febrer | 2016 | aïllat [...a recer de l'abisme]

Perdre’s en un mercat de vell és molt kantià

Arriba un dissabte en què no baixes directament al bar. Les coses són així i no les pots controlar. Primer et lleves, obres les persianes, fas coses normals com vestir-te o raspallar-te les dents i deixes el llit desfet. Et poses l’abric i t’observes al mirall de l’ascensor. Surts al carrer, mires el cel, agites el cap. Decideixes fer una volta de més perquè no és una hora prou indecent per prendre una ensaïmada i un cafè amb llet però consideres que és massa aviat per començar amb els whiskys. Optes per deixar-te caure pel mercadet de vell de la Misericòrdia. Des que eres infant, sempre t’ha semblat fascinant caminar entre llibres polsosos atacats pels fongs, discos de vinil enfundats en plàstics gastats, segells, monedes o soldadets de plom. En un mercat de vell el que cal és ser vell, desconeixes el valor de res de tot allò, la vellesa és sublim perquè transcendeix el temps. Per això camines lentament, per arribar abans a l’ensaïmada, per assaborir massa tard el cafè amb llet.

Com afirmava Kant, l’espai i el temps són formes de la sensibilitat de les persones o intuïcions pures, per això t’agrada perdre’t en moments i llocs irracionals. Quan t’extravies pots albirar coses insospitades perquè ets un idealista i avui no portes paraigües. No plou, mires el rellotge i comences a pensar que és hora de comprar el diari. Camines cap a la sortida del pati quan al fons et reclama l’atenció un home gran, encorbat, enfundat en un vell abric de xeviot que li va balder i una gorra de beisbol descolorida però neta. El vell observa atentament alguna cosa a l’aparador d’una parada petita. La curiositat pot amb tu. T’atanses i observes que es tracta d’una d’aquelles taules plenes de petites coses, objectes insignificants de gran valor. Com més observes, més imprescindibles et semblen aquelles inutilitats i voldries comprar-les totes per muntar una parada uns metres més enllà i sentir el plaer de disseminar ronyes essencials. Mai no has estat col·leccionista de res, només voyeur.

L’espai i el temps són formes de la sensibilitat de les persones o intuïcions pures.
Immanuel Kant (1724-1804)

Quan et trobes dret, a poca distància, observes que l’home de l’abric agafa un petit objecte de ceràmica blanca i gastada, una figureta d’un colom amb la inscripció «Record de la primera comunió». Et sorprèn com subjecta la figura amb les dues mans, com si l’estès acaronant suaument, com si es tractés d’un ou que cal covar perquè dins roman el miracle de la vida en forma de criatura ignota. Demana el preu en veu baixa, assenteix amb el cap, l’emboliquen en paper de diari, el vell paga i marxa lentament sense aturar-se enlloc més. El venedor et mira i somriu. Potser per neutralitzar la teva sorpresa, suposes, et diu amb un to confidencial: «Col·lecciona records de la Comunió». Tu fas: «Ah!», i et quedes mirant el vell en silenci. Veus com s’allunya, es fa petit, desapareix i l’imagines arribant a casa, com desembolica la figureta, com la neteja amb un líquid especial caríssim, curosament, amb un pedaç de cotó.

Imagines que, completada aquesta operació s’aixecarà de l’escriptori on treballa i anirà cap a una habitació que hi ha al fons d’un llarg i fosc passadís. Obrirà la porta i entrarà. L’imagines buscant el lloc adequat per la figureta, és un colom i caldrà ordenar-lo entre dotzenes de prestatges numerats i classificats com en una biblioteca. Traurà una etiqueta d’un calaix de fusta i escriurà la coordenada de la ubicació, la signatura de l’objecte. Imagines com contemplarà tots aquells records de comunió que no l’evoquen res especial: són objectes anònims abandonats per les persones que els varen rebre. Imagines que fa seixanta-vuit anys que recol·lecta records de comunions, d’ençà que va fer la seva i va guardar aquell primer tresor dins una capsa de fusta. Imagines que després van arribar les figures de familiars, d’amics, i que encara més després es colava a celebracions de desconeguts per fer-se amb un record. Imagines que la solitud d’aquest personatge va ser substituïda pel volum d’aquests objectes, i intueixes que aviat haurà ocupat el darrer recó, que només hi ha lloc per set o vuit figures més. Llavors tot haurà acabat, en poc temps la seva obra romandrà completa i tancarà per sempre més la porta d’aquell univers desolador d’objectes entranyables i estranys arrenglerats com els instants de la vida mateixa.

Hores més tard, en arribar a casa després d’un llarg passeig i altres obvietats d’un matí de dissabte, abaixes les persianes, fas el llit, menges alguna cosa, reculls la cuina i finalment vas cap a l’escriptori. Encens el llum i desplegues una tela de cotó. Poses la Quarta Simfonia de Bruckner i dins un silenci solemne només trencat pel romanticisme de la música, treus lentament de la butxaca de l’abric, amb mans tremoloses, un petit embolcall de paper de diari.

Em refugio en la malenconia de la meva petita habitació.
Anton Bruckner (1824-1896)

Llegendes dels somnis

Voldries descobrir ones gravitatòries a l’espai, com ells, els altres, els que persegueixen un somni i el troben. Et mires les mans i no detectes ni mitja evidència que expliqui el teu fracàs: has deixat de ser jove i ho saps però no et demanes el perquè. Fa temps que et lleves dins la nit buscant-hi el teu, aquell que marxà un dia, inacabat. Fa temps, tant que no ho pots comptar amb els dits de les mans, que ja has oblidat quin era el teu anhel.

Comences a buscar dins els abrics i descobreixes que has deixat abandonades monedes a les butxaques. No saps de què pot ser això símptoma, desvetllar aquest signe està fora del teu abast. Abandonar objectes pot tenir efectes tènues en el fons de la teva vida, però això tampoc no t’importa massa: és una qüestió lenta i profunda. Un dia qualsevol agafes la jaqueta de xeviot, aquella que feia temps que no et posaves. Fiques les mans a les butxaques i trobes dues entrades de cinema, una de teva, l’altra d’algú que deixà un buit. Enfonses la mà dreta una mica més, dins la carícia del pany de la jaqueta: ara és quan et trobes unes monedes que havies abandonat inconscientment aquell dia llunyà, era el canvi de les entrades del cinema.

«La meva memòria és magnífica
per oblidar».

Robert Louis Stevenson (1850-1894)

Tot plegat adopta una forma sinuosa i marejant. Estàs a punt de trobar-te el somni de cara i plou. No estàs segur del significat de tot això. Intentes no pensar i com més no penses, més nítid es transforma tot i més profund és el tall. Ara és el moment d’obrir persianes, inundar la casa de la llum d’un clar i suau dia d’hivern i baixar rotundament al bar, abandonant la jaqueta, la claror, les monedes, les entrades i la música de fons. Sempre que obres les persianes has de baixar al bar, és un binomi no desxifrat, com al llarg de desenes d’anys ho havia estat això de les ones gravitatòries. Baixes per sentir que en algun lloc tot pren significat, com un arbre caigut. El sols fet de lliscar furtivament escales avall, fa canviar la perspectiva de tot; el descens és com una presa de consciència i et dius que gairebé sempre has baixat més del que has pujat, res adquireix sentit i els colors romanen intactes.

«L’opulència té la seva misèria: es covard
i s’aferra a la vida».

Eurípides (480 – 406 aC)

Els contenidors van plens de restes de l’opulència dels altres, la teva opulència et va ser furtada el mateix dia que s’esvaí el somni que cada nit busques i no trobes. Al final tot resulta una mica inútil, com aquell fanal il·luminant un carrer on no viu ningú. La nit és més llarga des que no somies; els dies també, des que no persegueixes somnis. És hivern i voldries una dutxa freda, només per dur la contraria, per castigar-te, per oblidar que deixes abandonades entrades de cinema i monedes dins les butxaques de jaquetes arraconades. Les imatges del passat són fascinants, però no et deixen caminar: són pretèrites i no porten enlloc. Llegeixes el teu epitafi: «Només podem morir un cop, i això em fot». Decideixes que has de començar a deixar monedes abandonades a totes les butxaques que disposis i et sembla una bona idea. En fer-ho, tornes a somniar imatges boiroses dins la foscor d’un cinema.