Era dilluns, però no feia sol. Ahir no vas haver de contar “La Cigala i la Formiga” al teu fill perquè estava massa cansat i es va dormir dolçament en tocar el llit. Avui no saps quin conte li podràs llegir: no tens ànims suficients per mentir i transmetre-li amb alegria que la vida és una faula de final feliç. Avui clouries la rondalla dient: «I no foren feliços, perquè tot s’ho menjaren els xoriços». No et sona massa infantil ni massa afortunat com a final d’un conte, però és més aproximat a la realitat que t’ha tocat viure. ¿No és això el que penses mentre l’escrit del jutjat on et comuniquen l’execució de l’hipoteca roman damunt la taula del menjador, com un far que il·lumina la porta de sortida?

Era dilluns i uns candidats debatien expandint vergonya aliena. En va esperares sentir-los parlar dels temes que realment t’afecten, et preocupen: quina llunyania, què abandonat et sents. El matí feres coa al servei d’ocupació, però no feia sol. A la nit et convertires en un número fred i impersonal en boca d’una persona incapaç de resoldre el problema, però que durant quatre anys serà protagonista d’una representació teatral molt efectiva. No saps el lloc que ocupes exactament entre els cinc milions de membres del club, però et sents com un gra de sorra dins el caixó d’un parc on defequen els gossos. Amb tot, esperes l’endemà i mires el teu fill que dorm aliè a l’esfondrament dels pilars que et sostenien, mentre fas equilibris per no arrossegar-lo amb tu.

Era dilluns i et senties atrapat en el temps mentre apuraves les darreres gotes de whisky barat de supermercat de perifèria. Has deixat de fumar per prescripció econòmica i ara hauràs de rebaixar encara més l’estàndard etílic. La teva salut potser millori una mica amb la crisi global i personal que et cobreix i et condemna a viure dins un clarobscur indefinit. Però mires el calendari i esperes l’endemà. Mires cap el futur perquè no tens alternativa, i per damunt de tot el mires perquè el present et sembla una merda que vols evitar quan abans millor. T’aixeques per avançar i ho aconsegueixes fins que caus dins una casella que t’envia de tornada a l’inici de tot. I esperes el futur, l’endemà: «Tan de bo fossis aquí» –penses– «per indicar-me el camí». Avui ja es dimarts, no ha fet sol, i has enyorat el temps enrere quan creies en les faules de final feliç.

J. M. Vidal-Illanes