Mires on creus que habita el passat i no saps si tot forma part d’un somni: aquell carrer, aquell forn, el pa, la mare que somriu, el pare amb la veu severa, la humitat a les parets, l’olor de fum. Obres un àlbum familiar i recordes fotografies que havies oblidat, en blanc i negre o amb colors pàl·lids d’anys morts. Penses que si avui ets aquí, llegint aquestes paraules, és precisament perquè tot allò va existir però fa molt temps i creus recordar que aquella vida va marxar un dia per una llarga carretera sense final, sense girar-se a mirar el que deixava a l’esquena. La vida marxava i tu et quedaves dret, immòbil mirant com s’anava fent fosc. No degué ser un somni, però maldes el fet de no haver-ho apuntat tot a una llibreta negra, o d’haver fotografiat rostres que gairebé han desaparegut completament. El passat es fa cada dia més intangible fins que un dia comences a pensar si res de tot allò que un matí de llum et va fer riure o plorar, va succeir en realitat.

Un dia busques un llibre que creus haver llegit, que saps segur que el tens a casa. Però el llibre no apareix. No pots recordar que n’has fet d’aquell exemplar, si el vas prestar o el guardares en un lloc equivocat. Arribes a considerar el fet que mai el vas tenir i que potser ni tan sols l’has llegit: només tens un record vague que potser prové d’una ressenya o de la recomanació d’una amiga entusiasta. No trobes un llibre i en asseure’t al sofà penses que amb el pas del temps arriba el dia en què tot sona lluny, com un ressò que es va apagant, fins que al final venç el silenci, que en realitat és allò que en diem oblit. Llavors ens costa reconèixer una cara, una mirada, perquè la pols l’ha anat esvaint lentament. Tornes a pensar que una fotografia et retornaria el convenciment que aquell rostre era tan harmònic com vols recordar, malgrat haver oblidat ja el seu nom.

Penses que no ho vas somiar i et vols convèncer del fet que tot és normal. Obres el llibre que no buscaves i et trobes una fotografia que no recordaves. Al començament de la novel·la hi ha una entrada que diu una cosa així: «La bogeria, de vegades, no és una altra cosa que la raó presentada baix una forma diferent». L’epígraf se suposa que és de Goethe, però ho poses en dubte. Tornes a la fotografia i penses que és d’un familiar llunyà parent de la mare que va marxar a Cuba. Però també podria ser el teu besavi de Barbastre. Apuntes coses en llibretes perquè de jove ho feies en fulls de paper que es perdien o eren llençats a cada mudança. Les mudances serveixen per perdre llast, però també per fer créixer l’oblit futur.

Lluites contra l’oblit, a favor dels perdedors que ningú no defensa. Et sents obsessionat amb la cerca de la identitat, la culpa i la memòria amb el temps perdut entre crepuscles i albades. Trets de gràcia i terra remoguda. Sang. Perquè no dónes treva a l’oblit? No és sovint millor mirar i veure que al fons del passadís tot ha desaparegut? No. No pots resignar-te a l’oblit perquè es clava com un ganivet esmolat i fred. L’oblit és gèlid. Mires i els ulls s’humitegen. Mires i sents que tot forma part d’un viatge sentimental que intenta la reconstrucció pròpia i executa la dels qui romanen ocults a les vores dels camins o a fosses amagades de la veritat.

Oblit i record lluiten per dibuixar un retrat malenconiós dels paratges de la teva joventut. No es tracta de nostàlgia, només d’una representació del que és intemporal, interior, ple de pols. Mires al passat i recordes amb estupor totes les errades comeses. No hi ets amb qui havies projectat perquè al final saps que l’única persona que no s’equivoca és la que mai no fa res, però no fer res no et va conduir a la vida que volies, no fer res et va allunyar d’una esperança o d’uns ulls verds, o d’una veu dolça. Fer, també. Molts actes ens propulsen fora dels marges, moltes accions ens han fet caure deixant-nos els genolls nafrats.

Recordes i penses que darrerament tot sempre succeeix en el passat, encara que de vegades es tracta d’un ahir molt semblant al present. No va ser un somni. Et sents presoner de les decisions i saps que només és digne de llibertat qui sap conquerir-la cada dia. Tampoc aquesta frase la puc atribuir a algú que va viure ja fa molt temps. El present pareix sempre estancat dins un bucle de repetició i el passat potser forma part de la nit, per això l’oblit s’assembla tant als crepuscles d’hivern.

Busco una cançó i sona Riders on the Storm

«Oblit i record lluiten per dibuixar un retrat
malenconiós dels paratges de la teva joventut.
No es tracta de nostàlgia,
només d’una representació
del que és intemporal, interior, ple de pols.»

J. M. Vidal-Illanes © 2017