Llibreadictes

Un dia lluminós qualsevol entres a una biblioteca i et quedes sepultat per l’ombra de la certesa: mai podràs llegir tots aquests llibres; és més, en termes relatius, només podràs llegir uns pocs llibres en la vida. En aquest moment prens consciència de la petitesa humana i voldries ser etern, pactar amb el diable un purgatori on llegir en l’eternitat. Pots viure vuitanta anys amb capacitat lectora i dedicar moltes hores al dia llegint, però a tot estirar abastaràs una ínfima part dels llibres que s’han escrit al món, la resta romandran ignots, fins i tot hi ha llibres que gairebé no seran llegits per ningú. Agafes la calculadora, pitges les tecles numèriques i arribes a la conclusió de què, de mitjana, a un bon ritme, podries llegir un llibre a la setmana. Si ets capaç de mantenir aquesta capacitat al llarg de la vida, aconseguiries llegir entre 3.500 i 4.000 llibres; més és gairebé impossible. Milions d’exemplars t’esperaran en va, i mai arribaràs a conèixer l’existència de centenars de petits tresors impresos que tothom hauria d’haver llegit com a mínim un pic en la vida. Arribat a aquest punt, t’estires els cabells.

La majoria dels mortals no llegeixen més que uns pocs llibres en la vida; sí, és clar, hi ha milions de persones que no tenen accés a un llibre, i les preocupacions de sobreviure eliminen tota possibilitat amb la lectura. Al nostre entorn desenvolupat, també hi ha molts individus que tot just hauran llegit uns pocs llibres al llarg de la seva vida, i no en senten cap necessitat de dedicar-s’hi. Un pic vaig conèixer un individu que feia ostentació de no haver llegit mai a la vida, comprava i venia llibres de segona mà i quan li oferies un lot, el primer que feia era ensumar-los, com qui tasta un bon vi; llavors et comentava les sensacions que li despertava l’aroma de l’exemplar i inventava una història al voltant d’aquella olor, però mai no els llegia, deia que era una pèrdua de temps, que ell es limitava a ensumar-los, a mirar el títol i a imaginar la pel·lícula del contingut en uns pocs segons. Això era tot, i ja era molt. N’hi ha a milers, de persones, que ni tan sols faran això.

Quan li agafes gust, la lectura es converteix en una addicció. Ets addicte als llibres i busques motius per dissimular aquest vici. Llavors arriba el dia en què t’apuntes a un club de lectura (o a més d’un) i assisteixes regularment a les sessions conjuntes de comentari de llibres, una mena de reunions d’autoajuda on de manera el·líptica tothom confessa allò de: «em dic J. M. i sóc addicte»; tothom et dóna la benvinguda i t’acull amb comprensió.

Com passa amb qualsevol addicció, necessites de qui et proveeixi la droga. La figura del camell, adopta aquí una múltiple dimensió: des de l’amic que et deixa alguns exemplars, passant pel llibreter o el bibliotecari. Aquests dos darrers són autèntics camells de llibres i et recomanen lectures que aniran agreujant la dependència a l’obra escrita, no importa que sigui poesia, narrativa, assaig o qualsevol altre gènere. El que importa és tenir-te molt enganxat. En un país on es llegeix més aviat poc, i uns pocs concentren la major part de la lectura de llibres que es fa, és important no deixar escapar l’addicte, per poc drogodependent que aquest sigui.

El camell de llibres et veu entrar a la llibreria o la biblioteca i se li encén un lleu llampec als ulls. Et segueix amb la mirada, espera que els demanis consell o on trobar un exemplar determinat del llibre que persegueixes. Quan t’adreces al teu camell, pots anar amb les mans buides i és quan demanes ajuda. O apareixes amb les mans plenes i demanes el préstec o el compte (en el cas que els compris). Alguns camells de llibres et veuen arribar, ja et coneixen i, com quan entres al bar a fer un cafè, et miren i et demanen si vols allò de “sempre”; llavors et mostren les novetats que s’ajusten al teu gust o costums.

El camell de llibres pot ser càlid, una persona de mirada amable que comparteix el gust per la lectura, o pot ser un simple expenedor o caixer de supermercat: les grans superfícies del llibre sovint alteren el curs normal entre addicte i camell. L’escenari d’asèpsia es fa monument a la distància, quan l’addicte compra la droga per Internet o es limita a descarregar exemplars en format digital. En el primer cas l’emoció consisteix a esperar l’arribada d’un paquet que conté la substància lectora; en el segon cas, el plaer és immediat tot i que amb la fredor d’un lector de llibres electrònics, sense fulles, sense aroma. No sé que faria el venedor de llibres de segona mà ensumant aparells de Kindle, ni puc imaginar quines històries inventaria en aquest cas.

Avui sento un fort mal de cap que no marxa ni amb paracetamol ni amb cafè. És diumenge i el meu camell (camella, en realitat), té la llibreria tancada. El mono m’està superant i necessito recórrer a la xarxa. Crec que cometré un acte impur, sense olor. Estic a una passa de pitjar el botó verd que diu: “descarregar l’e-book”… Ho acabo de fer… sóc addicte.