la mort de Fitzgerald van escriure: «era millor del que creia, ja que en els fets i en el sentit literari va inventar una generació (…). Tal vegada els interpretava i fins i tot els guiava quan, arribats a la maduresa, veien una llibertat diferent i més noble amenaçada per la destrucció». Autodestruir-se només et condueix més de pressa al final i et priva assaborir la perspectiva del temps. Diuen que s’han venut ja milions d’exemplars d’El gran Gatsby, una lectura obligatòria en moltes escoles secundàries i universitats, fet que no va permetre Fitzgerald somiar amb els peus a terra i mirar-s’ho tot des d’un retir assolellat. Tu, per contra, fumes lentament devora la platja pensant en convertir-te un dia en el Gran Francis.

El seu somni li devia semblar tan a prop, que difícilment podia deixar d’aconseguir-lo.
F. Scott Fitzgerald

Paraules de comiat

Desembre 30, 2015J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Cultura, Literatura, Narrativa, Relat Breu Etiquetes: Creació, Cultura, Literatura, Llibres, Novetats, Relats, Societat 3 comentaris

Campanades de cap d’any de 1962 (TVE)

Un dia vols acomiadar l’any que es perd per la cantonada i decideixes fer un avançament editorial. La teva agent t’ho prohibeix i et proposes un petit experiment.

Juntes frases inconnexes del llibre i les uneixes, com si res, només buscant la concordança de gènere, persona i temps. Hem fet un avançament encobert.

Sempre havies somrigut a la vida. Ella passava per davant teu, deixant un rastre d’hores esmicolades que tu delectaves com un menjar irrepetible. Mai et donaves per vençut, ni quan les engrunes escassejaven. Eres un vianant que fugia del passat. Abans havies estat un navegant del futur, però mai no et vas enlairar massa. Tampoc mai no has estat massa d’acord amb el paper que t’havia assignat la vida, però al final aprens a perdre i a conformar-te. Amb tot, no entens això del rellotge que vas perdent de vista, sembla que una son profunda t’està segrestant, estàs molt cansat. L’eternitat pesa massa.

En arribada a l’extrem de l’escullera agafes fortament la botella amb la mà dreta i la llances el més enfora que ets capaç. El vidre verd vola dibuixant cercles fins a esclatar contra l’aigua tranquil·la. I en aquell moment casual el trobares, cara a cara, era el vent, el primer vent. Un vent que arribava net, sense obstacles terrestres, només mar, només salobre i ales de gavines. I l’escoltares. I el vent parlà, i començà a ordenar els records que amagaven bona part de les respostes que no aconseguies trobar, recloses en l’altell polsós on romanien presoneres. Totes les portes caigueren fetes miques de serradís i desaparegué l’atordiment provocat per la manca de llum en la fotografia del teu passat. Tanques els ulls i tornes a imaginar com et creixen ales noves, que esperaran una altra oportunitat d’elevar-te sense sabates mentre deixes anar el cap enrere.

Fotograma de “Criss Cross”, dirigida per Robert Siodmak (1949)

Gires lentament les pàgines del diari. Comences sempre pel darrere, per les escasses planes de cultura. Busques infructuosament un article que parli del teu darrer llibre, aquella novel·la intimista que va durar tres setmanes als aparadors, uns centenars d’exemplars venuts els primers dies, i després el silenci que castiga l’esperança de viure d’allò que més estimes. Des del teu lloc veus entrar un home que es dirigeix lentament a l’interior del bar. S’asseu a la barra sense mirar enrere. És una persona elegant, no sembla del barri, d’uns quaranta-cinc anys. De pell morena i cabells castanys. Creueu les mirades. Ell té una caiguda serena d’ulls. Veus com es gira lentament i mira cap a l’entrada.

––Tots viurem un dia en una estrella… ––fa l’home amb una veu que es consumeix ––com l’Anna, com l’Alba…

Penses en silenci la diferència entre dormir i somiar, i recordes quan has llençat la carta al foc, cercant les darreres espurnes d’escalfor. No t’han importat les conseqüències. Uns dies més tard veuràs el teu fill que desapareix per la cantonada i et llança una mirada disconforme. Llavors sentiràs el fred de les manilles i les mirades de tothom clavades com sagetes, que dolen com les gotes de pluja que cauen lentament.

L’any se’n va. Les paraules queden, i són aquestes. Per Sant Jordi potser les trobarem a les pàgines impreses.

Bon 2016 i sigueu ~~bones~~ persones.

Quan tanquen part de la nostra vida

Octubre 14, 2015Octubre 14, 2015J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Articles, Cultura, Música, Narrativa, Pensament Etiquetes: Actualitat, Articles, Cultura, Mallorca, Música, Pensament, Quotidianitat, Records, Relats, Societat Deixa un comentari

Escoltàvem vinils

Vaig a tallar-me els cabells i el meu estilista, el mateix que abans en dèiem perruquer, m’anuncia que tanca el local però no el negoci, que surt més a compte tallar els cabells a domicili, que amb les pujades de lloguer no hi ha qui sobrevisqui. Em dóna una preciosa targeta negra amb lletres blanques i m’anuncia que espera que el truqui per concertar la propera visita. Em diu que anoti el número a l’agenda del mòbil, que les targetes de cartolina mai sabem on poden acabar. Un autèntic filòsof amb la ironia més esmolada que recordo.

Tanquen bars, llibreries, billars i boleres. Tot tanca perquè el plantejament del negoci es va fer sobre uns números determinats submergits en una economia obsoleta. Tot tanca perquè la personalitat s’està diluint en estètiques globals. Tot tanca perquè obren nous caus de negoci, diferents, “moderns”, efímers. No importa si fidelitzen o no la clientela. Obren i tanquen locals, el paisatge muta en un continu heraclitenc. Fa mesos que no passes per un carrer i en tornar no el reconeixes. Intentes anar aquell bar i ja no hi és, al seu lloc hi ha un establiment de iogurt gelat, frozen, en diuen. Cerques una botiga de discs i a la porta penja un anunci de traspàs, que evoca la mort.

El ritme és insostenible. Quan era adolescent passava hores a la botiga de discs, remenant vinils, examinant les cobertes, els interiors, la informació. Sovint extreia el disc i mirava els solcs, segons els dibuixos que deixaven, anava al dependent i demanava que em permetés escoltar-lo. De vegades el posava perquè el sentís als auriculars, però si el trobava interessant, el connectava a l’àudio de la tenda. Escoltàvem embadalits. Els discs que vaig comprar durant aquells anys de lentitud, amb els estalvis de les setmanades, encara són perfectament vigents. Ara la filosofia de l’slow és només postureig, a la meva adolescència era l’única forma de vida que coneixíem. Tot transcorria segons les regles del temps: pausadament, per gaudir cada minut com si fos el darrer, sense un elogi a la lentitud, perquè la lentitud era la regla. A més, una tarda dins una botiga de discs, sortia gratis.

En aquells anys profundament de blanc i negre o de colors destenyits, sentir que a una cançó se li acoblaven sorolls de fons com efectes especials, era una experiència revolucionària. Els udols d’un gos fet amb sintetitzadors sonava avantguardista. La fressa del trànsit als carrers de Nova York, els càntics dels hooligangs en un partit del Liverpool, tot allò era una frontera que ens llançava a mons clandestins. Escoltàvem música en equips estèreo comprats per components amb lletres de canvi signades pels pares amb l’estilogràfica de l’avi. Alguns, els amics més rics, tenien a casa autèntiques joies que superaven en preu el de l’R5 de la meva germana gran, nou de trinca. Quan, ja de gran, les coses em començaren a anar bé, em vaig fer amb un magnífic conjunt adquirit sota la supervisió de l’amabilíssim tècnic-venedor de Werner: giradiscs heretat, reproductor de CD alemany, un DAC artesanal de marca francesa, previ japonès, etapa de potència americana, parella d’altaveus anglesos de fusta natural muntats sobre un suport de fosa amb claus regulables. Encara sona.

Un dia va arribar l’MP3 i la música es va convertir en una part del que era. Molts enginyers de so van anar a l’atur i la distorsió passà a ocupar un lloc protagonista a les nostres vides. Els equips HiFi desaparegueren. La generació dels meus fills és la de l’Spotify, la dels suports mòbils en format comprimit, els auriculars barats i la música del moment. Mentrestant, jo seia a la sala, a escoltar les meves peces predilectes, i em demanaven «Què fas?». Jo contestava: «Escolto música»; i ells em deien: «Només? Tan sols escoltes la música? Sense fer res més?». I en venien al cap les lletres del You’ll Never Walk Alone: «Quan caminis a través de la tempesta, Mantingues el cap alt, I no tinguis por de la foscor…». Em sentia molt sol. Miraven el CD que escoltava i deien: «Però si això és del 1979! Una cançó de més de tres mesos ja no l’escolta gairebé ningú». «Era de quan somiaven en un món sense nuclears», dic. Avui, quan un disc o un llibre desapareix de les llistes, traspassa el llindar de l’oblit: deixa d’existir.

Sóc al bar El Camioner. Acabo el cafè, tanco el diari. Miro la targeta del perruquer i introdueixo el número a l’agenda del mòbil. Tot és efímer. Enyoraré el seu local antic, que ara és, simplement, vintage. Observo els meus cabells blancs al mirall de la barra del bar. Pago i corro a casa a seure al sofà a escoltar música. Només escoltar, sense més, abans que arribi la resta de la família i em mirin com un fòssil. El pròxim 31 d’octubre tanca una part de la meva vida, a canvi miraré de demanar un pressupost per començar a renovar l’equip de música: m’agrada nedar contra corrent, ho faré lentament, sense pressa i tornaré a la darrera botiga de música clàssica de Palma –on només venen discs i no té bar, ni floristeria–, a passar-me hores remenant prestatges. Ho faré. Tinc la sensació que d’aquesta forma m’allunyaré lentament del futur.

Perseguint somnis

Agost 13, 2015Agost 13, 2015J. M. Vidal-Illanes Cultura, Literatura, Narrativa, Novel·la Etiquetes: Abisme, Creació, Cultura, Literatura, Llibres, Novel·la, Pensament, Records, Relats, Societat, Whisky 1 comentari

Perseguint un llop

Passes la vida perseguint un somni fins que arriba el dia en què el somni et captura a tu. Et trobes dins una gàbia, presoner, amb el somni fent de vigilant. El somni havia de ser una vida millor, un model determinat, un dia d’èxit, o nou setmanes i mitja; però la persecució adoptà la forma de llop: el riu glaçat aturà la cursa, el rellotge no et va permetre pensar. Els somnis, aquells que en realitat són anhels, estan construïts sobre trampes del destí. Vols tenir allò que té algú altre que admires i no ets capaç d’encendre una cigarreta amb elegància: ell sí, i ella se’n va anar al darrere.

Quan eres jove els somnis tenien forma d’estiu, de pell bruna, de cossos al sol, de contacte furtiu. Et fas gran i els somnis disminueixen en un procés d’inversió proporcional. Llavors comences a matisar el desig amb el color d’un Malta i canvies de lectura. La música també canvia. Arriben les successives crisis. Busques i no trobes, el llop et troba a tu i et mira. El llop pot ser una persona, però també pot ser un llop: Hobbes no sempre tenia raó. Fent voltes sense trobar et perds per carrerons estrets, o en deserts, o en grans avingudes buides, però no trobes, no et trobes, i només ensopegues amb l’absència d’ella. Han tancat aquell emblemàtic bar on et refugiaves i al seu lloc apareixerà el fantasma d’una franquícia vomitiva. Penses en el suïcidi i oblides el que penses. Tenies un somni i mors de realitat.

El passat sempre el recordes millor del que va ser, perquè el present és, simplement, una boja fugida en descapotable. Al passat sempre hi havia horitzó, ara hi ha un túnel que s’enfosqueix. Decideixes creure en la reencarnació, o en del Cel, o en la vida eterna, ni que sigui en els records de qui acabaran per oblidar-te: això és el que més t’angoixa de desaparèixer, l’oblit. Llavors et dirigeixes a la lleixa més alta de la biblioteca i rescates «Doctor Pasavento», que t’inocula el verí de l’escapisme entre carrers de París i castells inexistents. El llop reapareix a la rue Vaneau, però ja no el mires. Entres a refugiar-te a l’Hotel de Suede i demanes una habitació amb vistes a la llunyania, la trobes. Al replà hi ha un quadre amb una imatge desenfocada del cap d’un llop. Creus que un senyal et revela un misteri que creix i penses a tornar a fugir. El present no s’atura, el passat el pots congelar seleccionant les imatges i esborrant equívocs: truques a aquella francesa que et va captivar un llunyà dia d’estiu i amb qui has parlat un o dos pics l’any. La veu que et contesta és del passat i t’observes al mirall: veus un llop i deixes de fugir.

Habilitats en la frontera de la raó

Juliol 3, 2015J. M. Vidal-Illanes Articles, Cultura, Pensament Etiquetes: Actualitat, Articles, Cultura, Filosofia, Pensament, Societat, Veritat Deixa un comentari

Funambulisme

Tanquem els ulls i meditem. Els obrim i una veu ens diu que els éssers humans tenim grans habilitats constructives, que som destres en l’art de crear murs, fronteres, enormes parets sòlides que un dia acabaran cobertes de molsa i olor de corrupció. La paraula ha evolucionat cap a l’estat superior del control de la veritat, un assumpte que podríem considerar simple manipulació. Les barreres més impermeables estan fetes d’idees simples, poc dotades de components d’honestedat, molt farcides de propaganda i demagògia. Volem volar però el llast ens ho impedeix: Goebbels pesa massa. Creiem en els altres fins que descobrim que la majoria de les mentides són més creïbles que la veritat més innocent; llavors arribem a trobar-nos de cara amb la confusió i sospitem que no sabem a quin bàndol pertanyem. Ja és prou ingenu creure en bons i dolents, però les fronteres simples ens faciliten l’existència gairebé tant com les barres dels bars.

Mentir és l’art d’aixecar dics de paraules ordenades per ser repetides en innumerables ocasions, fins que la boira dels dies comença a alterar l’ordre dels mots i les contradiccions s’obren pas a cops de colze. El fum de la cigarreta s’eleva gris. Pronunciem una frase i a l’instant comencem a sentir-nos presoners de les paraules emeses. Les idees projectades al buit estan fetes de sorra. Quan això passa, sorgeixen noves mentides per sostenir els murs amb contraforts que al seu torn requeriran més i més mentides per impedir que tota l’estructura cedeixi i s’escampi per terra, esmicolada. Alterar la veritat és tot un art atribuït a Jonathan Swift, tot i que d’això no hi estem segurs. Quan apliquem les nostres habilitats a elevar la frontera de la raó, un terratrèmol es produeix en la nostra dignitat: tota aparent veritat construïda amb mentides acaba esquerdant-se i quan ens miren a la cara no podem sostenir l’esguard, només estenem evasives com si es tractessin d’un vidre fumat. Prometem amb paraules i oblidem els fets. Mirem per la finestra i fugim convertits en aire glaçat, però abans apaguem la cigarreta.

Volar, navegar, caminar. Cel, mar, desert. Simplement: vivim intentant no perdre la dignitat entre les escletxes de falses promeses. Escrivim drets o asseguts, mirem i bevem construint una ficció que s’assembla massa a realitats ja esteses abans en pàgines que desconeixem. Les habilitats es copien compulsivament, ni que sigui per ignorància: un honor reservat als més lúcids. La raó es perd en el moment que comencem a parlar, en aquest instant tanquem els ulls i deixem de meditar, si mirem dins nostre, apareix el retrat de Dorian Gray. Amb els llums encesos el món comença a adoptar una forma ovalada de realitat deformada, coixa, que travessa la maroma en la frontera de la raó. Les mentides ens poden consolar però només durant un temps limitat, fins que algú les descobreix. Molts suïcidis s’inicien en els graons d’objectius inconfessables i acaben amb la destrucció de proves, l’opció d’una conspiració extraterrestre segueix essent la més afortunada i va acompanyada d’una abducció irreversible o d’un got de whisky. Arribats fins aquí haurem descobert que aquest escrit conté un missatge en clau amb l’esperança que mai ningú el pugui desxifrar. Estem demostrant les nostres habilitats en la frontera de la raó, disculpin les molèsties.