Quan el vent serveix per hissar àncores…

No és precisament un relat o una crònica sobre el vent. He sortit al balcó i només bufa un embat molt suau que de fet s’està esvaint per l’efecte d’una lluna inexistent, a les acaballes d’un quart minvant de maig. Els illencs hem hagut d’hissar àncores i veles amb massa freqüència per sobreviure, tants cops ens han desnonat els invasors. Ara ho tornen a provar, els hostes que de fora vingueren ens volen desallotjar de la nostra cultura, silenciar la nostra llengua.

No bufa prou vent, per això aquest cop no seré jo que pugi a l’atrotinada barca i emprengui la marxa. La barca romandrà en sec, en terra ferma, i em servirà de baluard on protegir-me, on defensar-me i mirar l’horitzó dia rere dia, on sortiré reforçat per les conviccions dels meus avantpassats i els bons consells de l’observació serena.

L’escàs vent, però, m’ha dut una cançó, un clam d’un irlandès errant que reclama un lloc (també per a nosaltres)… Ell parla d’àncores, parla de vent, parla de trobar un lloc. Parla de quan el vent serveix per hissar les veles i fer un tomb per recuperar les ànsies de tornar als orígens. Tanco la finestra i les palmeres de la plaça comencen a agitar-se amb suavitat; és de nit i no volen despertar la mainada. Demà serà un altre dia, un nou dia amb vent i la mudança feta.

Que us vagi de gust la cançó i la història.

Merz: “Moi et Mon Camion”

Aveciat

Image

Sempre he volgut apadrinar una paraula i quan ho he intentat m’he trobat amb la impossibilitat de triar només una. Amb tot hi ha una paraula que en nàixer el meu fill petit va ressorgir entre els mots quotidians de casa:

Aveciat [əvəsiát], una paraula molt present encara avui a Menorca i Mallorca, síntesi dels meus orígens i del lloc on resideixo ara.

A l’Alcover-Moll (DCVB) es diu: “Acostumat a esser afalagat i a no esser contradit en sos gusts; cast. mimado. Per això era s’aveciada de cocous de son pare y de sa mare, Aguiló C., Rond. 13.”

Localment quan aveciam qualcú li feim “aveciadures”… allò que cada nit fem al cadell de la casa en anar-lo a colgar… i mai en té prou. Un costum poc recomanable en abstracte, però molt necessari amb els temps que corren.

#aPARAULA’m