Són fronteres d’horitzons blancs
que es claven com finestres
de silenci dolorós, de trucades sorolloses.

Despertes amb l’olor de fusta amarga
d’uns carrers mullats de nit i tardança
i no veus les arrugues dels llençols, ni sents la teva cançó.

Penses que només són hores incertes
que tot desapareix en obrir els ulls
i asseus a la vora del llit, al costat glacial de l’absència.

No va ser un somni de maletes de cartó,
ni hi ha despertar a l’altre costat
per això sents un crit rere els ulls tancats…

…i llegeixes una esquela al diari, un llampec i la via del tren com desapareix.

J. M. Vidal-Illanes (2019)