La frescor del matí es llegeix millor des d’una bicicleta, amb l’aire lliscant entre les formes del rostre i la vista posada sobre l’horitzó. Soc un privilegiat que viu vora el mar, en la horitzontalitat d’una badia ample i amable, en un barri mariner en transformació i amenaçat per la pèrdua d’identitat. Quan enfilo el carrer de casa i m’incorporo al carril bici del passeig d’es Molinar començo a pedalejar pausadament, respirant la salobre i l’olor a roca humida. Sovint deixo que les ones em regalin algunes gotes vaporitzades i impulsades pel vent quan trenquen insistents la línia de costa. Així, poc a poc començo la lectura del paisatge que em rep amb els braços oberts: la serenor del s’Areneta a l’hivern; el mirall del Portixol en hores de calma absoluta; o les veles desplegades dibuixant un desert d’aigua trencat per piràmides blanques banyades de sol. El meu barri mariner rep els vents amb resignació ara que han desaparegut la pràctica totalitat dels molins fariners que li donaren nom. Avanço i llegeixo amb una certa tristor com els gegants del passat s’han transformat en fantasmes del present superats per imponents edificis pantalla que intenten ocultar-los.

 M’agrada llegir, m’agrada moure’m en bicicleta. Com també gaudeixo de saludar la gent a una velocitat pausada i ser còmplice en la construcció d’un ritme de vida diferent. He llegit que Arthur Conan Doyle, en un article publicat a Scientifican American el 1896, titulat Benefits of Cycling, recomanava l’ús de la bicicleta per recuperar els ànims, aclarir la ment i recuperar la lucidesa. Els dies que arribo a la feina en bicicleta em sento molt millor amb tot allò que m’envolta. L’escriptor H. G. Welles afirmà que sentia confiança en el futur cada pic que mirava a una persona en bicicleta. A la novel·la The Wheels of Chance: A Bicycling Idyll (1896), ens escriu: «Quan veig un adult en bicicleta, no perdo les esperances pel futur de la raça humana». És una coincidència cronològica exacta amb l’enaltiment que Conan Doyle feia en Scientifican American. Avui fa molta calor i no puc menys que pensar en la ironia quan es desplega el record de l’obra teatral de Fernando Fernan Gómez: Las bicicletas son para el verano (1982); en aquest cas –a diferència del que afirmava Wells– l’esperança en el futur recau en els infants.

 Buscant curiositats em vaig topar un dia amb un establiment peculiar on bicicletes i llibres ocupen el mateix lloc, és el Bogotà Bike Tours creat per Mike Ceaser, un periodista de Florida establert a Colòmbia des de fa uns anys, i que ocupa un petit local al barri de La Candelaria. En aquest racó es poden bescanviar o comprar llibres i llogar bicicletes. El binomi llibres i cicles permet el retorn a una escala vital més humanitzada, la lectura cal que es realitzi amb el temps com aliat, igual que pedalejar. Així, en paraules de l’escriptor Pablo Fernández Christileb –autor de La velocidad de las bicicletas y otros ensayos de la cultura cotidiana (2005)–, «anar en bicicleta es torna passejada; damunt d’una bicicleta és impossible tenir presa, o almanco no en té sentit perquè la presa no l’accelera; s’hagi fet tard o no, el tripulant ha de seguir passejant fins que no arriba a destinació»; i afegeix: «Amb la ciutat les bicicletes respecten el remor de les veus, l’aire dels ocells, l’espai de les reunions, el temps de la distracció, el lloc de la ciutadania…», i jo afegiria que la bicicleta és també un instrument de lectura. Però encara he trobat un binomi més singular entre llibres i bicicletes, són les anomenades “Biblio-bicis” o bicicletes dotades d’un remolc i impulsades per quelcom que podríem dir un Bicibliotecari. Ciutats dels dos hemisferis s’han apuntat a aquesta opció, a Espanya –com a mínim– he pogut constatar l’existència de dos d’aquests artefactes a Estepona, a més de les conegudes ciclobiblioteques gallegues.

 Quan circulo en bicicleta deixo una empremta silenciosa, com una lectura atenta en moviment, en solitari, amb els pensaments despentinant-se al vent. El llibre és la ciutat mateixa, les persones, les olors, els colors, els matisos d’un despertar urbà que es perden dins d’un cotxe tancat o circulant baix terra dins d’un metro atapeït –encara que el metro també dóna per moltes lectures. Llegint i pedalejant descobrim que fins i tot S. Beckett li escriu una carta a la seva bicicleta al llibre Molloy (1951), on el vehicle de dues rodes juga un paper essencial. També Henry Miller ens va reglar l’obra My Bike and Other Friends (1978) i David Byrne –un fan del ciclisme urbà– ens desvetlla tot un món d’experiències a Bicycle Diaries (2009), on descriu el seu punt de vista de connexió amb el món movent-se en bicicleta per la ciutat de Nova York. Amos Oz també uneix literatura, esperança i futur amb el conte il·lustrat en espanyol La bicicleta de Sumji (2005)… i tants d’altres autors. Però una de les relacions més emotives que recordo entre una obra literària i una bicicleta la podem trobar a The Catcher in the Rye (1951) de J. D. Salinger, en aquesta obra el protagonista – Holden Caulfield– associa el record del seu germà petit mort de leucèmia –Allie–, quan l’impedia anar amb ell a muntar bicicleta. Caulfield intenta emmascarar el dolor profund que li causa l’absència del seu germà mitjançant unes breus converses en la intimitat de la follia, mentre malda reparar el greuge i li repeteix que sí, que pot anar a esperar-lo amb la velo davant el jardí de Bobby Fallon.

 Cau la tarda i l’aire s’infla de serenor. Ara, després de llegir i dibuixar el meu viatge urbà ple de literatura, he pogut aparcar la bicicleta davant la porta d’un dels meus racons favorits de Ciutat, on m’he assegut una estona, amb el diari damunt la taula, un té verd ecològic i unes delicioses pastes de canyella molt aromàtiques. De sobta he llegit les paraules de Wells: «Després del teu primer dia pedalejant, un somni és inevitable. Una memòria de moviment roman als músculs de les cames que semblen moure’s en cercle una vegada i una altre. Tu pedaleges per la Terra dels Somnis en meravelloses bicicletes que canvien i creixen», i he tancat els ulls bevent una mica de té. Ha estat quan he tret el meu quadern i la petita ploma platejada que sempre hi duc a sobre i he començat a escriure aquestes ratlles plenes de literatura i bicicletes.

«És fàcil subscriure’s al Club dels Poetes Morts, però quan et dediques a l’ofici la llibertat d’opinió pot veure’s molt compromesa en el moment d’escriure sobre col·legues vius». En una ocasió un amic escriptor de cert renom –i que no desvetllaré amb afany de salvaguardar la meva pròpia pell– em va fer aquesta observació. També em va insistir en què era una errada inscriure’s en l’exèrcit de l’absolut. No existeix un autor –o un grup musical, o el que sigui- en l’àmbit de la creació artística que pugui ésser considerat “el millor”. Només hi ha obres, i aquestes poden ser dolentes, passables, bones, molt bones, i fins i tot extraordinàriament bones –es a dir: cinc estrelles–, però és poc probable que una o dues o vint obres bones puguin elevar a qualcú a la categoria absoluta. La pregunta és: ¿com avaluem de forma objectiva aquestes obres? Per contra hi ha disciplines objectivament avaluables que et permeten afirmar qui és el millor en un moment donat: les marques esportives que mesuren el temps, l’alçada o la longitud –per esmentar un exemples– possibiliten sostenir que Bob Beamon o Carl Lewis varen ser successivament els millors en l’especialitat de salt de longitud fins que va aparèixer Mike Powell.

 En literatura no existeixen paràmetres objectius per valorar els autors amb caràcter absolut. L’opinió és sempre subjectiva. Els fenòmens literaris i els best sellers són l’efecte de la reacció d’un conjunt de circumstàncies on el lector hi juga un paper molt important però no és l’element decisiu; n’hi han d’altres. La crítica literària forma part d’un complex entramat on intervenen molts interessos, però és evident i indiscutible que l’opinió de determinades persones exerceix un efecte de Rei Midas capaç de convertir allò que seleccionen positivament en una mina d’or. L’establiment d’un cànon imperant o l’aplicació de metodologies d’avaluació són vies lloables, però òbviament seran discutides i difícilment adquiriran el caràcter d’incontrovertibles. Per això, sovint, ni entenc ni comparteixo les crítiques a obres i autors que podem llegir a les publicacions sobre literatura; encara que, per diverses raons, sempre em semblen opinions útils. Probablement aquest sigui el motiu pel qual jo tampoc mai no escric sobre autors vius, encara que seria més honest afirmar que mai escric sobre escriptors –vius o morts– perquè la meva opinió –mancada de tot valor– a ningú no l’interessa.

Seguiré llegint en silenci els meus tresors trobats…